El príncep Quintilià.

De vegades hi han sintonies que no t’esperes. A voltes dóna la sensació com si pensaments i voluntats alienes, per causes no aparents, involuntàriament, es sincronitzessin. Llavors, parlem de ‘casualitats’, tot i que si examines el fenomen, veuràs que la cosa ve de molt més enllà del registre específicament humà_[1]. Com sigui; el fet, és que una de les peces del mosaic de la darrera recerca que s’ha realitzat, era l’estat dels Pirineus en la primera meitat del segle VIII, amb especial èmfasi en la dècada dels 730; tenia el tema en cartera des de feia dies però encara no l’havia encarat. I en aquestes, que trobo que en el bloc del doctor Jarrett, hi penja un comentari_[2] just sobre una de les figures de referència d’aquest context: un príncep Quintilià iniciant període l’any 736 que en Jaime Villanueva llegí en un còdex del segle VIII a Ripoll – i que malauradament no ha arribat als nostres dies -. Vés per on, justa la fusta!

En el seu comentari, el doctor Jarrett es centra en el doble problema de les fonts d’aquest personatge. Per una banda, que aquest esment d’en Villanueva, va ser al segle següent considerat, per l’erudit austríac Rudolf Beer, com un error del valencià que no s’hauria adonat que l’entrada podia ser un error de l’escrivà original, que hagués afegit inadvertidament una C de més en la data, tota vegada que l’any 636, començà regnat el rei visigot Chintila. I per l’altra, un conjunt d’esments sobre altres homònims, en els anys 778, 804 i 812, que mirant de trobar-ne l’origen, en Jarrett, a partir d’en Codera arribava a Miret i Sans, però sense cap citació concreta, i per tant, li feia pensar ser un coneixement tal vegada indocumentat.

He llegit poc a Miret i Sans, però el poc que he pogut veure m’ha agradat molt, el trobo un autor molt sòlid, cabal i ben documentat, per això m’estranyà la possibilitat que en Jarrett apuntava. Atès que el tema formava part de la meva recerca, havia de mirar-m’ho…

El resultat, ha estat un nou i breu article : Quintilià, Jaime Villanueva i Pau Parassols i Pi, qui vulgui el detall formal del que tot seguit es comenta, allà ho trobarà. Vagi per endavant que no he pogut arribar fins on m’hagués agradat, però si més no, espero poder aportar un gra de sorra que ajudi a intentar posar la fita una mica més enllà.

Començarem per el Quintilià d’en Villanueva. Hom podria pensar ser aquesta, una disquisició savant sobre si algú s’adonà o no, que qualcun havia o no errat feia un manat de segles en transcriure una anotació en uns annals. Ho és; però té una dimensió que li donà especial rellevància.

Hom sap del patriotisme que desperten les figures antigues; i parlant dels inicis del segle VIII, i per tant, de la invasió musulmana, com no, de  Pelayo, l’iniciador de la Reconquista, i amb ells, el de les seves fites: Covadonga, i la cèlebre batalla, o les llegendes familiars entre Munuza i Ermensinda_[3]. No és sols un exemple. El “Viage Literario a las Iglesias de España” d’en Villanueva, l’any 1821, presentava un cabdill cristià als Pirineus l’any 736, i per tant, va donar peu dues dècades més endavant a la noció d’un Covadonga pirinenc, català. Noció que fou difosa i ideològicament utilitzada_[4], i que historiogràficament, no era pas nova, tota vegada que la noció de resistència pirinenca als sarraïns, ja l’havia corporificat la molt anterior figura d’Otger Cataló (noble bavarès també de la mateixa dècada – segons testimonis baixmedievals -) que prèviament havia estat convenientment reduït a mite; Quintilià venia a presentar un paral·lel contemporani de caire no mitològic. Serà uns cinquanta anys més tard, el 1874, que apareixerà una nova font documental, que fornirà la resta de testimonis que en Jarrett atribuïa a en Miret i Sans; però no ens avancem als esdeveniments.

Trobant que la crítica d’en Beer, en cap cas podia ser acceptada per damunt de l’evidència disponible (sí, però, com nota al peu, o possibilitat a considerar) vaig pensar que la figura d’un Quintilià a prop d’Urgell l’any 736 havia de ser investigada, i cercant les minses referències que hi havien, vaig localitzar un article anònim de títol : “Apuntes para la història antigua de España”, en una publicació mensual, tota ella anònima feta a Londres, l’any 1824: “Ocios de españoles emigrados”. L’autor, no sols parafrasejava a en Villanueva, sinó que ho feia en primera persona. La semblança era tal, que la sospita de ser el propi Villanueva era inevitable. De manera que vaig fer un comentari amb la referència corresponent en l’apunt d’en Jarrett per si fos del seu interès. Un repàs posterior a la biografia d’en Jaime Villanueva esclarí tots els dubtes. Ell i el seu germà Joaquín Lorenzo s’hagueren d’exiliar a Londres per l’arribada de l’absolutisme borbònic a finals del trienni liberal, on amb altres amics fundaren la publicació aquesta. La nota tràgica – que hi és – és que en Jaime morirà a finals d’aquell mateix any, i per tant, potser aquell escrit fou la seva darrera obra publicada. Llavors entengué perfectament l’àcid comentari que l’anònim Villanueva fa al final dels Apuntes, sobre la idiòtica exaltació de les presumptes bondats de la invasió de Carlemany; no puc sinó estar-hi plenament d’acord.

Estic convençut que si en Beer hagués sabut de l’article aquest, no hauria opinat en contra del criteri de Villanueva, ja que en el text, el valencià, vuitanta anys abans de l’austríac, ja aclaria la majoria dels seus dubtes (simplificant: que sí havia considerat la validesa de la data, i que era ben conscient que príncep i rei indicaven el mateix en un context visigòtic). Amb això, s’assentava la figura del Quintilià del 736; però i l’altra font, la dels 778,804 i 812?

En Jarrett ho havia deixat en Miret i Sans, era obligat fer un cop d’ull a la seva obra, però el problema està en la seva abundor  (la Biblioteca de Catalunya llista gairebé setanta obres seves), i ves a saber quants altres articles en altres publicacions. Era massa feina per un tema puntual d’una recerca força més àmplia, calia provar altres vies.

Com que en Beer a inicis del segle XX va negar la versemblança del tal Quintilià, una recerca a partir dels aspectes mítics del personatge, apuntà a una obra de l’any 1932 d’en Valls i Taberner: “Matisos de llegenda – III – Quintilià senyor fabulós de Montgrony”. Una obra curta en la que com altres autors del segle XX, Valls  seguí l’opinió d’en Beer, i en fer el resum de l’evolució documental del personatge dóna el nom de la font d’aquests altres Quintilià; un Mn. Parassols. Valls, però, no es dignà a donar la referència concreta, potser perquè el considerà falsari, tot i que era ben conscient que molts altres historiadors anteriors bé que l’havien pres per veraç.

Bé, tornem a cercar bibliografia, ara d’un Parassols del segle XIX, sabent que la font provenia de Sant Joan de les Abadesses. Un cop d’ull a la seva bibliografia de la Biblioteca de Catalunya, apunta a 11 títols, amb algun d’ells, centrat en el monestir. Però la pista es perd aquí, cap dels volums consultats parla d’un Quintilià a finals del segle VIII o inicis del IX; cul de sac. Va fer falta obrir el camp de visió, per finalment, a partir de Montgrony, en una obra d’en Busquets i Molas: “Montgrony entre la història i la llegenda”. localitzar entre la bibliografia una referència nova a Parassols. Era en els números inicials de la revista: “Revista histórica latina”, concretament sota el títol: “Reseñas, aclaraciones y documentos notables pertenecientes a la Historia del Principado de Cataluña – Montgrony, Gombren, Mataplana”.

Tota una troballa_[5]. Resulta que en Pau Parassols i Pi, era arxiver de Sant Joan de les Abadesses – no precisament una veu amb poc fonament, com suggeria Valls – i que era conscient d’haver nascut el mateix dia que morí en Jaime Villanueva – com dèiem al començar, casualitats -. En Parassols, descriu una còpia del segle XI de la taula que Villanueva veié, i n’aporta altres detalls que tenen força sentit, com que la centena de l’era hispànica de l’apunt del 736, que en Villanueva havia comentat que faltava, no era un descuit de l’escrivà, sinó que les entrades estaven agrupades per segles (d’era hispànica) i el numeral de la centena estava sols en la capçalera de cada centúria. És, segons ell, en aquest mateix manuscrit on es troba l’obituari d’un senioris Mocorono l’any 778. I anava més enllà, en identificar a tres dels hispans que, entre altres quaranta-dos, l’any 812, van anar a Aquisgrà a buscar un precepte de Carlemany (un Quintilià, un Castellanus i un prevere Salomó) amb homònims dels documents de Montgrony. En concret, una acta feta en motiu de la restauració de l’ermita de Santa Maria l’any 804 (en còpia del segle XI), on apareixen aquests tres figurants com actors de la restauració. Hom podria creure que el camí fou l’invers, i que potser la capitular de Carlemany es re-aprofità en algun moment posterior per a bastir un fals explicant la refundació de l’ermita. Peró fins i tot aquesta possible lectura es veu en part disminuïda per el fet que el propi Parassols, en altre punt, i parlant sobre l’etimologia del nom de Mocorono esmenta un tercer document local, de l’any 803, on efectivament hi apareix un prevere Salomó fent una transacció de terres. Tot plegat, força ben lligat i francament raonable.

El problema no està, com deia Valls, en què en Parassols no doni referències, les dóna dins del seus arxiu de Sant Joan. La qüestió sembla estar en què aquests documents no han arribat als nostres dies. Caldrà mirar quina llum hi poden aportar la gent de l’arxiu de Sant Joan; per això deia en començar que no he pogut arribar a un resultat plenament satisfactori.

Ara, com engany és excessivament rebuscat. Cert és que a finals del segle XIX aquesta informació servirà per cimentar Montgrony com el Covadonga català, i que en Parassols apareix com revisor de la part històrica de l’obra de l’any 1887 d’en Vilalta i Camprubí on així es manifesta: “Història del Santuari de Nostra Senyora de Montgrony en la paròquia de Gombreny”. Però sembla agosarat pensar que l’arxiver de Sant Joan s’inventà catorze anys abans uns testimonis tan detallats per tal causa. Per tant, a falta de la prova definitiva que seria re-localitzar aquests documents – i el que encara pot ser més important, tal vegada d’altres -, sí sembla raonable acceptar el Quintilià del 736, l’òbit del 778, i el prevere del 803. La identificació dels tres restauradors de l’ermita a partir del retrobament de la imatge de la Verge de la Llet_[6], ho deixaria en espera fins poder fer tota la prosopografia del context.

Però a inicis del segle XX, eliminar la historicitat del Quintilià, equivalia a esborrar les bases històriques del Covadonga català i tornar historiogràficament a l’estat previ d’absència d’evidència – Otger Cataló era sols una llegenda -, encara que això signifiqués considerar l’escàs testimoni existent, falsificació, i elevar als seus figurants a mite. Entenc que la historiografia local es volgués allunyar de Covadongas i ses manipulacions implícites – que poc tenen a veure amb la Història antiga -, però és que és un mem, actiu encara avui en dia, que trobo especialment perniciós aquest de recórrer al mite, la invenció o l’arbitrarietat quan l’evidència és minsa o incòmoda. Algun cop he tingut la sensació, que si exposant una noció, vols guanyar un plus de racionabilitat gratuïta, tot el que has de fer, és inserir-hi un parell d’errors o ignoràncies ‘evidents’ dels antics en llocs adients, i veuràs com s’activa l’irracional automatisme gregari de l’assentiment col·lectiu. El mecanisme és pervers, tota vegada que aparentment aporta coneixement (X no existí), però situa l’objecte qualificat en una categoria (falsificació, invenció, irrealitat) que dificulta l’examen posterior i a efectes pràctics, l’expulsa del camp de recerca; el negoci d’en Robert amb les cabres.

No sé trobar-hi cap altra explicació al menysteniment que s’ha donat durant el segle XX – tret d’alguna excepció notable – d’aquestes figures locals dels segles VIII i IX. Quintilià no és un cas únic…

 

 

---

Notes

• [1] Un exemple clar serien els casos de descobriments científics simultanis; com si la idea ja hi fos i els diferents investigadors l’haguessin captada en paral·lel, al mateix temps.Tampoc és quelcom tan rar, penseu en què passa quan es creuen les mirades dels éssers vius. Aquí comença un camí que mena molt i molt lluny, no puc sinó recomanar el seu trànsit a qui així ho desitgi.
• [2] Apunt que per cert, no apareix en el llistat del més d’abril.
• [3] Episodi que des de la primera vegada que el vaig llegir, vaig pensar ser un calc dels afers de Munusa amb Lampègia, la flor dels Pirineus. El prurit de voler ser ‘abans‘, acostuma a ser un símptoma de falsificació; em ve al cap la visió del matamoros a l’Aragó del 1096, just un any abans del famós setge d’Antioquia on segons mitja Europa havia fet acte de presència Sant Jordi.
• [4] La primera concreció de la idea es feu a mitjans de segle, a partir de Montserrat i la resistència al Bruch contra el francès (Roma i Casanovas, Francesc : 2000 : “La construcció medial de la muntanya a Catalunya (segles XV-XX). Una mirada al paisatge des de la geografia cultural”).
• [5] Un dels pocs avantatges de la ignorància – a part de l’efecte anestèsic – és que permet experimentar la sorpresa.
• [6] No deixa de resultar curiós com en analitzar etimològicament el terme Mocorono (cat. mugró), tots els autors que fins ara he pogut llegit, obvien el sentit biològic. Fet que no deixa de resultar curiós atenent a que la Verge li diuen la de la Llet.