Aquest és un apunt inesperat. L’impuls per fer-lo aparegué de cop el mes passat i preveient un proper mes complicat, es va fer aprofitant el temps per tal de poder-lo treure ara, en aquest mes de ‘punt mort’.
Fa poc més de set anys, en aquest bloc es començà inadvertidament una sèrie d’entrades per visualitzar les dades llavors registrades de la Gòtia a cavall entre el segle IX i el X (el ‘cens’ de la Gòtia en termes col·loquials). I en un apunt recent de temàtica jurídica altmedieval es van tornar a fer servir algunes de les tècniques de visualització que s’havien emprat llavors (grafs de xarxes), de manera que la Curiositat preguntà: com ha evolucionat el Fons Cathalaunia (la font de dades) en aquest temps? Com es veuen ara les dades del Fons? D’aquí aquest breu apunt.
Limitant-nos al més bàsic, fem un graf amb nodes de persones (~7.700) i de documents on cada node de persona es connecta amb cada document (~1.100) on figura i apliquem el mateix programari (gephi) i algoritme de distribució espacial emprat abans (Force2). Una prèvia: quan aquí parlem de persones s’ha d’entendre que les dades del Fons han estat filtrades per eliminar esments a reis, sants, gentilicis i altres figures atípiques per no introduir dades sistèmicament esbiaixades.
El resultat, (amb nodes de documents en groc i nodes de persones en blau fosc) és:
Els Documents i Persones en el Fons Cathalaunia a 2019-XI (en aquesta versió, per claredat, hem deixat que els nodes es sobreposin).
La versió SVG permet fer zoom i clicar els nodes per consultar el seu dossier.
La disposició és ben evident, tenim un amàs central rodejat d’un estol de grups formats cada un per un únic document i els seus figurants. Si comptem els documents veurem que més o menys n’hi ha tants a la ‘corona’ com a l’amàs central (uns 500 a cada part). Aquí es visualitza fins quin punt arriba la dispersió (i/o fragmentarietat) de les dades: en la meitat de documents, el procès d’identificació no ha trobat cap candidat conegut i ha hagut de crear identitats noves per tots els seus figurants. També es pot observar a simple vista la figura en forma de petita mitja lluna fosca a la part esquerra de l’amàs central que formen els més de 500 figurants del judici de Vallfogona del 913.
O sigui, que ‘només’ la meitat dels continguts del Fons estan interconnectats a través dels seus figurants (i sovint protagonistes o actors rellevants, com veurem). Feta aquesta primera constatació, mirem de simplificar el panorama. Si ens volem fixar només en les dades interconnectades, podem eliminar tant la ‘corona’ com els nodes de persones que només estiguin connectats a un únic text. És a dir, deixem només les persones que figuren en més d’un document, i, lògicament, els documents aquests (en termes tècnics: deixar només els nodes amb un coeficient de connectivitat K>2). I per fer l’estructura més clara fem que la mida dels nodes reflecteixi (aproximadament) el seu grau ‘centralitat‘ (simplificant: fins a quin punt s’ha de passar per un cert node per anar a un altre, la seva capacitat de fer de pont). El resultat és una versió més clara de l’amàs central d’abans.
La versió SVG permet fer zoom i clicar cada node per consultar el seu dossier.
Aquest graf és una joia que entre altres, permet entendre el procès d’incorporació de documents en el Fons; ens expliquem.
L’objectiu inicial del Fons era ‘cartografiar’ els documents altmedievals dels comtats ‘catalans’ però de seguida es veié que la continuïtat amb els del nord del Pirineus, de Septimània, era estructural. És més, entre aquests, i els d’Alvèrnia i d’aquí a Roergue, o els de Tolosa o Provença també ho era; de fet, fins i tot en els de Borgonya i Llemosí també es detectava aquesta continuïtat. Sabent que el terme emprat en les fonts és Gòtia (corònim i gentilici), s’anà cercant el seu límit septentrional, però no es localitzà. Tot i que obrint la mirada quedava clar que és la seva partició la que està en joc durant els segles IX i X (sinó a sant de què els rectors de llocs tan apartats com Alvèrnia o Borgonya es faran anomenar princeps gothorum un moment o un altre ben entrat el segle X, o el propi regne del segle IX?). De manera que es decidí anar ampliant el camp a explorar per tal d’incloure territoris suposadament ‘externs’ per tal de poder mesurar la seva ‘diferència’ amb els ‘gòtics’. Un objectiu fins ara no aconseguit. El graf ho mostra ben clar.
Tot i que la informació és molt limitada i fragmentària, com que els documents van connectats només per els seus figurants (i aquests, acostumen a localitzar-se preferentment en uns territoris i no en uns altres), veurem com si posem el nom del territori principal en cada part del graf (a grosso modo), trobarem totes aquestes àrees on es detectava continuïtat. Una imatge ho mostra més fàcilment:
Els territoris dels documents interrelacionats del Fons Cathalaunia a finals del 2019 (881-914).
En la part superior tenim els comtats proto-catalans, en la part central Septimània, en la part inferior dreta la riba est del Roina i en l’esquerra els territoris ‘aquitans’. Entre els anys 881 i 914 (els coberts per el Fons en el moment de fer aquest apunt), manca documentació de Tolosa i la de Barcelona és mínima (dit d’altra manera, en aquest territoris és tan minsa que a penes tenim gent documentada més d’una vegada). Com es pot observar, tot i que no s’ha fer servir cap informació geogràfica per realitzar el graf, l’esquema i la continuïtat topogràfica s’ha generat a partir de les pròpies interconnexions personals.
I en cada una d’aquestes àrees quines són les persones i documents que fan de pont amb les altres (els nodes més grans)? Per seguir la descripció següent potser el més fàcil sigui fer servir el SVG anterior en paral·lel.
Osona
Osona
Aquest és el bloc més gran i ben documentat, farem repàs a les dues excrescències i un breu cop d’ull a l’amàs central que connecta amb Girona-Empúries per baix i Urgell i Barcelona en la part superior dreta.
En l’extrem de la ‘banya’ més alta hi tenim tres vendes d’Osona escripturades per un Agerandus (el node de persona immediatament inferior) que s’identifica com el mateix ‘notari’ Algerandus que deu anys abans havia estat esmentat en una reparació escriptural també osonenca de l’any 898 i que formen la part central de la ‘banya’. Són aquest uns documents francament curiosos (comentats fa uns anys per en Jonathan Jarrett en el seu bloc), només cal mirar els pocs notaris registrats en el Selector del Fons Cathalaunia per veure fins a quin punt s’aparten de la resta de documentació, com el graf fa palès.
La connexió d’aquest grup amb el gruix dels documents osonencs en fa via tres texts: la consagració del 888 de Sant Andreu de Tona, l’acta d’impagament dels delmes de la gent d’Stivola de l’any 900 i una venda de terres al bisbe Gotmar a Terrad l’any 890. Si mirem a les persones, la connexió passa per un prevere Asenarius esmentat en la reparació documental i la consagració de Tona, i un escrivà Ademirus que escripturà la reparació i signà en la venda al bisbe Gotmar.
Passant a l’altra excrescència, veiem que està formada per quatre documents, tots ells molt propers, dues vendes fetes l’any 892 per un mateix grup (probablement familiar) i dues més fetes per una Sarra: una contemporània amb les altres dues i l’altra feta 10 anys més tard. La connexió amb el grup principal passa principalment per un Salamon, propietari, signant i comprador respectivament en tres de les vendes esmentades.
Per comentar el gruix principal del documents osonencs, potser la manera més fàcil sigui fixar-se en els node grans de persones, o sigui els individus més ben interconnectats. Es poden separar fàcilment dos grups, un a l’esquerra, amb l’abadessa Emma com més destacat i format per un estol de documents la majoria del quals no són sinó compravendes seves. En aquest grup, a l’exterior esquerra, sí cal remarcar el judici de Teudisclus contra l’abadessa, el de la resolució del judici de Vallfogons del 913 també d’Emma, amb el propi judici aïllat a l’extrem esquerra del graf.
L’altre grup de personalitats osonenques ‘rellevants’ es situa però a l’extrem dreta, propers a Barcelona i Urgell. Es tracta del Pilós, Guifré-Borrell, els bisbes Gotmar i Idalguer, i entre els personatges del mon ‘judicial’ un Oliba que apareix per tot arreu en aquest context (potser un cas de sobre-identificació?). La connexió vers el grup gironi-emporità, just a sota, passa també per un altre d’aquests personatges de noblesa sub-comtal, un Adla que com Oliba també apareix per tot arreu (i per tant, sospitós també de sobre-identificació).
Urgell-Berga
Urgell-Berga
La documentació d’Urgell on trobem gent esmentada més d’un cop es poca, bàsicament, les consagracions de Nantigis. De fet, en la part que comunica amb el grup central, els tres nodes de persones més grans son: el seu, el del comte Miró i el del comte-bisbe Radulf. Per el que fa als documents, la consagració de Sant Martí d’Avià del 907, és la més interconnectada (hi figuren tant Nantigis com Miró com el difunt Pilós), seguida de la de Sant Pau de Casserres feta per els mateixos actors el dia abans.
En una posició més propera al grup de Septimània, tenim a Miró el Vell i la seva donació testamentària al bisbe d’Elna del 896 com a nodes més interconnectats.
Pallars-Ribagorça
Pallars-Ribagorça
Els documents de Pallars mostren una estructura similar a la de la primera excrescència osonenca comentada: dos grups de gent i documents connectats per un node intermedi. El grup més extern està format pe tres vendes al monestir d’Alaó, i l’altre per fins a sis transaccions amb el prevere Tadila com a protagonista (un personatge comentat en aquest bloc, ja fa temps), entre ells, i fent de pont, una venda al monestir on se l’esmenta.
És el propi Tadila/Dutila la persona que millor fa d’enllaç amb el bloc central, acompanyat per un Cartelius usualment present en les seves compres. Tot i que aquesta connexió és poc dibuixada i connecta amb documents de Barcelona i Urgell.
El bisbe Adolf el trobem ja tocant l’amàs central entre Nantigis i Miró (el Vell).
Barcelona
Barcelona
El grup de Barcelona està encara menys definit. Connectant amb el de Pallars a través del Dutila/Tadila tenim la consagració de Sant Esteve de Parets del Vallès del 904. En posició intermedia les dues donacions de Cervelló a Sant Cugat fetes per els comtes Guifré fills de difunt Guifré (pare i fill) dels anys 894 i 900.
Sunyer (de Barcelona) i Guifré-Borrell els trobem al costat mateix del node del Pilós i mostren ser figures ben connexionades, mentre que el bisbe barceloní Teuderic apareix especialment ben connectat amb el grup septimà, sent el concili barceloní del 906 el document que millor reflecteix aquesta proximitat barcelonina-septimana.
Girona-Empúries
Girona-Empúries
L’amàs de Girona és un dels més ben definits, però ben significativament (i a semblança del cas barceloní), varis dels seus personatges principals estan desplaçats vers els bloc septimà i dels diplomes reials. Sunyer (II d’Empúries) i el jutge Teuderic/Bonhome fent de pont amb Septimània. Els bisbes de Girona Servodei i especialment, Wigo, encara hi estan més integrats, com Teuter ho està en el grup dels diplomes.
El personatge que estant en l’amàs es situa més a prop d’ells és el jutge i prevere Wifredo, un conegut d’aquest bloc. I per el que fa als documents més ben interconnectats del grup, tenim el judici d’Esponellà de Wigo del 921/926, un dels de Bàscara protagonitzat per Revell el 893, un altre també de Wigo del 921 a Bàscara contra dinou propietaris, i l’entronització episcopal de Wigo el 908.
Septimània-Gòtia
Septimània-Gòtia
A la que ens allunyem del grup proto-català la quantitat de dades disminueix per la manca de treballs de recol·lecció sistemàtica de documents comparables als Catalunya Carolíngia. Amb tot, el cas de Septimània o el més general de Gòtia encara presenta evidències de diverses fonts.
Si mirem quines són les persones més ben interconnectades, trobem al bisbe d’Elna Riculf i l’arquebisbe Arnust en la part central de l’amàs septimà, i amb el concili de Portus, la Vita Teodardi i el reconeixement papal de l’arquebisbe Agius com a contrapart documental. Ara, el grup presenta connexions amb tots els grups veïns. Vers Barcelona amb el bisbe de la ciutat Teuderic, i el concili de Barcelona del 906 i el d’Agde del 907. Vers el gironí i emporità a través del comte Sunyer, i el jutge Teoderic Bonhome per una banda, i amb el bisbe Servusdei i el jutge Witardo per l’altra. Vers el grup de diplomes reials relatius a la Gòtia via el bisbe Wigo. I vers el grup nemausià, via el bon home Odilo, el bisbe Ameli d’Usès, i el propi bisbe de Nimes Agilard.
Diplomes Gòtia
Diplomes Gòtia
Aquest grup ha estat una sorpresa absoluta. Si bé l’agrupació geogràfica a partir dels coesments dels documents era quelcom ja prèviament detectat i sabut, no s’esperava que la diplomàtica reial sobre Gòtia formés un grup tan clar. Com que els reis han estat exclosos d’aquest recull, les persones que hi figuren són majoritàriament els receptors dels diplomes i el personal de les cancelleries. Tots els documents del grup tenen un grau força similar d’interconnexió.
Per el que fa a les persones, destaquen el bisbe Teuter, el comte Acfred i el comte Odó, i per el que fa a les cancelleries, el vicem Eblonis i els notaris Throanus, i Notbertus.
Entre els dos grups septimans i la resta de zones, tenim una sèrie de persones i documents amb (lògicament) un alt grau d’interconnexió, però amb una situació geogràfica vers els seus veïns del graf poc clara: l’arquebisbe d’Arle Rostany, el (en aquells anys) duc i marquès d’Aquitània Ricard, el bisbe d’Autun Adalguer, i el comte Raimon de Tolosa, sent el testament del propi Rostany el document més central en aquesta franja intermedia.
Nimes
Nimes
El cas de la ciutat de Nimes, té un perfil i estatus prou ben diferenciat dels seus veïns. El perfil, per l’acumulació de testimonis judicials i l’estatus, per el reconeixement contemporani de ser el bisbe el regent de la ciutat i disposar de cancelleria pròpia[1].
Els dos documents més centrals son el judici entre Rostany i Agilard del 898, i el del bisbe Gibert vs. Genesi del 890. Per el que fa a la gent, una parella de nobles/preveres anomenats Gregori i un jutge Warnario són els perfils amb major grau d’interconnexió, però sembla rellevant, des del punt de vista de la incardinació de la ciutat amb el seu context, que els seus bisbes, Gibert, Agilard i Hucbert es situïn pràcticament en el grup de Septimània.
Vienne
Vienne
L’altra ciutat amb un perfil propi en la documentació és Vienne (amb Lió sempre fent-li de contrapès polític). Una ciutat marcada aquells anys per els bosònides primer i per Lluís el Cec després.
El grup de Vienne es divideix a grosso modo en dos subgrups, un de més exterior, menys interconnectat amb la resta de testimonis del Fons, amb l’elecció del bisbe Ragamfridum del 899 com document més interconnectat i un conjunt de transaccions de terres que tenen a un Gotalfredus bon home con figurant més comú, seguit per l’escrivà Airoardus.
És en l’altre subgrup, el més connectat amb la resta de contexts, on trobem als personatges nobles. Hug d’Arle, mà dreta del Cec, l’arquebisbe Berno, el comte Teutbertus, i els notarisl Arnulfus i Teudo. Entre els documents que connecten aquest grup amb els seis veïns septentrionals, destaca la retractació de Bernard fidel de Llúis i la reina Ermengarda, i la compra d’Erlolfo d’una Capella a Caucilla del 902.
La informació de la resta de territoris està marcada per limitar-se (gairebé) a una única font monacal important per cada un d’ells: Llemosí-Beaulieu, Roergue-Conques, Alvernia-Brioude, Borgonya-Cluny. Es d’esperar que una major varietat en les fonts documentals permeti una interconnexió més gran – i més rellevant -, potser a partir dels annals francs, o escurant al màxim les poques fonts impreses com els Gallia Christiana…? Sigui com sigui, cal tenir present aquest esbiaix a l’hora d’analitzar el conjunt.
Mâcon-Borgonya
Mâcon-Borgonya
Aquesta part del graf visualitza la interconnexió dels primers testimonis recollits en el recull de chartes de Cluny. Com es pot observar és un grup força ben nodrit, i clicant els nodes de documents es pot constatar que està format majoritàriament per donacions. Probablement per això, les persones més ben interrelacionades no són sinó escrivans. En l’extrem dret, Aidus, i ja en la part centrat a Ratbertus, Arnulfo i Bernardus.
Els nobles estan encapçalats per el bisbe Gerard, seguit dels abats Adalardo, i Berno, més l’abadessa Ava (la germana del Pietòs) i el vescomte Esteve. En la part central inferior hi ha un amàs de persones i documents al voltant d’un dels matrimonis més ben testimoniats aquí: el d’Hug i Lilia, pendents encara d’una identificació positiva -tenen un perfil massa notable com per no ser coneguts (?)-. Per el que fa als documents, entre els més ben connectats, tenim un bescanvi de l’abadessa Ava, i lògicament fortament enllaçat amb el grup arvernès, la fundació de Cluny., seguits de lluny per una donació de l’abadessa i el seu germà al matrimoni Hug i Lilia, que dèiem, i una altra compra del mateix matrimoni a un matrimoni Adalard i Deodata. Tampoc es pot deixar de notar la posició central del testament de l’abadessa Ava on li cedeix la vila de Cluny al seu germà.
Alvèrnia
Alvèrnia
El grup d’Alvèrnia presenta una densitat documental molt alta (hi ha més documents que no pas persones), i té múltiples fronteres.
Vers Borgonya, ja s’ha comentat el rol de l’abadessa Ava, sent el seu germà Guillem el Pietós la persona més ben interconnectada del grup. El segueix en una posició perifèrica el germà del comte Odo, un Aribertum i un fidel de nom Bernat a l’altra banda (que és possible que sigui un perfil noble sobreidentificat). Els que no estan sobredimensionats són els prepòsits de Sant Julià, Castellanus i Eldefredus, l’arquebisbe i abat Frotarius, o el pare del Pietós , el Plantapilosa (no confondre amb el Bernat fill de Dhuoda com vol el consens acadèmic usual fill de l’esbiaix historiogràfic francòfon del segle XX – un tema que certament mereix un apunt propi -).
Fent l’enllaç amb el Llemosí destaca un Gerard marit d’Emeltrudis, i amb Roergue un levita de nom Abbo.
Si mirem els documents, tot i ser molts, pocs tenen un grau de interconnectivitat que destaqui. Podem senyalar la fundació de Sauxillanges, el judici del 913 entre el comte Guillem i Anscherium per la vila d’Aionam, i en clau més interna de Sant Julià, la donació del sacerdot Odalricus a la casa l’any 881, o la Vivianus del 898. Queden en posició reveladorament externa un grup de tres documents: La Vita Geraldi, el precepte de Carlomà II per l’abat Gerulfus del 882 i el del rei Odó al mateix abat del 888.
Roergue
Roergue
Tot i la proximitat geogràfica amb els territoris més ‘gòtics’ (Septimània i comtats proto-catalans), el grup de Roergue només es connecta amb el grup arvernès. És més que probable que estem davant d’un miratge provocat per la restricció de fonts documentals (tan sols tenim els documents del monestir de Conques en aquest període) ja que només cal recordar com el comte Salomó hi portà les restes de Sant Vicenç a mitjan segle IX.
En la part documental destaquen la donació d’Avierna al monestir de Conques de l’any 901, i la prestària de l’abat Rodolf de l’any 903. I per el que fa a persones, tenim un Rainono signant repetitiu entre el 900 i el 914 i els abats Airaldus i Rodulfo.
Fent de pont amb el grup arvernès, tenim la venda d’Abolenus a Austrino del 908, i el levita Abbo, amb un peu a cada regió si bé més connectat amb Alvèrnia (podria ser un cas de sobre-identificacio?).
Llemosí
Llemosí
Finalment el Llemosí, a semblança del de Roergue beu exclusivament de la documentació d’un monestir, com dèiem (en aquest cas del de Belluslocus).
Un grup força ben definit i no pas menor, connectat bàsicament al grup arvernès.
Els documents presenten una gradació suau en el seu grau d’interconnectivitat. Els principals, la donació del matrimoni Calstoni i Adalgudis del 895, el bescanvi entre Gerard i l’abat Rainulfum del 894, i ja en segon terme, uns quants documents més; entre altres: la donació del matrimoni Adalgarius i Aiga a l’abat Gairulfus del 880, la de Drugtricus al mateix abat del 889, o la de Ainuardus a l’abat Rainulfus del 893.
Les persones sí presenten una gradació més clara: els abats Rodulfus i Rainulfus en l’amàs documental i l’abat Garulfus en la part exterior, connectat amb els testimonis arvernesos.
El pont documental amb Roergue el corporifica la donació del Plantapilos a l’abat Bego de Conques del 883, i amb Alvèrnia, la donació de l’arquebisbe Frotarius a l’abat Garulfus del 887. Les persones que es situen en aquesta posició intermedia són: el vicari i comte Aderbert, l’abat de Conques Bego, i el comte Godefredus.
Coda
Tres consideracions sistèmiques finals:
1) En aquest cas ens hem fitxat en el grau de centralitat de cada node (fent que la mida del cercle en fos un reflex). Parlant d’interconnectivitat, la centralitat semblava un criteri adient, però podríem haver-nos fixat en un altre criteri, i lògicament el mateix graf tindria una lectura diferent.
2) Només ens hem fixat en la part central del graf i ignorat l’altra mitat, la ‘corona’. És d’esperar que la incorporació de nous documents permeti la connexió si més no d’una part, tot i que tractant-de un futurible fa de mal avaluar l’abast.
3) Tampoc es pot oblidar el fet que si s’haguessin incorporat figures com reis, papes, califes, sants i gentilicis, l’estructura seria completament diferent i la part no connectada seria molt menor. I seria una mirada diferent però tan o més vàlida que la que s’ha fer servir aquí. Cal sempre entendre els biaixos propis del mètode emprat. Les dades són molt més florides del que aquí s’ha anotat!
I fins aquí aquesta repassada a les interconnexions estructurals entre els continguts del Fons Cathalaunia a dia d’avui. O el que ve a ser el mateix, una mirada volgudament molt esquematitzant a les dades conegudes de la documentació local del Midi entre els anys 881 i 914.
Com es pot veure, la imatge resultant coincideix només en part amb la visió historiogràfica usual. Personatges i documents relativament anodins prenen relleu i molts del més estudiats queden en un segon terme. Tot i que també és cert (i lògic) que això segon succeeixi més en la part septentrional de la Gòtia, on les fonts documentals estan més focalitzades i restringides.
Amb tot, una de les coses bones és promoure una visió més propera a la complexitat real del panorama que els documents expliquen. En un doble sentit: en positiu, per valorar efectivament la complexitat i interconnexió que les dades presenten (tot i ser parcial), i en negatiu, per palesar com la posició historiogràfica usual (la prèvia a la prosopografia digital) només podia connectar els figurants més fàcilment identificables, ignorant els demès i el fet que hi comparteixen documents, i per tant, relegant els centenars i milers de rastres personals que també hi figuren a l’oblit (com si agaféssim la majoria de nodes de persones de l’amàs central, els desconnectéssim i els enviéssim artificialment a la ‘corona’ del graf inicial).
És per tot això que crec paga la pena l’exercici de mirar de copsar el conjunt, i encara més, de realitzar el treball imprescindible per a fer-ho possible…
Sort que aquest apunt volia ser breu…!
Notes
Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya 
