Una de “tombes”.

Una de les novetats del mes passat que no trobà ressò en aquest bloc, fou que per fi es localitzà la versió electrònica d’un llibre, personalment,  llargament esperat: Griffe, Élie : 1933 : “Histoire religieuse des anciens pays de l’Aude”[1]. Una obra certament interessant si es vol mirar d’entendre l’evolució del sud de la Septimània entre l’edat antiga i la mitjana, la lectura de la qual ha relligat inesperadament amb altres lectures prèvies d’aquest mateix mes; en aquest cas, sobre imatgeria funerària. El que fa, crec, lo prou interessant el tema com per parlar-ne aquí, és que relaciona les dues tombes sagrades més importants del cristianisme: el Sant Sepulcre de Jerusalem i la tomba de Sant Pere a Roma, amb la tradició jueva i per si fos poc, té a veure amb casa nostra. Anem a pams.

La tomba de Sant Pere

Una de les lectures del mes passat (inclosa en l’apunt mensual) fou : Ferber, Stanley : 1971 : “The Pre-Constantinian Shrine of St. Peter. Jewish Sources and Christian Aftermath” : Gesta : 10.2 p.2-32, un article molt entenedor que planteja una reconstrucció del santuari  pre-constantinià de la tomba de Sant Pere a partir dels paral·lelismes amb la tradició jueva dels receptacles on es guarda la Torah en les sinagogues.

Els elements arqueològics que han sobreviscut al pas del temps només permeten una reconstrucció molt bàsica:

Elements preconstantinians (~ a. 160) de la tomba de Sant Pere. (imatge Ferber).

Tres cavitats excavades en l’anomenat Mur Vermell, una (N1), sota la part dibuixada, la que està a nivell del terra (N2) , i la superior (N3) amb una obertura o finestrella a l’altra banda del mur de propòsit desconegut. Atenent a la iconografia jueva d’aquesta mena de templets, la reconstrucció proposada seria quelcom semblant a:

Reconstrucció aedícula preconstantinaina proposada per Stanley Ferber, l’any 1971.

El camí que segueix Ferber per arribar a aquesta disposició són els precedents precristians en  iconografia sagrada, que apunten per una banda, com no pot ser d’altra manera, als templets funeraris de tradició romana, que ja presenten el portal amb arc més o menys semicircular i entre columnes, a voltes, amb un espai per l’urna i en certs casos fins i tot amb una superfície on deixar les ofrenes al difunt (no en la imatge d’exemple).

Tomba de Sabinus Taurius a Isola Sacra a Ostia, època imperial.

I la tradició jueva, de la qual el cristianisme no serà sinó una evolució. I en aquest cas, el símbol en forma d’edifici simbòlic més freqüent és sens dubte, els templets on guardar la Torah, coneguts com l’arca sagrada o de al Llei, que tindran un lloc preeminent en totes les sinagogues. Aquí també tenim de nou, el motiu del portal columnat amb timpà semicircular, en aquest cas, usualment adornat per el símbol de la petxina [2] i amb columnes d’estries ondulades.

Imatge de la paret oest de la sinagoga de Cafarnaum.

Símbol que també serà utilitzat per la mateixa tradició en contexts funeraris [3].

Bet-Shearim, Catacomba 3 Habitació VII.

Posteriorment, la tomba de Sant Pere serà refeta per Constantí, a partir de la dècada dels 320,  i un bon punt de partida per saber com era podria ser la imatge més antiga que es coneix d’ella que està en la decoració de la coneguda com Urna de Pola d’inicis del segle V.

Urna de Pola, imatge de la tomba de Sant Pere a Roma a inicis del segle V.

On es pot entreveure un edicle amb una estructura externa de columnes ondulades[4] i una d’interna amb un portal també columnat i un timpà semicircular.

Retinguem doncs els elements bàsics de tal proposta. Un mausoleu amb façana columnada (sovint amb estries ondulades) i un timpà semicircular, o de quart d’esfera si fem la projecció estereogràfica, amb decoració de petxina.

La tomba de Jesucrist

El Sant Sepulcre a Jerusalem és el lloc de pelegrinatge per excel·lència del cristianisme. La basílica o martyrium que el concentra, té en el seu interior  l’Anàstasi o Rotunda (resurrecció)  que conté el mausoleu o Edicle que originalment cobrí la cova tallada en la roca.

L’Edicle de l’Anàstasi. Imatge de wikipedia.org.

La primera versió del qual fou construït també per Constantí entre l’any 325 i el 335, quan es consagrà. L’edifici constava de dues sales: l’exterior dedicada a la pedra de tancament que remogué l’àngel segons els evangelis[5], i la interior, al sepulcre en sí, que no és més que un esglaó tallat en la pedra on es suposa que reposà i ressuscità el cos difunt del natzarè. La primera destrucció/reconstrucció tingué lloc l’any 614 i posteriorment una altra l’any 1009, i entre elles tenim molt pocs testimonis. La versió actual, de forma aproximadament quadrangular és la suma del treball del croats i la restauració feta a inicis del segle XIX, quan un incendi destruí part del conjunt arquitectònic, però en origen l’Edicle era força diferent, la versió moderna en manté l’estructura interior i la planta semicircular posterior, però de l’exterior tot just en recorda la portalada columnada i amb estries ondulades.

Sumant els pocs testimonis antics, els anteriors a l’any 614, i els de abans i després del 1009 tenim que la forma original probablement era més o menys així[6]:

Reconstrucció aproximada de la forma original de l’Edicle segons els diferents testimonis.

Un templet columnat[7], amb una primera estança semicircular i una segona amb el replà de pedra excavat en la paret. Els dos darrers testimonis literaris medievals, el patriarca Foci al segle IX, i l’abat rus Daniel al segle XII, la descriuen com una ‘petita casa’ (aedicula/tugurium) rodejada de columnes, (tot i que el nombre i disposició varien entre ells) de forma aproximadament rodona. Per el que ens pertoca aquí, remarcar que els testimonis més antics presenten columnes en espiral i la petxina a l’entrada, tot i que aquesta desapareix després de la destrucció del segle VII.

Narbona s. V

I és aquí que tornem a on haviem començat, amb el treball d’Èlie Griffe sobre l’Aude, i és que en parlar dels inicis del bisbat de Narbona (documentalment, al segle V[8]), mostra una peça escultòrica ben notable, de més de 1.20 mt. d’alçada feta en un monòlit de marbre dels Pirineus[9], actualment – si no vaig errat – en el Museu Lapidari de la ciutat, i en origen, situada suposadament en la basílica del segle V del bisbe Rústic, que ha estat objecte de variades interpretacions:

El ‘sepulcre’ de Narbona, en imatge d’inicis del segle XX.

Un templet de pedra a escala reduïda on s’aprecien perfectament encara les columnes i la forma de petxina de l’entrada, tal i com Ferber ho havia proposat per la tomba de Sant Pere preconstantiniana, però aquí associat al que la majoria d’experts (Griffe entre ells) han identificat com una Memoria Sancti Sepulchri. La semblança amb la reconstrucció de l’Edicle constantinià és evident; fins i tot l’esglaó mortuori de la sala interior hi està reproduït.

Varien el nombre de columnes. Segons Foci al segle IX eren 11, mentre que la Memoria en presenta 9 – un nombre per altra banda ben significatiu – però cal recordar que Foci descriu la versió posterior a la destrucció del 614. Potser en origen sí eren 9 les columnes?

També resulta curiós com la Memoria reprodueix l’estructura bicameral del Sant Sepulcre, però al tenir una obertura posterior s’assembla a la finestrella de la part superior de la tomba de Sant Pere (tot i que probablement aquesta semblança sigui circumstancial ja que cal suposar que usualment estaria tancada). El que potser permet entendre millor l’ús del monument, és precisament aquesta obertura, tota vegada que en la part inferior es pot veure un rebaix que forma un canal per on s’hi escolaria alguna mena de líquid (olis sants o aigua consagrada). I que permeten entendre la seva funció,  ja fos com a reliquiari, o com lloc de sacralització per ‘contacte’ amb la representació simbòlica del Sant Sepulcre o amb les relíquies dipositades en el seu interior.

Detall del canal de desaigüe.

Si comparem aquesta imatge moderna amb la del llibre de Griffe, podrem comprovar que l’obra patí desperfectes i reparacions durant el segle XX[10]. El panell lateral apareix trencat i les tres columnes posteriors restaurades (potser per assegurar l’estabilitat del conjunt?).

Imatge recent de la Memoria Sancti Sepulchri de Narbona.

No sabem si en origen les columnes (en especial les dues parelles del frontispici) eren llises o tenien estries en espiral com les de les Arques de la Torah. De fet, potser les semblances entre la versió constantiniana del Sant Sepulcre i la proposada reconstrucció de la tomba original de Sant Pere, retratades en la ‘Memoria‘ de la Narbona del bisbe Rústic, siguin casuals i amb explicacions ben allunyades de les exposades aquí. No sent pas expert en iconografia funerària antiga, si no hagués llegit el treball d’en Ferber poc abans del de Griffe, probablement no hagués fet la connexió. Però és un fet que fou el mateix Constantí qui ordenà en paral·lel tant les obres de la tomba de Sant Pere a Roma com les del Sant Sepulcre a Jerusalem (i recordem el paper de la seva mare Helena i la invenció de la Veracreu) [11].

Com també sembla evident que el tema del Sant Sepulcre havia de tenir màxima prioritat en l’imaginari cristià dels segles IV-V, com prova la mateixa existència d’una peça tant excepcional com aquesta Memoria Sancti Sepulchri feta a penes un segle després, en un lloc tan allunyat con Narbona.

No em direu pas que les concordances (tan formals com de context),  no són notables.

 

– Actualització 2017-VI-26

Houston, we have a problem.

En l’apunt original es deixà de comentar una dada que resultava de difícil interpretació. La casualitat ha volgut però, que llegint: Nees, Lawrence : 2001 : “On Carolingian Book Painter. The Ottoboni Gospels and Its Transfiguration Master” : The Art Bulletin : 83.2 p.209-239 (un treball magnífic sobre autories múltiples en còdexs altmedievals) tornés a aparèixer i resultés inevitable mirar d’entendre-la millor. Una tasca que està resultant difícil.

Hi ha un famós gravat en marfil que mostra la tomba de Jesucrist i que també és aparentment del segle V. El problema és que presenta una imatge ben diferent de la proposada més amunt.

L’Ascensió/Resurrecció de Crist.
Fet a Roma o Milà, a inicis del segle V.
Imatge de wikipedia.org.

D’entrada, sembla clar que el model que presenta té molt poques possibilitats de ser una reproducció fidel de l’Edicle del segle V (per exemple, estàtues en un context anicònic?), sinó que és més aviat una representació idealitzada o simbòlica, però és ben evident que sí mostra un cimbori força semblant al que encara hores d’ara existeix i que a priori mancava en la construcció feta per Constantí. Què està passant?

En el treball de Jelena Bogdanovic que hem seguit per entendre l’evolució arquitectònica del Sant Sepulcre (veure nota 6) la peça es comenta de passada, sense entrar en la contradicció implícita amb la reconstrucció prèvia, remarcant-ne només el caràcter bizantí del motiu de columna doble i el fet que serà reprès en la reconstrucció posterior dels croats (tal i com es pot veure en gravats del segle XIV). Però de fet, és entre la primera destrucció i la segona, entre els segles VII i XI,  que l’Edicle serà refet per els bizantins i és en aquest context on a priori caldria esperar l’aparició d’aquest element arquitectònic. Recordem que la versió prèvia, la de Constantí, s’havia fet bàsicament a base de rebaixar la roca on s’excavà la cova mortuòria, i per tant, un cimbori construït rematant el mausoleu difícilment hagués estat furtat en les descripcions més antigues, com així és.

Hom podria pensar que potser és la datació d’aquest gravat el que falla, però això tampoc és massa probable, ja que la peça es relaciona amb un seguit d’obres semblants i amb motius propers (reutilització de patrons clàssics en la imatgeria cristiana primerenca, etc)[12]. Com també resulta coherent amb aquesta datació el fet que la festa de l’Ascensió s’incorporà en el calendari cristià entre finals del segle IV i inicis del V (380-430).

En sentit contrari, és a dir, a favor del plantejament que efectivament el cimbori aquest és posterior a l’obra constantiniana, tenim la tradició de la Santa Llum, que vol que cada any, el dia abans de la Pasqua ortodoxa, una llum sagrada entri fins l’interior de la tomba i encengui miraculosament les 33 espelmes que el patriarca hi ha dut personalment. La imatge del segle XIV (Bib. Vat. Urb. Lat. 1352 f. 1v) és força clara[13]:

La Santa Llum o Foc Sagrat, entrant per l’obertura superior de la Rotunda o Anàstasi i el cimbori que remata l’Edicle.

Que un lloc tan sagrat (la tomba de Déu) vagi associat amb tradicions miraculoses és gairebé consubstancial, però com el dibuix mostra, i el sentit comú indica, si per un lloc ha d’entrar aquesta llum o aquest foc sagrat, ha de ser per la part superior (tot i que recordem que la sala sepulcral era en origen una cova i per tant sense cap obertura zenital), de manera que la datació d’aquesta tradició pot ser rellevant en el nostre cas, si pensem que probablement fou posterior a la construcció del cimbori bizantí.

De miracles relacionats amb llànties del Sant Sepulcre, ja la Vita Constantini d’Eusebi en  descriu un on l’aigua feu funcions d’oli en acabar-se’n el subministre, i a finals del mateix segle IV, la peregrina Egeria en relata en el seu Itinerarium un altre on una llum sortí de l’edicle i il·luminà tota l’església amb una llum infinita (un altre topos literari recurrent dels contexts sagrats, com les fragàncies santes o els cants celestials[14]). Però no serà fins el segle IX, l’any 867, on tindrem el primer testimoni del miracle més o menys tal i com es coneixerà posteriorment (es diria que en origen, encenia les llànties que penjaven sobre el replà del sepulcre tot i que també es podria referir a llànties penjades en el cimbori, el text és poc precís[15]), en la persona d’un peregrí cristià anomenat Bernat el Savi [16]. De manera que tot i tenir precedents en temps pre-musulmans, probablement no serà fins després de la reconstrucció bizantina del segle VII que apareixerà aquesta tradició mirífica.

Tampoc una descripció del Sant Sepulcre, de finals del segle VII, molt propera per tant a la primera reconstrucció, relatada per un bisbe Arculf i registrada en el De Locis Sanctis de Sant Adamnà (Patrologia S. Latina 88 c.779-812) ens treu de dubtes, tota vegada que es limita a confirmar la forma rodona de l’edicle interior.

De manera que tornem a l’inici d’aquest afegitó. Tenim un problema[17]. Estem atrapats entre dues improbabilitats. O el gravat no és del segle V sinó del VII, o estem davant d’una casualitat notable, ja que tot fa pensar que el cimbori que coronarà l’Edicle no formava part de l’obra de Constantí, sinó de la reconstrucció bizantina del segle VII.

Houston… Alguna idea?

– Actualització 2017-VI-28

Encara més casualitats.

El tema de la Santa Llum ha portat el dubte de si hi havia o no una obertura superior que connectés l’exterior amb la sala mortuòria interior. La versió actual certament presenta una obertura…

La part superior de l’Edicle (imatge prèvia a la restauració de 2016-2017).

Doncs resulta que just l’any passat, es decidí restaurar l’Edicle, (es veu que ja era urgent),  i que els treballs, que s’han acabat el març passat,  han comportat un estudi tridimensional de l’estat de la construcció i de la seva estructura interna. De manera que s’ha pogut fins i tot precisar que en queda de la roca original de la tomba.

L’article (breu, però interessantíssim) que descriu l’anàlisi de l’estructura interna feta amb radar de penetració terrestre és d’aquest mateix any: Agrafiotis, P. + Lampropoulos, K. + Georgopoulos, A. + Moropoulou, A. : 2017 : “3D Modelling the invisble using ground penetrating radar” : International archives of the photogrammetry, remote sensing and spatial information sciences : V.XLII-2/W3 p.33-37 , i en dóna els detalls, una planta força exacte de l’interior i la seva estructura interna, i fins i tot una secció vertical de l’Edicle.

Secció interna de l’Edicle.
En gris, el model 3D escanejat.
En blau, la roca original de la tomba.

Segons el text, l’estructura cilíndrica és del temps de croats, i com es pot observar, no preservà la cobertura de roca original, tan sols els laterals. Queda el dubte de si la versió del segle VII ho feia…

Houston…

 


Notes

Anuncis
Publicat dins de abat Daniel, Anàstasi, Arculf, Ascensió, Cesari d'Arle, De Locis Sanctis, Edicle, Egèria, finestrella, Foci, Giovanni Paolo Panini, Helena, Houston, Llum Santa, martyrium, Memoria Sancti Sepulchri, olis sants, Panteó de Roma, Rústic de Narbona, reliquiari, Resurrecció de Crist, Rotunda, Sant Adamnà, Sant Tròfim d'Arle, Temple de Salomó, Urna de Pola, Vita Constantini | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-maig a cathalaunia.org

Maig ha estat un mes de realitzacions, un mes molt productiu i de tancament de cicle a cathalaunia.org. Mirant ahir aquest bloc, veia fins a quin punt la temàtica de l’escriptura ibèrica ha capitalitzat l’activitat d’aquests darrers mesos. Això és el que s’ha tancat aquest mes. No per haver certament esgotat res, més aviat el contrari, sinó per haver pogut concretar formalment el fruit de l’inesperat impuls que dirigí l’atenció vers aquesta temàtica ara farà poc més de mig any.

El web ha rebut un seguit de millores discretes, potser la més evident és que la barra lateral esquerra del web, ara és de mida fixa. És una fotesa, però amb la introducció dels botons de navegació (primer/anterior/següent/darrer) en les pàgines amb numeració (la immensa majoria), el fet que la barra canvies de mida (segons la disposició dels continguts de la pàgina) feia que els botons també es desplacessin i no poguessis anar fent clic per saltar entre les pàgines sense haver d’estar pendent de si s’havien mogut o no. Ara ja es pot i l’ergonomia és l’adequada.

El Fons Cathalaunia ha rebut també un seguit de correccions menors. Unes poques informacions manifestament mal classificades entrades en els primers temps del Fons, quan la metodologia estava encara molt tendre i que havien passat desapercebudes en el volum total.

Per el que fa a la Secció Ibèrica i Romana, han estat no un, sinó dos, els articles nous tancats aquest mes. Un, sobre el mètode informàtic emprat a cathalaunia.org per individualitzar paleogràficament els signes de les epigrafies ibèriques (Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Epigrafia ibèrica digital”) i l’altre sobre un mètode quantitatiu per avaluar les agrupacions de signes ibèrics que fan els filòlegs, les ‘variants’ d’uns suposats ‘caràcters’: (Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Els caràcters de l’ibèric nord-oriental, una aproximació quantitativa”). Com que ja van estar comentats en aquest bloc, ens estalviem avui els detalls.

I més enllà d’aquests articles, i de resultes de l’activitat i les millores sistèmiques introduïdes a rel dels treballs fets durant aquests darrers mesos, s’ha decidit rebatejat el recull d’epigrafia ibèrica del web en: Corpus Iberika. Un nom nou per individualitzar uns continguts sensiblement millorats dels de fa un any (signari ampliat i amb correspondències a altres notacions habituals, esquemes, paleografia,etc). És només un començament, la muntanya de feina a fer és descomunal, però sí que s’han pogut delimitar raonablement bé les bases sobre les quals bastir la feina futura.

Aquest bloc ha tingut una entrada precisament per comentar el darrer article (superficialment, ja que els resultats, que potser són la part més sucosa del treball van ser tan sols presentats en una taula), i un altra poc abans, per avisar de les inclemències del temps a Internet si em permeteu la metàfora.

El tancament d’aquests dos articles, ha deixat la natural depressió ‘postpartum’, que fa que no sàpigues massa bé que fer. Especialment forta en aquest cas per tractar-se d’una temàtica que va entrar de forma inesperada i no estar gaire vinculada a l’activitat prèvia. El fet, és que el resultat de tot plegat, és que el web, ara una mica més que abans, presenta dos conjunts documentals notables sobre la història de la Catalunya abans de Catalunya: el Fons Cathalaunia, de documentació i prosopografia altmedieval, i el Corpus Iberika, amb la representació epigràfica més acurada de les epigrafies conegudes fetes en ibèric (‘nord-oriental’ segons el modisme acadèmic actual). A veure si podem reconduir la voluntat i la recerca a escenaris més propers a l ‘any 1000…

La Bibliografia, ha estat la que ha recollit bona part d’aquesta activitat mensual dispersa. Per la banda menor, s’ha reprès el canvi de referències bibliogràfiques velles a YALE (yufind) al sistema ORBIS Yale University Library Catalog. (i les que no es localitzen, usualment a l’impagable catàleg dels Regesta Imperii). Encara queden 250 entrades per corregir, i s’han d’anar fent una a una… Però la buidor d’haver tancat dos articles després d’una feina de mesos, ha trobat en la lectura el seu gran consol. Una dieta estricta i restrictiva per el que fa noves incorporacions sumada a una lectura i anotació sistemàtiques, han permès rebaixar el llistat de títols ‘perllegir‘ dels més de 340 del mes passat als menys de 270 a final de mes. Certament, a partir d’aquí ja serà difícil poder tornar a fer una tal reducció, la majoria d’obres pendents de lectura ara ja són volums o treballs de mida certament considerable. Entre les incorporacions del mes hi han sens dubte articles notables, i probablement en parlarem d’algun d’ells aviat, però com cadascú sap el que li agrada més, no entrarem ara en detalls.

Com és habitual, llistem les incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 26.981 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de Bibliografia, cathlaunia.org, corpus Iberika, Fons Cathalaunia, Iberika, ORBIS, Signari ibèric, YALE, yufind | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Els 100 signes de l’ibèric nord-oriental.

Ara farà poc més de quatre anys que en aquest bloc ens fèiem ressò de l’apertura d’una subsecció del web cathalaunia.org dedicada a recollir les epigrafies ibèriques conegudes. Llavors, aprofitàvem l’oportunitat per fer-ho emprant grafs per visualitzar dades sobre les seqüencies dels signes ibèrics. Quatre anys més tard, el recull d’epigrafia, creat en origen a partir de les dades del corpus de ibers.cat, després de canvis estructurals importants (per exemple: la codificació ha passat de 136 a 207 glifs/signes) es reanomena en Corpus Iberika, i per parlar-ne avui tornarem a mostrar grafs amb signes ibèrics. De fet, mirarem de mostrar com es poden disposar mecànicament els glifs ibèrics en ‘mapes de caràcters’, distribucions bidimensionals on signes de valor proper estiguin igualment propers espacialment.

Sobre el tema del nombre de ‘lletres’ de l’ibèric nord-oriental, ja n’hem parlat unes quantes vegades en aquest bloc, d’entrada, per mirar de fer entendre que la proposta actual de codificació per a Unicode es queda curta, molt curta[1]. Però el tema va més a l’arrel, al propi esquema de desxiframent actual i als seus problemes. Fa uns mesos, es va fer un recompte de co-variants (variants d’una mateixa ‘lletra’ que es detecten en un mateix testimoni epigràfic). Els resultats indicaven que caldria poc menys de 100 signes per mantenir la variabilitat estructural de l’evidència i es va fer un article per recollir-ho formalment. La reacció que es rebé fou d’incredulitat, les dades havien d’estar malament…[2]! Havent incorporat posteriorment a la majoria d’entrades del corpus (el 85%)  els esquemes o calcs publicats de les inscripcions que fan els experts que treballen les peces, com un mecanisme de verificació públic, es va tornar a fer el recompte, fa poc, i els resultats es mantenien. Ara és el cas de veure com una aproximació, també estrictament quantitativa però completament diferent, torna a donar una xifra similar. La formalitat del que aquí explicarem superficialment ha pres forma en un nou article, qui la vulgui allà la trobarà: Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Els caràcters de l’ibèric nord-oriental, una aproximació quantitativa”.

Mapes de caràcters.

Imaginem que volem disposar les lletres, els signes d’una escriptura, en un quadre. Les disposicions són òbviament innumerables, de manera que, per començar, afegim que volem que reflecteixin les característiques observables, i per exemple, diguem que fem que la mida de cada signe estigui d’acord amb la seva freqüència, i que signes més grans indiquin signes més comuns. Ens faltaria encara l’element clau, un criteri de disposició espacial. Si coneguéssim bé la natura dels signes – pensem que estem fent un quadre del català – podríem agrupar separadament vocals, majúscules, signes accentuats, etc, etc, però i si no ho sabem? És aquí que entren els grafs.

Imaginem que no sabem la natura dels signes però que en podem mesurar alguna mena de semblança entre ells (per exemple, cal·ligràfica). Si podem establir un grau de semblança – o de diferència si es prefereix – entre glifs, podem expressar en un valor numèric la relació que cada un d’ells té amb cada un dels altres signes. Diguem que cada lletra és un node i que els graus de semblança són les connexions i ja tenim un graf. Ara, un graf, no és un quadre, cal encara dissenyar un mètode per situar els nodes dins dels quadre. Es pot fer  a mà, i segur que quedaria millor, però no tindria gràcia, volem que ho faci la màquina. Una forma de fer-ho és imaginar que cada connexió és com una molla, un vector de força, és a dir, que els nodes del graf ‘volen’ estar a una certa distància dels altres (segons les connexions que tinguin – i evidentment, dels seus valors-). Aquí entra la programació i el que es coneix com algoritmes de distribució de forces, que no és més que simular que passaria si efectivament féssim materialment la prova[3]. Les maneres de fer-ho són innumerables també, però en general, el que cerquen és una distribució que minimitzi les discrepàncies entre els valors de les connexions i les distàncies entre els nodes dins del quadre[4]. Podria semblar que donats uns valors de connexió determinats, el resultat hauria de ser sempre el mateix, però el cert és que no, poden (i sovint hi han) moltes disposicions ‘correctes’ (i més encara de ‘mig correctes’). El que es fa, és situar inicialment els nodes en posicions aleatòries dins el quadre, deixar-los anar tots a l’hora i anar canviant les posicions de mica en mica, fins que no es moguin – gaire – (el que es coneix com tècniques de gradient o de ‘recuita simulada‘ (una traducció horrible!). Fem-ho unes quantes vegades, per assegurar que la disposició no és espúria (al partir de valor aleatoris, es poden donar situacions atípiques) i ja ho tenim: un mapa de lletres. Substituïm el criteri de semblança cal·ligràfic per un de distribucional (entre quins signes figura un determinat signe) i partim de les dades del corpus Iberika, i tindrem un mapa de caràcters de l’ibèric nord-oriental; quelcom similar a això:

Mapa de caràcters anotat de l’ibèric nord-oriental.

Bé, com es pot entendre, ens hem saltat unes quantes passes. Primer caldria presentar els glifs (els del signari de corpus Iberika), i com s’han agrupat (en les categories del signari simplificat del mateix corpus, que ve a ser una simplificació de les de la proposta per a Unicode).  En una matriu:

Categories i glifs emprats.
La columna Grups presenta el nombre de caràcters en la proposta per a Unicode.

I presentar el graf del qual s’ha derivat el mapa anterior.

El graf del mapa de caràcters anterior.
En format svg es pot fer el zoom que es vulgui.

I encara ens hem saltat un detall important. Si fem -només-  el que hem explicat abans, connectar tots els nodes/glifs a tots els altres, el resultat no seria aquest graf, seria més aviat quelcom així:

Tots contra tots.
La versió svg va amb colors.

Un graf també interessant, ja que podem observar una cosa que no es veia en l’altre: com s’agrupen les vocals per una banda, les consonants contínues per altra, mentre que la resta, està ben dispersada. Què és el que falta -en essència- per des d’aquí anar al graf i mapa d’abans? Doncs incorporar les incompatibilitats.

Per més que dos glifs tinguin distribucions semblants, si són d’aspecte diferent i apareixen junts en una mateixa epigrafia, han de ser diferents. El que es fa doncs, és, en el graf plenament connectat, anar i desconnectar els nodes/glifs que apareixen junts en alguna epigrafia del corpus. Així de simple. Bé, tampoc no del tot, no sempre… Com que el signari està pensat per ser força semblant als originals, recull formes que són molt properes, i que si es troben juntes pot ser que es tracti de variacions involuntàries, per exemple, degudes a la natura autògrafa de molts dels testimonis. En una imatge es veuen bé les semblances.

Glifs considerats ‘equivalents’.

Si trobem alguna parella de glifs que estigui en alguna d’aquestes ‘equivalències’ en mantenim la connexió (és com si fossin un mateix glif). Fent abstracció doncs d’aquests casos, el resultat és que un node només queda lligat i per tant es situa vers els glifs amb els que no co-apareix, i ho fa, segons el grau de semblança de les seves distribucions. En altres paraules, la disposició dels nodes en el graf és indirecta; si els glifs d’una certa ‘lletra’ trobem que se’ns ajunten és perquè el joc de forces vers la resta de glifs així els agrupa, no perquè hagin d’estar connectats entre ells. La proximitat no implica forçosament connexió, sols augment de probabilitat de semblança en les distribucions vers la resta de glifs.

O, parlant amb propietat, així seria si en comptes d’un espai euclidià i de dues dimensions ho féssim sobre un d’infinites (o un nombre lo prou gran per harmonitzar els factors de connexió), el fet d’haver-ho de fer en un espai n-dimensional, fa que el nombre de disposicions alternatives augmenti. El resultat és que un mateix graf pot presentar moltes disposicions depenent de la posició inicial. Dit així sona pitjor del que és. En la pràctica, la majoria de conjunts de dades generen disposicions que mantenen les posicions relatives, o bé que oscil·len entre un conjunt de situacions relatives en els casos més inestables. En la pràctica el que s’ha fet és fer 5 proves sobre un mateix graf, i analitzar-ne el conjunt[5].

O sigui, per cada prova, analitzar les 30 categories de la taula anterior una a una, mostrar la seva disposició i veure quins grups es formaven i amb quins glifs. El resultat, final, és:

89 Grups discernibles i els seus glifs més probables.
En gris els poc documentats (<=10), en vermell els rebutjats en el càlcul.

On resulta que el nombre de grups detectat és de 89, per xiripa, el mateix que s’havia detectat en les co-aparicions (cal entendre que la forquilla és força àmplia i poden haver-hi variacions menors, per exemple, per errors no detectats en les dades, o en la interpretació dels resultats) . El que no sembla probable que sigui casualitat és que dues mesures metodològicament tan diferents coincideixin en uns resultats tan propers!

El títol parla de 100 signes, és una simplificació, una xifra rodona, justificada si pensem que als 89 detectats cal sumar com a mínim separadors i metrològics. Vol dir el que hem explicat fins aquí, que existiren els 100 signes a l’hora? No ho sé. En tot cas, si es vol negar, caldrà donar una explicació a perquè dues mesures tan diferents fetes sobre el corpus (co-variants i distribució) donen resultats tan propers. És més, en una mirada global sobre el signari i les distribucions (la taula anterior) hom pot veure sense gaires dificultats una sèrie de regularitats globals que mal poden ser fruit de l’atzar.

Les tres majors potser serien:

  1. Els grups amb E, (E,Be,Te,Ke) tenen gaire bé el doble de glifs que la resta. No serà que hi havien 6 vocals base i no 5 ? Els grecs en tenien 7 i les diferenciaven (i amb dues es: èpsilon i eta -ε η- derivades de les he i het semítiques -ה‎ ח‎-). A casa nostra, a la Tolosa del s.II ac, tenim un exemple del seqüència …IOU (veure I02151 i la seva bibliografia[6])…
  2. L’element gràfic diferenciador quantitativament més important, no és com es podria pensar, l’adició d’un traç medial (marca del signari dual), sinó l’adició o extensió en la part inferior d’un traç vertical. El tenim entre els Ti i els To, però també entre bona part dels glifs de les vocals i consonants contínues. Fins ara no se’ls ha tingut en compte, però les seves distribucions són diferenciades, fet que exclou l’atzar.
  3. En el quadre d’abans, certament es poden trobar identificades les dualitats pròpies del signari dual, que veuen així provada numèricament la seva existència, el problema és que al seu costat apareixen divisions més complexes, per exemple, de 4 i no de 2, i de nou, no sembla raonable pensar que és tracti d’una casualitat. En altres termes, si el mètode emprat detecta les dualitats conegudes, hem de fer el cec a les demès, que a més, a voltes tenen un suport documental encara més potent? No sense uns motius ben clars.

Preguntes, preguntes que caldria que la Filologia respongués, però això sí, a partir de dades objectives i raonaments lògics.

El que hem comentat, aquestes mesures (co-varians i distribució) estan fetes sobre una foto momentània. El signari ibèric del corpus Iberika, té en el moment de fer la prova 207 glifs, però n’hi han més de 60 detectats esperant entrar, de manera que probablement per poder representar amb un grau de fidelitat alt els continguts futurs caldrien potser 300 glifs (poden semblar molts, però nosaltres amb una llengua de menys caràcters en fem servir força més, des de fa segles). Ara, cal entendre que l’evolució de les dades no és excusa de res, tota vegada que va en el sentit de reduir les ambigüitats i que els canvis afecten progressivament a un volum menor d’informació, Els més de seixanta glifs a afegir, que poden semblar molts respecte als 207 actuals, per exemple, o són hapax legomenon i aporten una informació nova, que no hi era abans, o són variants molt poc freqüents d’altres signes, i per tant fan la foto encara més precisa; però entre tots ells, no arribaran ni al 1% dels continguts existents. Tant de bo trobéssim una biblioteca en ibèric, o un bon grapat de ploms escrits, llavors sí que caldria refer aquests càlculs, però si això no passa, cal entendre que les variacions previsibles, per noves aportacions, o per correcció o millora de les dades, seran petites.

Una darrera pregunta sistèmica que no deixa de treure el cap en considerar els orígens de l’escriptura ibèrica.

Segurament en els seus inicis era ben sabut d’on van venir els seus introductors  o a qui imitaven si fou una iniciativa local. No fa gaire mostràvem un resum d’alfabets mediterranis del segle passat, on podem veure com la majoria de signes ibèrics tenen precedents clars.

Paleosignaris mediterranis.

Però al mateix temps, per poc que es miri els glifs ibèrics i les seves formes, un no pot deixar de notar les senyals d’un sistema estructurat (ni que sigui parcialment). Els 3 glifs bàsics de les As tenen un valor R en les seves formes especulars, l’equivalència cercle=rombe, símbols girats 90 o 180 graus, versions especulars, l’adició de traç inferior o medial, etc. No fa gaire també donàvem una distribució -casolana- dels glifs per semblança:

Glifs per estructura gràfica.
Verd=Blau+traç inferior.
Falta la Bi curta…

La pregunta és  ben simple: com es combinen aquestes dues evidències? Què és adoptat i què adaptat? Van venir uns signes ja llavors mil·lenaris i van ser sistematitzats aquí, o ja vingueren amb la seva part de sistematització? Realment en sabem tan poc del que hi havia a mitjans del primer mil·lenni abans de Crist com per no trobar precedències en el Mediterrani o l’Orient Mitjà…? I el que personalment potser trobo més interessant: què ens dirà tot això de la nostra Història?

 


Notes

  • [1] I el més trist és que tot apunta a que al consorci Unicode ja li sembla bé no donar un espai numèric adequat per expressar una escriptura desapareguda. Caldrien uns 300 code-points i en tenen pre-adjudicats unes desenes.
  • [2] I sense proves!
  • [3] És un tema que em resulta especialment proper per els records que em porta, de fa anys, parlant davant de la pantalla amb alguns dels primers que programaven aquests algoritmes sobre com mirar d’evitar els problemes dels mínims locals…
  • [4] Per fer-ho curt: les connexions o distancies no tenen perquè formar una mètrica. Tres punts en un pla, que no estiguin en línia, sempre formen un triangle, tres segments, no sempre.
  • [5] Això també és una simplificació, en realitat les 5 proves, s’han completat amb tres mesures més. Dues amb corpus més reduïts, però tipològicament més coherents, i una ignorant les ‘equivalències’ entre glifs. Per tal de tenir dades de les variacions majors a l’hora d’avaluar els resultats.
  • [6] I ens estalviem d’entrar en les batalletes i contraposicions sistemàtiques entre grups de diferents escoles, tan habituals i que vist de fora només fan que treure credibilitat a la disciplina.
Publicat dins de cathlaunia.org, corpus Iberika, esquemes, estadística, grafs, ibèric nord-oriental, Iberika, ibers, mapes de caràcters, Signari ibèric | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

A martellades.

Des de fa uns dies cathalaunia.org està sent atacat informàticament amb una certa virulència, de manera que hem acabat fent servir el martell.

Esperem no haver enganxat els dits a ningú, però si algú es troba que no té accés (i no estava fent res dolent….)  pot posar-se en contacte, ja sia fent un comentari  en aquest apunt, o en el email de la pàgina inicial de cathalaunia.org  i podem mirar de solucionar-ho.

cathalaunia.org Pàgina inicial.

Més enllà d’això, lo propi d’aquests casos: molesteu les disculpes!

 

Publicat dins de cathalaunia.org | Etiquetat com a | Deixa un comentari

2017-abril a cathalaunia.org

S’acaba un abril de nou ibèric a cathalaunia.org. A voltes, quan més ganes tens de tancar un tema, més interessant i fructívol es torna i t’acabes trobant sense previ avís sota la síndrome del: ‘això no ho puc deixar així…’. Tal ha estat cas del mes.

Aquest bloc ha rebut una rebut una entrada nova per consignar la presentació inicial d’unes inesperades noves capacitats de la secció Ibèrica i Romana del web: epigràfiques! El que allà es presentà, aquí ho completarem.

La Secció Ibèrica i Romana, és la que ha acaparat la feina i l’atenció del mes. En primer lloc, s’han corregit un parell d’errades subtils en el mecanisme de cerca del corpus introduïts en els darrers canvis que s’hi van efectuar no fa gaire (un parell de signes mal col·locats en llocs difícilment detectables). Afectaven a casos molt particulars i per això han tardat un temps abans de fer-se evidents.

Ara, el gruix de l’atenció s’ha dividit en dues àrees ben diferenciades. Per una banda, i tal i com es va comentar en l’apunt anterior a aquest, s’han afegit capacitats paleogràfiques als continguts del corpus Iberika. La idea s’havia albirat feia temps, però a primers de mes es va fer real. És ben simple, es tracta que de crear un mitjà que permeti col·locar sobre les imatges de les epigrafies ibèriques, els glifs del signari (deformant-los o girant-los si cal) per tal de poder seleccionar les parts de la imatges que corresponen a cada una de les lletres de la inscripció. Tan simple com això. El resultat és que per cada glif o signe no sols tenim en quines epigrafies apareix, és que també tindrem la seva imatge (cal anar processant les entrades, però el sistema és força hàbil i efectiu). El que en l’apunt previ no es comentà perquè no existia, era una nova facilitat associada.

Els epigrafistes, acostumen a fer llistes amb les imatges que els glifs prenen en un testimoni epigràfic concret agrupades per caràcter, per evidenciar les semblances o dissimilaritas. No sent epigrafista, no comprenia gaire bé la seva utilitat real; ha estat ara, definint la imatge de cada lletra en els originals que n’he pogut començar a captar la utilitat. Tenint les imatges de cada glif era relativament senzill implementar aquestes llistes de signes en cada una de les epigrafies ja processades, i això és el que s’ha fet, i en fer-ho s’ha fet evident la seva utilitat. En imatges ho farem més ràpid.

A partir d’ara, si una epigrafia del corpus ha estat processada epigràficament, sota la seva imatge apareix un apartat Gilfs : +, mirem per exemple la I01189.

En vermell, marcada la situació del nou apartat epigrafista de les entrades del corpus Iberika.

Com en la resta del web, els signes +/ en blau indiquen seccions que es poden expandir o col·lapsar, de manera que si fem un clic, ens mostrarà la versió electrònica de les llistes de signes dels epigrafistes per aquesta entrada.

El signes de l’entrada I’01189 amb les seves formes.

I és llavors que te’n adones de lo pràctiques que són. I és que mentre vas situant els glifs a lloc, sovint no captes la cohesió en l’estil de cada signe, de manera que et pots trobar que l’assignació de glif inicial, prèvia, feta per inspecció ocular, un cop presentada així, amb tots el signes ‘iguals’ un al costat de l’altre, es demostri no encertada. Estem parlant de casos entre variants molt properes, lògicament, però no deixa de ser notable. Un exemple potser extrem (i encara no processat) poden ser els Tes de la I01129.

3 Te’s iguals?

La imatge mostra un fragment de l’esquema del plom, on figuren tres signes Te, cada un amb un cercle de color diferent, a sota en vermell, tenim els glifs més propers, el 107 (el rombe) i el 110 (el cercle). En una transcripció fonètica els tres serien casos idèntics i com a molt, la distinció entre si emprar el 107 o el 110 seria una qüestió estilística de si és millor emprar formes angulars o rodones. Però la imatge és més punyetera. El Te verd (no la beguda) és clarament un 110, fet amb un traç rodó i un separador vertical que no arriba al fons, i el Te blau (ara ja queda clar que no és beguda,  o no?) sembla un 107, fet amb un traç amb forma de D triangular i complementat amb un traç a la banda esquerra un xic més petit. Ara, el Te taronja (i va i em diu Susanna que ja no sé si és de terres estrangeres) ens confirma per una banda la factura partida del blau, però amb una D més arrodonida i un traç a l’esquerra clarament més petit. I ara la pregunta del milió és: són tots el mateix codi? dit altrament: l’escrivà volia diferenciar entre el primer Te, el rodó, i els altres? O pitjor encara: podem fer aquestes distincions a partir d’un calc? S’accepten suggeriments.

Però més enllà de la epigrafia ibèrica digital, el mes ha estat dedicat especialment a la computació, a com dissenyar un sistema que ens permeti avaluar objectivament les agrupacions de glifs que es fan usualment des de criteris filològics (i de les qual el signari simplificat de cathalaunia.org no n’és sinó una reducció). Una part ja s’ha anat comentant aquest any en aquest bloc en una inesperada minisèrie d’apunts sobre la variabilitat sígnica de l’ibèric nord-oriental, però el cas és que aquest mes sí s’ha pogut fer algun modest avenç i s’està en el procés de donar-li forma. En parlarem un cop tancat el text (hi ha molta cosa a presentar, resumir i comentar).

La resta de seccions del web han patit desafortunadament la desconsideració proporcional a la fixació amb la temàtica de l’escriptura ibèrica que ha engolit el mes.

La Bibliografia, també ha estat menystinguda. Per una banda perquè hi ha una negativa volguda a incorporar nou material mentre la cua de lectures pendents sigui tan llarga (està encara en els 340 títols) i per l’altra, per una manca de flexibilitat mental. És curiós com cada àmbit del coneixement té els seus requeriments. En el cas de la computació i crec que en general en el raonament matemàtic, el tipus d’esforç de comprensió que es fa, és completament diferent del que es fa per exemple en l’estudi de la Història. Segons com, en vigília, m’agrada sintetitzar-ho en termes de: Comprensió vs. Discurs. El primer és una esforç apol·lini, estrictament mental, de comprensió abstracta, sovint absent de llenguatge, mentre que el segon té més a veure amb la capacitat d’organitzar una pluralitat de comprensions interconnectades i interdependents i de saber-t’ho explicar mínimament. Total, per no entrar ara en disquisicions més subtils, que la dedicació a rumiar com distingir uns signes d’altres ha resultat antitètica amb el desig de lectura. No que no n’hi hagin hagut, però les novetats són pràcticament testimonials (i això amb un Sant Jordi al mes…).

Com és habitual, llistem les – minses, però totes profitoses- incorporacions del mes, per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 26.921 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de agrupacions de glifs, Bibliografia, cathlaunia.org, corpus Iberika, esquemes, estadística, Iberika, Signari ibèric | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Paleografia Ibèrica Digital.

Aquest apunt és per comentar una novetat en el corpus Iberika de cathalaunia.org estretament relacionada amb el seu Signari. El tema venia de lluny però ha cristal·litzat aquesta setmana.

Ja des dels seus inics a l’any 2013, el corpus ha presentat una pàgina Signari on mostrar la pluralitat de glifs que defineixen la seva escriptura (amb la seva codificació numèrica) seguida de l’especificació d”una agrupació d’aquests mateixos glifs en ‘caràcters’ (parlant impròpiament) per facilitar fer cerques i altres manipulacions.

Signari de 207 glifs.

El contingut ha anat variant al llarg del temps seguint l’evolució de la definició del signari; dels 136 signes originals del seu corpus mare, el de na Carme J. Huertas, als 207 de l’actualitat; i fins aquesta setmana, això era tot el que es podia trobar: una llista de signes i codis. A partir d’ara però, cada un dels glifs es pot clicar per obrir una pàgina on recollir la informació que es disposa d’ell en el corpus, que no és pas poca. Mostrem per exemple, el glif 116, suposadament una variant de Ke, lo prou poc documentada com per poder capturar-ho tot en una sola imatge però amb tots els elements que volem comentar:

Informació disponible del glif 116.

En la part alta, les dades bàsiques: el seu aspecte, el seu codi numèric, el seu valor fonètic suposat, i el nombre d’entrades epigràfiques en els que figura. I a sota, una taula amb el desglòs de cada una de les epigrafies. Cada una amb el codi Iberika corresponent (enllaçat lògicament a l’entrada en qüestió), l’identificatiu, el suport, la data, la localització i les formes originals en les que apareix el glif. Tenir un corpus informatitzat permet això, poder dir en quines epigrafies apareix cada un dels seus signes.

No fa gaire es comentava, parlant de la variabilitat sígnica de l’ibèric nord-oriental, de la possibilitat de reconstruir quins signaris s’empraren en cada moment i context de la història de la Ibèria. La idea rera aquestes pàgines de glifs és proporcionar el lloc on presentar les dades necessàries per a tal tasca. No per què sigui un objectiu amb el que hi hagi una afinitat especial, més aviat el contrari, però sembla  indefugible[1] tot i les seves limitacions naturals. Mirem d’explicar-ho.

Certament, qui hagi revisat un nombre lo prou gran d’epigrafies ibèriques pot percebre modalitats i costums diferents, i si tenim el lloc i el moment en el qual es documenten cada un dels signes, hauria de ser  relativament fàcil descriure la modalitat (o modalitats) que s’empraren en cada context. La idea, en abstracte, no pot ser més encertada, però el problema és la seva definició formal, que estarà malauradament farcida d’ambigüitats. Per començar, molts objectes estan descontextualitzats, i per tant, no permeten ni una localització ni una datació que no sigui d’allò més genèrica. Tampoc del fet de trobar un objecte en un cert lloc en podem sovint derivar, ni la seva factura local (no deixen de ser bens mobles), ni menys que ho fos la seva escriptura si són marques fetes amb posterioritat a la seva fabricació. Tampoc l’eix temporal permet gaires alegries, les datacions amb uns mínims de garanties són malauradament minoria (les tècniques de datació han millorat molt, però el gruix de l’evidència, en ser anterior, no n’ha pogut fruir). El perill, és que davant la poca evidència disponible, es caigui en la temptació d’oblidar que ‘absència d’evidència no és evidència d’absència’, i per voler definir un context, es menystingui l’ambigüitat intrínseca de les dades. Si per exemple, tenim un glif documentat en 30 epigrafies, 20 d’elles del segle IIac i d’un context local relativament reduït i la resta sense data, podem estar temptats de creure que efectivament, va ser creat i emprat en aquell context del s.IIac, quan de fet, amb només que una de les altres 10 epigrafies resultés ser del segle IIIac desfaria la hipòtesi. El perill està en què en no saber-ho, ens fixem només en el que sí sabem, que no deixa de ser una inclinació natural de la ment. I com que, agradi o no, cal fer hipòtesis, i en aquesta mena de casos no acostuma a haver-hi gaires novetats que obliguin a replantejar-les sovint, la inèrcia porta a substituir el que originalment era una suposició en una ‘opinió de consens’ al cap d’un temps i d’un cert nombre de repeticions acrítiques en la literatura especialitzada. La pràctica historiogràfica està farcida d’exemples, i tot historiador sap que ha de desconfiar-ne sistemàticament, però això no és tan així en altres disciplines (en el que fa a l’avaluació geotemporal de les dades disponibles, s’entén). D’aquí les recances amb la idea de mirar de delimitar uns suposats modismes locals en una temàtica amb tantes ambigüitats estructurals: el perill d’autoreferenciar-se és molt gran.

Però tornant a lo concret, cal fer una observació d’estat actual. Aquestes pàgines de glifs mostren clarament la gran quantitat de dades que encara falten incorporar en el corpus. La majoria d’epigrafies no tenen ni localització geogràfica ni datació. El motiu està en què en origen, la missió principal del corpus era presentar una codificació el més semblant possible als originals (i aquesta era la informació que les dades d’ibers.cat proporcionava) , però un cop aquesta tasca ha estat raonablement encarrilada, es va fent patent la necessitat d’afegir la resta d’informacions bàsiques, especialment com diem: lloc i data. Per això, de moment, les columnes de Data i Lloc en la pàgines dels glifs, apareixen majoritàriament buides, cal encara una tasca sistemàtica d’anotació, ja que en origen no es disposava d’aquesta informació. És l’objectiu i la metodologia emprada a cathalaunia.org: presentar només dades bàsiques amb referències a fonts d’autoritat externes per si es vol anar més enllà[2]. En el cas de les epigrafies ibèriques, per a cada una es disposa d’una secció de Bibliografia (i en això, la tasca d’afegir les evidències gràfiques feta aquests darrers mesos n’ha permès incorporar-ne un mínim a una majoria d’entrades), una de Web, majoritàriament amb referències a la base de dades Hesperia (tot i que encara publica molt poques dades). I ara cal convertir les dades de Lloc a ser possible en enllaços a descripcions del context geogràfic o jaciment arqueològic (preferencialment de Wikipedia) que continguin les coordenades de la seva geolocalització[3]. Tot plegat es diu ràpid: només cal afegir lloc i data a més de 3.000 epigrafies…

Però més enllà d’aquestes mancances, les pàgines dels glifs, presenten una columna Formes, on s’aniran mostrant les formes que pren el glif en cada epigrafia, i aquí arribem, per fi, a la Paleografia Ibèrica Digital del títol.

Paleografia Digital

Dèiem que la cosa venia de fa un temps (i aquí tenim que passar a la primera persona). L’any 2015, en el magnífic bloc de n’Ainoa Castro, Littera Visigothica, dedicat a la paleografia visigòtica, l’autora comentava la seva disposició a aplicar la informàtica a la tasca paleogràfica d’identificar les diferents mans que confeccionaren un manuscrit determinat. Sent cathalaunia.org  el fruit de creuar Història i Computació, em va causar sorpresa el fet de no haver-hi pensat abans en una tal aplicació de la tecnologia. Certament sabia de webs especialitzats en manuscrits originals i altres aspectes relacionats amb la diplomàtica (sols cal mirar en la llista de ‘Adreces d’interès‘ de cathalaunia per trobar-ne uns quants), però per a la tasca concreta d’individualitzar els caràcters de cada escrivà, no. De manera que vaig mirar de seguir d’aprop el tema per mirar d’estar al dia i per si es podia ajudar d’alguna manera.

Els detalls, arribaren poc després en els següents apunts del bloc, i eren que certament ja existia una aplicació de paleografia digital anomenada DigiPal i que la tasca de l’autora en els propers temps seria adequar l’aplicació al context de la paleografia visigòtica[4]. El programa proporciona una sèrie de facilitats genèriques d’anotació d’escriptures manuals en entorns web, però està pensat per ser modificable per a cada context (les necessitats varien lògicament segons l’àmbit a estudiar, no és el mateix si estem parlant d’epigrafia carolina, o de miniatures, de llibres, o de pergamins, etc, etc).

Un comentari de professional del món de la computació. Sovint, els programes informàtics neixen d’una idea simple, a voltes mínima o fins i tot insubstancial, l’expressió de la qual ocupa una part petita quan no ínfima de tot el programa; la resta, el gruix de la feina (i dels problemes) és com arribar a poder fer funcionar aquest pinyol, aquest germen inicial. En el cas de la paleografia medieval, aquest ‘pinyol’ sembla estar en poder marcar de forma fàcil cada una de les lletres sobre les imatges dels manuscrits a estudiar. Els paleògrafs construeixen (fins ara manualment) llistes de com es dibuixaven cada una de les lletres o signes en cada original i per comparació caligràfica, les agrupen en sengles ‘mans’. El programa DigiPal facilita això: presentar una imatge d’un manuscrit per tal de poder marcar-ne una part, un rectangle, i dir: ‘això és una A‘, ‘això una g‘, ‘aquí hi ha una altra A‘, etc. I a partir d’aquesta informació base, anotar-la, categoritzar-la i agrupar-la i presentar-la segons les necessitats específiques del camp d’estudi. El projecte DigiPal està doncs pensat per crear derivats seus, per exemple, en el cas de n’Ainoa Castro, està construint (i ho comenta més que bé en el seu bloc) un ‘VisigothicPal‘.

De manera que la reacció fou pensar immediatament en un possible ‘IbèricPal‘.

La problemàtica de les escriptures ibèriques preromanes és molt diferent al de les l’escriptures medievals, però possiblement el program seria lo prou adaptable com per poder-ne fer una eina eficaç en aquest domini (potser a efectes pràctics, la dificultat a primera vista mes evident era la necessitat de poder indicar lletres ‘torçades’, és a dir, de marcar rectangles ‘girats’, una facilitat que la darrera vegada que ho vaig mirar, DigiPal encara no incorporava, però que estic segur que incorporarà ben aviat -és una facilitat massa convenient i genèrica com per ignorar-la-). Però tot i així, era evident que resultava una tasca excessiva per mirar d’afrontar-la des de cathalaunia.org, de manera que el tema s’arxivà en l’apartat dels: ‘Estaria bé‘.

Paral·lelament, el corpus i el signari de cathalaunia van evolucionar per fer-lo encara més semblant a les epigrafies originals, i quan el nombre de signes arribà als 188 (l’octubre del mes passat) es feu un recompte de covariacions (variacions d’un mateix signe en una mateixa epigrafia) on els resultats mostraven que la variabilitat de l’escriptura ultrapassava la proposta de dos signes per ‘caràcter’ que es fa modernament, i que en comptes d’uns cinquanta signes, calia contemplar-ne una forquilla entre 85 i 96. Resultats que sorprengueren a uns quants experts[5], reacció que de retruc, propicià la incorporació dels esquemes o calcs, de les epigrafies originals fetes per els estudiosos per poder verificar públicament la correcció de la transcripció presentada en el corpus Iberika i el seu grau de semblança. En fer això, indirectament, ja s’estava complint el primer requisit per poder diferenciar els glifs originals un a un: tenir una imatge de l’original per a cada entrada epigràfica.

Aquesta tasca de verificació ha fet augmentar fins a 207 el nombre de glifs necessaris (i hi han en cartera encara més incorporacions, tot i que ja d’abast quantitatiu molt limitat) quan farà unes poques setmanes, es plantejà la conveniència de rescatar aquella idea de la paleografia ibèrica digital de la carpeta dels ‘Estaria bé‘ per si seria convenient fer-la realitat. No, potser, per fer-ho amb les mateixes eines de DigiPal, que generarien un projecte diferenciat del de cathalaunia.org i de difícil integració (tan tècnica com estructural), sinó amb eines pròpies, ja nativament adaptades al context ibèric. En els projectes Pal, cal anar marcant a mà la posició de cada un dels caràcters, però en el cas del corpus Iberika tenim ja la transcripció feta… En imatges ho explicarem més ràpid.

Agafem una epigrafia, per exemple, la I00836, el seu esquema original dels Monumenta Linguarum Hispanicarum és:

I00836, esquema en els MLH.

I la transcripció del corpus Iberika és:

I00386 transcripció.

Només falta convertir-la a:

I00836 transcripció adaptada a l’original.

I tindrem les posicions de cada glif original (inclosa la seva rotació, inversió i/o redimensionament[6]). És a partir d’aquesta informació que en la pàgina de cada un dels glifs, podem anar mostrant l’aspecte original (en els esquemes) que tenen  en cada una de les epigrafies del corpus. Només cal dedicació, les eines ja estan plenament operatives. Això és el que ha cristal·litzat aquesta setmana, una idea que venia de feia un any i mig i que gairebé inesperadament ha trobat la seva expressió programàtica adient[7] per mirar de millorar encara més els continguts del corpus Iberika. A partir d’ara, i a mida que es vagin incorporant les dades que falten, es podrà avaluar fàcilment l’ús de cada un dels signes de l’ibèric nord-oriental (bé, millor dir: cum grano salis per lo comentat abans sobre la fiabilitat de les dades). És només un començament certament, no s’ha processat ni un 1% de les dades, però ves per on, ara el corpus també incorpora informació paleogràfica, i això, sí que no estava previst…!

Encara més feina a fer…

– Actualització 2017-V-9 –

El mètode d’anotació descrit en aquest apunt ha acabat prenent forma d’article: Vilaseca i Corbera, Joan : 2017 : “Epigrafia ibèrica digital” , qui vulgui la formalitat, allà ho trobarà.

 


Notes

  • [1] Preval el criteri de: sempre que es pugui s’ha de presentar la informació disponible.
  • [2] L’exemple més clar potser sigui el dels documents altmedivals del Fons Cathalaunia. On es presenta una versió del text lo prou fidel als originals com per permetre una avaluació eficaç, però sense pretendre en cap cas substituir les edicions crítiques dels texts, imprescindibles si es vol anar més al detall, i per les quals es procura aportar com a mínim un enllaç a una edició en línia si es coneix i en tot cas, una o més referències a les seves entrades bibliogràfiques corresponents.
  • [3] Observis que s’evita incorporar explícitament les coordenades en el web cathalaunia.org. El motiu és metodològic: sempre que sigui possible es mira d’evitar duplicar dades i es prefereix cercar referències en fonts d’autoritat externes per minimitzar la possibilitat de presentar dades errònies.
  • [4] És una rara satisfacció poder constatar que hi han investigadors en Humanitats que cobren per fer el que els hi agrada, tal i com hauria de ser (el retorn de la despesa en investigació cultural esta mes que ben estudiada). Per quan veurem això per els que investiguen la Cultura Catalana? Una Catalunya independent té objectivament el potencial de ser un referent en aquests àmbits, i el contrast amb la indigència induïda actual, és sagnant…
  • [5] I es poden continuar estranyant, ja que un nou recompte fet amb el signari de 207 glifs, ha confirmat que la variabilitat es manté, amb exemples documentats de tres i quatre variants d’un mateix ‘caràcter’ en una mateixa epigrafia.
  • [6] El terme matemàtic és transformacions afins, Tema que per experiència personal no puc dissociar del de la compressió fractal. Una de les fites de la computació de  finals del segle XX  que encara no ha tingut l’impacte esperable en la societat (es va demostrar que la descripció d’una imatge a partir de transformacions d’ella mateixa equivalia a la pròpia imatge, dir altrament, per enviar una imatge només cal enviar les seves transformacions, la seva ‘fórmula fractal’, i per tant, l’estalvi s’ample de banda resulta brutal (no però el cost computacional, especialment en la descompressió, la termodinàmica és la que és). No és un cas únic, hi han un grapat de tècniques de processament ‘revolucionàries’ que per un motiu o un altre encara no han tingut el ressò que era d’esperar.
  • [7] Evitem deliberadament entrar en el detall de la seva realització, que certament és molt més complex i punyetero del que sembla, aquest bloc tampoc és un lloc adient on parlar a fons de temes estrictament programàtics.
Publicat dins de Ainoa Castro, Bibliografia, caligrafia, Carme J Huertas, cathlaunia.org, compressió fractal, corpus Iberika, covariacions, covariants, DigiPal, esquemes, Fons Cathalaunia, glifs, Iberika, ibers.cat, Littera Visigothica, Paleografia, Paleografia Digital, Paleografia Digital Ibèrica, Signari ibèric, transformaciós afins, VisigothicPal | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

2017-març a cathalaunia.org

Març ha estat un mes ibèricament pràctic, vull dir, pràcticament ibèric: vaja, pràctic i ibèric. En teoria, la idea era dedicar la primera meitat del mes a tancar el treball en el corpus Iberika i poder tornar a la tasca del Fons Cathalaunia ; en la pràctica, s’ha cruspit tot el mes i més que en vol.  Tampoc es tractava de tancar-ho del tot, només deixar les millores del corpus en un estat lo prou correcte com per no sentir el rossec de la feina pendent; doncs ni això. En teoria no s’havia de teoritzar sobre cap més aspecte de l’escriptura ibèrica, en la pràctica s’ha estat bona part del mes rumiant heurismes i procediments pràctics per definir el mapa de caràcters de l’ibèric nord-oriental algorítmicament. Anem al desglòs.

La secció Ibèrica i Romana ha vist elevar el percentatge d’entrades amb dibuix o esquema de la inscripció original fins el 85%. Com ja es va comentar, la idea és incorporar l’aspecte del text original per poder verificar la correcció (o si es vol , el grau de semblança) de la transcripció informatitzada que es presenta. És com una ‘cita’ però en gràfic: en comptes de dir que ‘tal diu tal a tal lloc’, aquí es mostra que ‘qual ha dibuixat això a tal lloc’ i/o que ‘tal qual ho ha fet altrament a tal altre’, tota vegada que cada imatge va enllaçada a l’entrada bibliogràfica corresponent a l’obra o article d’on prové. No deixa de ser el mateix que es fa en tot el web, donar dades, amb enllaços a fonts d’autoritat externes (bibliografies, enciclopèdies, museus, etc).

Aquesta tasca de verificació ha propiciat l’expansió del signari per tal de fer-lo encara més proper als originals del que ja era, i actualment presenta fins a 207 glifs diferents. Tampoc és l’estadi final, ja que hi han millores encara en cartera, però cada cop són de menor envergadura; per exemple: hi han més de seixanta glifs candidats a entrar, (la majoria detectats només en una o dues entrades), també n’hi han 3 dels 207 que finalment no s’han emprat, a més, hi ha encara un 15% del corpus per verificar i potser aparegui algun glif nou més, etc, etc. A la espera de definir quina serà la nova versió del signari, el que sí es fa en tot cas, és proporcionar la font iber.ttf amb l’estadi actual. A la que l’acumulació de canvis aconselli fer una nova revisió del signari també es proporcionarà una nova font (les versions són compatibles entre elles, ja que els canvis bàsicament, o afegeixen codis nous o en redefineixen de no emprats i per tant, són compatibles entre sí.

I per acabar-ho de rematar (o més ben dit, d’iberitzar) els amics de l’Institut d’Estudis Ibers de Terrassa van tenir l’amabilitat de programar aquest mes una xerrada en el seu curset anual sobre iberisme on es va poder comentar el funcionament de les eines de cerca del corpus ibèric de cathalaunia. Tenint en compte que la idea de fer el corpus nasqué precisament allí, fa anys, assistint a una xerrada de na Carme J. Huertas sobre codificació del signari ibèric, era una cita inevitable. A més, és un rar plaer, avui en dia poder gaudir d’un ambient de gent curiosa, participativa, amant de la temàtica i de ment oberta. Havent-hi anat unes quantes vegades (la gran majoria d’oient), no sabria dir si xalen més el ponents o els oients…

Aquest bloc, ha estat on s’ha visualitzat bona part de la tasca teorico-pràctica feta aquest mes.

  1. El fet d’haver ampliat el signari ha propiciat repetir el recompte de co-variants en una mateixa epigrafia que s’havia fet fa uns mesos (i que de fet, fou el detonant dels canvis haguts des de llavors). En el seu moment, es va constatar que la quantitat de variants d’un mateix caràcter era molt superior al que el desxiframent actual proposa (amb un màxim de dues variants) i es recomptaven casos de tres i fins quatre variants d’un mateix caràcter en una mateixa epigrafia. La reacció dels experts consultats fou de sorpresa, fins el punt de considerar-ho impossible i arribar a dir que havien de ser errors del corpus…! Com a resposta i per tallar d’arrel tota controvèrsia, s’incorporaren els esquemes de cada epigrafia i així tothom podrà verificar el grau de proximitat amb l’original. Doncs bé, un cop aproximat encara més a l’original i verificat un 85% del corpus, s’ha tornat a programar un recompte de covariants, i la magnitud de la variabilitat es manté. Els resultats del recompte s’han incorporat en una actualització al fons de l’apunt original, amb un pdf on poder consultar en línia cada un dels 397 casos d’entrades epigràfiques amb més d’una variant d’un mateix caràcter (286, si eliminem covariàncies ‘estétiques’), i s’ha fet notar que per el que fa a la manera de diferenciar gràficament les variants, l’allargament o adició d’un traç vertical inferior és quantitativament força més rellevant fins i tot que la marca dels signes del signari dual (l’adició d’un traç vertical central).
  2. El mes passat, en aquest bloc s’havia comentat un primer intent de classificació automàtica dels glifs ibèrics, però amb resultats poc satisfactoris, de manera que el que havia de servir per detectar les agrupacions de glifs, es reduí a un mètode per mesurar quantitativament l’abast de l’evidència de les agrupacions de glifs que proposen els filòlegs (un suport francament baix, tot sigui dit).
    En teoria, l’experiment havia fallat, en la pràctica, això esperonà més la curiositat per entendre els motius de tal fallada, i això ha propiciat una sèrie d’experiments per mirar d’entendre millor el problema i afinar les eines de mesura, de manera que els resultats han acabat convertint l’apunt del mes passat en el primer d’una mini-sèrie de tres.
    En el segon s’han comentat les proves que s’anaven fent per millorar el tractament del problema de la dispersió de les dades (el corpus ibèric és petit però amb molts signes diferents i una casuística molt sorollosa) a partir d’emprar el català (una escriptura ben coneguda) com a camp de proves, i posteriorment es desenvolupà una simplificació de les mesures de segmentació (modularitat) per tal de fer-les de més fàcil lectura.
    En el tercer i final, els mètodes aquests s’han aplicat a l’ibèric, i s’ha pogut contrastar les bondats del sistema (a grosso modo les vocals i consonants es detecten raonablement bé), i les seves limitacions (els sil·làbics no tant). Però més enllà de ser una via d’anàlisi interessant, el fet, és que fins i tot una mesura no del tot reeixida permet plantejar algunes interpretacions alternatives a uns quants glifs. Recordem-ho, fet a partir de mesures estrictament quantitatives, amb una informació del domini mínima (bàsicament només saber quin signes són separadors o metrològics).

La Bibliografia, amb tanta pràctica teòrica i tanta teoria practificada tampoc ha sortit ben parada. La lectura ha estat poca, pràcticament testimonial, (encara que en teoria, molt interessant, ja en parlarem en el seu moment, si Déu vol). La cua de ‘per llegir’ encara està en els 342 títols en escriure això. Terrible…

Com és habitual, llistem les incorporacions del mes per seccions[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 26.704 pàgines consultables.


Notes

  • [1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Publicat dins de agrupacions de glifs, Bibliografia, Carme J Huertas, cathlaunia.org, corpus Iberika, covariants, esquemes, estadística, Fons Cathalaunia, iber.ttf, Iberika, IEI, Signari ibèric, Xarxes | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari