Una d’escacs.

La recerca que s’està fent darrerament està obligant a tocar àmbits molt allunyats i molt més amplis que els habituals de la Gòtia del finals del segle IX o inicis del X que és el context que s’està processant en el Fons Cathalaunia, fet que obliga a un esforç extra considerable i a utilitzar metodologies d’estudi força diferents. Aquest apunt és per donar un tast d’un aspecte tangencial del que va sorgint…

Els escacs i la mort, el repte de la vida…
Tu que això llegeixes, en quin punt de la partida estàs?

Per a qui això escriu, parlar d’escacs, és quelcom complicat per les múltiples implicacions personals que comporta. En primer lloc, vull fer homenatge d’en Jaume Mora i Corbera, estimat parent i mestre properament tornat a despertar, qui, sent jo llavors encara un vailet, em donà la primera lliçó pràctica essencial dels escacs, – en la seva formulació actual – : no sols pots guanyar o perdre, també pots… empatar…!_[1]

Però és cert que aquesta possibilitat és l’excepció, no la norma, i així sorgí el tema en la recerca al tractar una obra escrita el segle XII per el monjo Metellus de l’abadia bavaresa de Tegernsee: els “Quirinalia”_[2]. On s’explica, per contextualitzar la fundació de la institució, com quan en la cort del rei Pipí (el pare de Carlemany), els germans i nobles bavaresos, Adalbert i Otger, hi eren personatges rellevants, es donà la desgraciada situació que un fill del rei matà un fill d’Otger a rel d’una disputa per una partida d’escacs. El rei, per mirar d’evitar que les morts continuessin, abans que els fets fossin sabuts, consultà privadament als dos germans com creien que convendria entomar una desgràcia inevitable, i ells, convingueren en aconsellar al rei amb la necessitat d’adoptar una postura estoica i no deixar-se arrastrar per la fatalitat. Fou sols llavors que el rei els hi anuncià la terrible nova, i els germans, presos per la seva pròpia paraula, es retiraren de la cort i tornats als seus dominis abandonaren la vida secular i fundaren l’abadia de Tegernsee.

El nucli del relat – l’homicidi entre els fills per l’enfrontament en el joc – serà posteriorment traslladat una generació avall i incorporat en les narracions d’Otger el Danès, en la seva vessant antagònica vers Carlemany_[3], però això ja no ens concerneix aquí, com tampoc la  historicitat o no dels fets. He de confessar, que el primer cop que vaig sentir la història, vaig pensar directament que la menció als escacs havia de se una interpolació posterior. El trasllat a la cort cristiana de Pipí, al segle VIII,  d’un joc oriental que arribà a Occident per via musulmana, era clarament anacrònic; però ha resultat que no ho era tant…

En un molt bonic treball de 1954 : “The Earliest Evidence of Chess in Western Literature- The Einsiedeln Verses“ Helena M. Gamer situava en el monestir d’Einsiedeln, fundat per Otó I, en la mateixa vessant nord dels Alps que Sant Gal o Tegernsee, la més primerenca evidència literària, del joc d’escacs en l’occident europeu, entre la fi del segle X i el primer quart del XI. Evidència perfectament coincident amb la primera menció documental que trobarem precisament a casa nostra en el testament d’Ermengol I comte d’Urgell entre els anys 10081007-1010 fet en motiu de la campanya contra Còrdova dels comtes catalans_[4]. Ara bé, l’autora, en observar l’absència de terminologia sarraïna en els versos alpins, es decantava més aviat per una influència d’origen bizantí que no pas musulmana, que en tot cas hagués pogut arribar tant per via hispana com – preferentment – itàlica. Raonaments que sense semblar definitius, sí són certament prou convincents. Així que sembla que es pot afirmar que els escacs apareixen simultàniament – parlant en termes aproximats, s’entén – en els monestirs alpins de la dinastia otoniana_[5] i entre la noblesa catalana.

Fins i tot en el cas que la influència provingués de més d’una font, com podria semblar natural parlant de quelcom com un joc de taula, la coincidència no deixa de ser notable. Quina podria ser la causa? I és què encara que es tracti sols d’un joc, no és un joc qualsevol, és un joc reial, un joc que sintetitza l’art de la guerra en la seva vessant antiga d’enfrontament paritari entre herois, un joc, en el què l’atzar no dictamina el resultat, un joc de lògica, un joc de ments_[6], un joc de nobles; si més no, això és el que la evidència indica. Calia anar més enllà…

A finals del segle X, just quan cal pensar que el joc es degué introduir en les costums de la noblesa, tenim evidència de contactes entre els catalans i els otonians? Doncs, la resposta és: sí, evidentment, sí.

En aquest punt, na Gamer, conscient de la possibilitat d’una transmissió per via musulmana, a l’hora de cercar contactes germano-hispans, ho encarà exclusivament des d’una òptica genèrica de contactes entre les esferes culturals musulmanes i les germàniques, obviant però l’evidència catalana, i per tant, es limità a recordar contactes anteriors al segle XI, com els de Joan de Gorze ambaixador d’Otó I a Còrdova en la dècada dels 950_[7], ometent però la personalitat que específicament permet lligar les dues aparicions més primerenques dels escacs a Einsiedeln i a Urgell, que no es altre que el més que conegut Gerbert d’Aurillac, el que serà el papa del mil·lenni, Silvestre II.

Gerbert conegué de primera mà la noblesa catalana de finals del segle X i feu de tutor d’Otó III per encàrrec del seu pare. Coneixent el seu gust per la lògica i la matemàtica_[8], semblaria que fora una persona especialment dotada per apreciar els beneficis del joc; més encara en el seu rol de tutor de l’hereu de la corona germànica. I per si això fos poc, tenim que precisament, l’Ermengol I d’Urgell que llegà el joc d’escacs, fill com era de Borrell II comte de Barcelona, tot i que nasqué quan Gerbert ja havia completat la seva instrucció amb Ató, el bisbe de Vic, sí sabem que en el canvi de mil·lenni viatjà a Roma, just quan Gerbert es feia dir Silvestre II. De manera que sí tenim que Gerbert es relacionà directament amb el primer propietari conegut d’un joc d’escacs a l’Europa occidental i també amb els rectors de la dinastia que promovia els monestirs on apareixen els primers esments literaris. Casualitats? O Escac i  mat?

La idea no és nova, de fet, llegeixo en un també molt bonic treball de na Hillary Svoboda : “The Chess Queen“, que la relació entre els escacs i Gerbert (com a promotor del joc fora de l’òrbita catalana) ja va estar plantejada prèviament per: Richar Eales : 1985 : “Chess: The History of the Game“_[9], tot i que no he pogut localitzar encara l’obra i comprovar quins elements probatoris extra, diferents dels exposats aquí, presenta. Personalment, trobo molt delicat relacionar la introducció d’un modisme, d’una costum cortesana, a una única persona, i per això ho prefereixo pensar més aviat en termes d’intelligentsia, però com pensador i jugador d’escacs – i també com a programador, però això ens portaria massa lluny_[10] – , no puc sinó considerar els fets coneguts i cercar-hi explicacions defugint plantejaments tautològics com coincidències o casualitats.

No tenim proves específiques que ens relacionin Gerbert amb els escacs, això és cert, però en l’entesa de què a diferència del joc d’atzar per excel·lència, els daus, els escacs, són un joc estrictament lògic, on la sort hi té poc a veure i les casualitats encara menys, potser fora apropiat deixar de banda les creences, i si en tirar la moneda surten més cares que creus pensar – seguint a Occam – que la moneda està trucada… no trobeu?

 

– Actualització 2022-IX-2

La temàtica d’aquest apunt, i en concret la dels antecedents dels escacs, ha tingut una continuació en la part final de l’entrada: Una de lladres.

---

Notes

• [1] Bé, si el contrincant és la mort, lògicament s’entén que estem parlant de la immortalitat llavors. En qualsevol cas, escenaris molt més enllà del què en diríem ‘materialitat’; tampoc res de nou, el destí comú.dels vivents, que sempre és bo de recordar.
• [2] L’edició de referència : Wattenbach, Wilhelm : 1897 : “Über die Quirinalien des Metellus von Tegernsee” : Sitzungsberichte der Preussischen Akademie der Wissenschaften zu Berlin : 1897.2 p.782-815
• [3] Bédier, Joseph : 1926 : “Les Légendes épiques – recherches sur la formation des chansons de geste” 2 p.299
• [4] Baraut i Obiols, Cebrià : 1980 : “Els documents, dels anys 981 – 1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgel” : Urgellia : 3 p.7-166 D.300.
• [5] Per el que fa a l’ús de les institucions religioses per part del otonians, i en concret Otó I, per exemple: Westfall Thompson, James : 1918 : “Church and State in Mediaeval Germany. I & II” : The American Journal of Theology : 22.1-2 p.72-100,199-232; en especial p.95-100.
• [6] Els aficionats m’entendran perfectament si rememoro les partides magistrals de gegants com: Capablanca, Alekhine o Tal.
• [7] I encara s’hi podria afegir els contactes familiars i comercials de Sant Eulogi, exiliats amb el rei Lluís de Baviera, un segle abans. (Epístola a Wiliesindo) per exemple a: Herrera i Roldán, Pedro : 2005 : “Obras Completas San Eulogio de Córdoba” p.219
• [8] Veure per exemple : Pekonen, Osmo : 2001 : “Gerberto de Aurillac- Matemético y Papa” : La Gaceta de la Real Sociedad Matemática Española : 4.2 p.399-408
• [9] Svoboda, Hillary : 2010 : “The Chess Queen” p.11
• [10] Sols un parell de conceptes bàsics. Actualment els ordenadors estan ja superant els contrincants humans en el joc d’escacs, però ho fan a base de força bruta, amb massives llibreries d’inicis i computant milers de milions de variants a cada moviment; com si féssim carreres entre avions i persones, ves quina sorpresa! No puc sinó fer una crida als que estimen la programació, la algorítmica (una altra benedicció que ens arribà de mans musulmanes) a anar mes enllà; no sols és possible, és imprescindible. Un referent inevitable: Alan Turing , l’inimitable geni matemàtic que amb paper i llapis dissenyà màquines intel·ligents, si això ho comparem amb el pèssim nivell de la ‘tecnologia’ programàtica actual, arraconada sistemàticament a fer de caixer automàtic per a Mammó, el resultat és patètic, mai tan ben dit. – Afegit 2018-III-12 – La nova tongada de programes de jocs han donat un pas endavant en basar-se en ‘aprenentatge reforçat‘ una variant de les xarxes neuronals recurrents (n’hem parlat no fa gaire). En aquesta mena de xarxes, les dades sobre les que treballa venen seriades, una rera l’altra (en el cas dels escacs, per exemple,les entrades serien les posicions del tauler i la sortida la jugada a fer). A partir del coneixement de les regles del joc (com es mou, qui guanya, etc) el programa juga contra sí mateix i ‘aprèn’ per experiència acumulada quines jugades són bones o no. El que abans era cerca massiva de possibles jugades, es veu parcialment substituït per milers de partides automatitzades. La potència d’aquests sistemes és molt gran (tant, que de fet, l’altra dia Elon Musk, que no és pas un defensor de les regulacions, deia que era partidari que aquestes tècniques d’IA fossin regulades, per la seva perillositat, poca broma…) però continuen tenint els dos problemes bàsics. Primer, el cost computacional de la fase d’aprenentatge és molt alt, tant, que pocs actors poden permetre’s calcular certes problemàtiques, tot i que com a contrapartida, el cost d’execució (aplicar la xarxa resultant de la fase d’entrenament) és baix, i per tant fàcilment implementable a gran escala (pensem per exemple en coses com els cotxes autònoms) i per tant amb un immens potencial de capacitat d’impacte social. L’altra ‘defecte’ d’aquestes tècniques és gairebé inherent a la pròpia natura del mètode: una xarxa neuronal no és més que una funció matemàtica específica i concreta derivada de la seva topologia específica (farcida, això sí de constants, que variant-les són les que permeten la seva aplicació a qualsevol àmbit – són aproximadors de funcions -), de manera que tot i que potser una xarxa neuronal concreta guanyi al millor jugador d’escacs del món, no sabem el perquè. La fórmula funciona, però això no vol dir que tingui sentit per els humans, que en poguem derivar un millor coneixement – per exemple, del joc dels escacs -. Recordo fa anys un experiment fet a base de programació ‘genètica’ (una altra tècnica de computació inspirada -remotament- en models biològics), on la màquina dissenyava circuits analògics a partir d’una sèrie limitada de components i que havien de complir unes especificacions funcionals donades. Els resultats van mostrar, que efectivament, els circuits que l’algoritme dissenyava complien perfectament els paràmetres funcionals, però des del punt de vista ‘humà’, d’enginyeria, no tenien sentit; un expert humà sabia que funcionaven, però no era evident el com, el perquè. Un dels problemes endèmics de les xarxes neuronals és aquest. Els coeficients calculats durant la fase d’aprenentatge no sempre (més aviat gairebé mai) permeten entendre perquè funcionen i no milloren la nostra comprensió del problema que resolen. No cal dir que lògicament, aquest és un camp on també es dediquen molts esforços.