Els documents fundacionals de Sant Joan de les Abadesses.

Fa més de sis anys que en aquest bloc es comentà el tema de la documentació fundacional del monestir de Sant Joan de les Abadesses de la dècada dels 880s, és ara el cas de tornar-hi.

Havent processat l’any 876 en el Fons Cathalaunia, s’ha encetat el 875, i un dels primers documents a incorporar (D01574) ha estat un pergamí presumptament del segle XI conservat a Marsella on es descriu la consagració de l’església de Sant Joan feta el 26 de juny d’aquell any. Aquí parlarem de les derivades d’incorporar aquesta darrera versió en la documentació fundacional del monestir, i és que en conjunt, és un cas exemplar de fins a quin punt cal filar prim i anar en compte a l’hora de diferenciar entre versió, manipulació i falsificació.

En aquell primer comentari de fa sis anys, i com en altres ocasions en aquest bloc, es defensava la idea que tot i les manipulacions evidents dels texts, el nucli del que expliquen és més econòmic entendre-ho com veritable, que no pas explicar-ho com una concatenació de manipulacions aïllades. O en altres paraules: l’evidencia és mes complexa que la reconstrucció que és fa dels fets, i per tant, cal ajustar-la.

La versió habitual és que el monestir es consagrà el dia de Sant Joan de l’any 887, i fou escripturada (D00909) per Addanagildus, un escrivà ripollès ben documentat (i conegut també d’aquest blog), i que la resta de testimonis documentals, tret de l’oblació d’Emma a la casa escripturada per Notus l’any 885, són fruits de manipulacions.  El problema és que com ja es deia llavors, aquests altres documents són de fet el gruix de la documentació i tots ells apunten a la preexistència del monestir ja des de l’inici de la dècada. Doncs ara tenim que aquest darrer testimoni encara ens vol dur més enrere, fins els temps del Calb. Però alhora també és evident que és un text manipulat, com veurem tot seguit, i per tant, encara embolica una mica més la troca documental de la fundació de Sant Joan, d’aquí la idea d’aquest apunt. Primer descriurem el nou text i els senyals de manipulació que presenta, i després mirarem de disposar tots els documents fundacionals de la casa, per fer-hi una mirada global.

875

El manuscrit de Marsella sembla que era desconegut dels erudits de casa nostra de fa cent anys, no però per els erudits d’un xic més al nord_[1]. A finals del segle passat, Ordeig i Mata, Ramon : 1993 : “Les Dotalies de les esglésies de Catalunya – segles IX-XII” D.9 en presentar les diverses versions de la consagració de Sant Joan de les Abadesses del 887-VI-24, en discerneix dues: la A, feta per Addanagildus, i la B, feta per l’escrivà Notus, de la qual en dóna el text amb les grafies tretes precisament del pergamí marsellès. Versió que descriu com una falsificació i de la que en destaca la imitació de formes arcaiques i firmes autògrafes de la versió marsellesa del segle XI.

Firma ‘autògrafa’ de uuifredus comes del manuscrit marsellès.
No és la del comte, però potser sigui la millor imitació que tenim.

I certament, la grafia de les Us de la firma de Guifré , per exemple, es diversa de les de la resta del text. Consideració que no està tan clara en el cas de la signatura de la comtessa Winideldes. que mostra unes formes similars a les del gruix del text.

Firma de uuinideldes en el manuscrit marsellès.

Aquí hi ha una primera pregunta a fer. En veure la signatura de Guifré ha semblat coneguda, com si ja s’hagués vist impresa en algun article o llibre. Del Pilós no tenim cap signatura original_[2], de manera que  potser era del Guifré de Besalú o del de Cerdanya? El fet és que no s’ha aconseguit recordar d’on era, així que va una pregunta:

Algú li sona haver vist impresa una signatura autògrafa d’un Wifredus de casa nostra?

Però entrem en matèria…

El text marsellès s’assembla molt a la versió de la consagració escripturada per Notus (D00908) i datada del 887-VI-27 : “Sub anno Incarnationis Domini nostri Jesu Christi DCCCLXXXVII. , indicione I. , seu sub anno imperii Karolis I. , V. kalendas julii , epacta XXI  ….  sub priscum datarum , id est V. kalendas iulii , anno Incarnationis prefate DCCCLXXXVII. , seu sub anno primo Karoli imperatoris.”

Però amb unes quantes diferències rellevants, (en nota en l’edició d’Ordeig).

1. L’any d’encarnació és el 875 (per duplicat).
2. En la clàusula de salvaguarda, que la versió del 887 comença per:  “Quod si ego Wifredo & Winidildes aut quislibet homo ex adverso veniens persona…” inserta un significatiu “sive etiam Gotmarus episcopus , vel aliquit presul” després del “Wifredo & Winidildes”.
3. I a més, explica que els bens de Montgrony els comprà el matrimoni comtal al bisbe Sclua i els seus hereus, i situa el Congost en l’apendicio del castell de Tagamanent (que no constarà en la documentació local fins ben entrat el segle X). Dues dades absents en totes els altres versions dels documents implicats amb la fundació de Sant Joan.

Deixarem de banda aquí les mencions de Sclua i el Tagamanent, per centrar-nos en els dos primer punts.

La gràcia de la datació està en que l’emperador esmentat en la versió del 887 seria el Gras (que ho fou des del 885), mentre que en la del 875 hauria de ser el Calb (encara que de fet, no ho serà realment fins el Nadal d’aquell any). Tenint en compte que la versió del 887 d’Addanagildus, sí ho data correctament del tercer, que no primer, any d’imperi, semblava clar que la de Notus del mateix any havia restat erròniament dos anys. Ara però, tenim un altre text que també mostra un primer any d’imperi, i per tant obre la porta a poder pensar si la versió del 887 del mateix Notus no es basà en realitat en la del pergamí marsellès…

El quid de l’afegitó del bisbe consagrant entre els que s’obliguen a respectar els tractes consignats, es que és completament extemporani i un indici clar d’artificialitat. De cap manera el bisbe que és qui consagra l’església es pot rebaixar al nivell dels promotors laics i supeditar-se al manteniment del que ell mateix acaba d’oficiar. Més si recordem que l’aportació específica del bisbe al monestir es limita en el text als delmes dels bens posats sota la tutela de la casa. Per això el “vel aliquit presul” afegit, resulta definitiu. Qui va confegir el text, temia per l’acció episcopal, i veient la història del monestir i els problemes que tingué amb l’efímer bisbat de Besalú, en temps del Guifré nebot de l’abat Oliba, no costa pensar que aquest podria ser un context propici a la creació de la versió del pergamí marsellès.

Ara, com s’incardina tot plegat? La posició acadèmica editada és, com dèiem, que només dos texts es consideren veritables i que tota la resta és falsificada. Però, és així de simple? Fem una mirada en detall a tots els documents que tenim relatius a l’inici de Sant Joan de les Abadesses perquè el cas és encara una mica més enrevessat.

 

Primers esments.

En primer lloc, cal considerar que a més de l’acta de consagració de la nova església, els comtes hi dedicaren la seva pròpia filla Emma a la casa i per tant, potencialment són dos els fets a consignar (un cas similar el tindrem amb Radulf i Santa Maria de Ripoll).

Per el que fa a la consagració, tenim:

1. (D00909) La d’Addanagildus del 887-VI-24 i tercer any d’imperi d’un Carles de la qual en tenim còpia del segle XI en pergamí feta per un sotsdiaca Opila (ACA Cancelleria pergs. Guifré I, num. 4 abans  arm. Sant Joan sac A, num. 4).
2. (D00908) La de Notus del 887-VI-27 i primer any d’imperi d’un Carles, que hi interpola propietats de la casa de finals de segle i de la qual tenim un pergamí del segle XI (ACA Cancelleria pergs. Guifré I num. 4 abans arm. Sant Joan sac A, num. 3).
3. (D01574) La versió marsellesa de la de Notus, amb data 875-VI-26 i també d’un primer any d’imperi d’un Carles, igualment en pergamí del segle XI (Marsella Ar. Dep. Bouches-du-Rhône H3 n.6)

I per el que fa a la oblació d’Emma (que en totes les versions de la consagració consta en la part receptora dels bens; “…tradimus hec omnia ad domum predicta & ad domna Emmone…”), tenim:

1. (D00910) L’acta feta per Notus datada del 885-VI-26 i un primer any d’imperi d’un Carles, existent en pergamí de segle X (ACA Cancelleria pergs. Guifré num. 3 dupl. abans  arm. Sant Joan sac A, num. 1 ).
2. (D01061) Una versió també feta per Notus datada d’un VI-27 de l’any 875 o 885 en un primer any d’imperi d’un Carles, considerada un fals, i de la qual tenim també pergamí del segle X (ACA Cancelleria pergs. Guifré num. 3 abans  arm. Sant Joan sac A, num. 2). La data del text sembla que no està clara tota vegada que, per exemple, entre altres, Monsalvatge D.2016, dóna el 875 en la seva edició, però autors posteriors preferiran entendre-ho com un 885_[3].

A més, tal i com ja va observar en el seu moment en Valls, en les dues versions, la datació esmenta un “sub priscum datarum”, que també es troba en totes les versions de la consagració, però que aquí no te sentit ja que el text no ha fet esment de cap datació abans, com sí es fa en els de les consagracions, i que per tant, apunta a que les versions de la oblació haurien de ser derivades de les de les consagracions_[4]. Tampoc les indiccions dels texts aporten cap informació versemblant. Les versions de la oblació no l’indiquen, i les de les consagracions estan totes elles malament (l’any 887 seria la quinta, i el 875 la octava, però la Addanaguldus dóna la tercera, i les de Notus la primera, tant per la del 887 com per la del 875).

Propietats

Si mirem les diferències per el que fa a les propietats esmentades, veurem que la consagració d’Addanagilgus (D00909) és l’única que especifica els delmes de quatre vilars (Vinea, Genebrosa, Perrella i Olceia) que el bisbe cedeix a l’església. Les versions de Notus de la consagració les ometen (ja no consten tampoc en el precepte del 899 del Simple per a Emma (D00052)), i a més de descriure en més detall les parròquies implicades a Besora i Montgrony, afegeixen les de Sant Martí del Congost i la de Sant Joan de Montdarn a Berga. Però en les de les oblacions, la del any 885 (D00910) tot i que afegeix el detall de l’advocació a Sant Maurici a Cabanes, manca el detall de les Montgrony, i tampoc esmenta la de Sant Joan de Montdarn, mentre que la del any 875|885 (D01061) sí la inclou, i  encara afegeix les advocacions de Sant Pere i Sant Climent al Congost i de Sant Esteve de Salallonch a Montgrony.

O sigui, que per el que fa a les propietats, la consagració que més s’assembla a la oblació de l’any 885 (D00910) és la del mateix Notus de l’any 887 (D00908). Mentre que la oblació de l’any 875|885 (D01061), que és la que té la llista més extensa, tindria la consagració del 875 com a text més semblant (D01574).

Conjunt

Tipològicament, tal i com es va comentar fa sis anys, els documents d’Emma i Sant Joan de les Abadesses conformen el mateix patró que els de Radulf i Santa Maria.

1. Una consagració curta, possiblement la més propera a l’original, diguem-li CC. (D00874) en el cas de Radulf i (D00909) en el cas d’Emma.
2. Una de llarga amb una descripció de bens més extensa, que podem anomenar CL. (D00875) per Radulf i (D00908) i (D001574) per Emma. Ben probablement texts refets en un moment posterior a la consagració en la mesura que recullen bens que entraran formalment en l’orbita de la institució en una data futura.
3. Un recull dels bens amb que es dota al fill encomanat al sant, al que podem dir-li DO. (D00876), per Rafulf i  (D00910) i (D001061) per Emma. També ben probablement refets amb posterioritat a la consagració.

O sigui, el mateix patró, però amb les CL i DO doblades en el cas d’Emma.

Amb això tenim les dades bàsiques d’aquest petit puzle. Disposem en una taula els elements de cada document. En verd els considerats actualment fiables, en vermell els considerats falsificacions.

Doc	Any	Imperi	Dia	Perg	Escrivà	Acte
D00909	887	3	24	s.XI	Addanagildus	ConsagracióCC
D00908	887	1	27	s.XI	Notus	ConsagracióCL
D01574	875	1	26	s.XI	Notus	ConsagracióCL
D00910	885	1	26	s.X	Notus	OblacióDO
D01061	875|885	1	27	s.X	Notus	OblacióDO

D’entrada algunes observacions globals.

1. Encara que com hem vist, les oblacions deriven de les consagracions, els manuscrits més antics en els que ens han arribat són, de fet, anteriors.
2. Tots els documents de Notus presenten un primer any d’imperi tot i variar l’any d’Encarnació. A més de ser poder ser entès com un senyal d’arbitrarietat i/o copia, apuntaria a diferents moments o contexts de confecció.
3. Cap dels documents de Notus està fet el dia 24 de juny i sí en els dies 26 o 27, i tant del dia 26 com del 27 tenim texts tant de consagració com d’oblació. Difícilment això es pot considerar fortuït.
4. Per el que fa als anys, del 875 sí tenim texts tant de consagració com d’oblació, mentre que en els de la dècada següent varia entre el 887 per la consagració i el 885 per la oblació.

Si com tot fa pensar, la consagració d’Addanigildus CC seria la versió més propera als fets originals, la qüestió seria com aparellar les CL i DO (havent de ser CL lògicament anterior a DO, degut al incoherent “priscum datarum” que dèiem).

Per començar, si ho fem per any, tenim que els texts amb l’any 875 plantegen una contradicció. Si la inserció del “Gotmarus aut aliquis presul” en la CL marsellesa feia pensar en el context de primers del s.XI i el bisbat de Besalú, la DO del mateix any existeix en pergamí del segle X, i per tant, si volguéssim mantenir la dependència, com la duplicació suggereix, no queda més remei que pensar que degué existir una CL amb l’any 875 ja al segle X.

Però és que com es pot observar, els anys i els dies estan creuats. Del dia 26, tenim una CL i un DO, però en anys diferents (CL=875. DO=885), i el mateix passa per el dia 27, però amb l’ordre invertit (CL=887, DO=875|885).

Disposició

Si considerem que un nombre creixent de propietats consignades es pot entendre com un indici de progressivitat temporal, tot i les dificultats evidents, es pot disposar una possible seqüència inicial de confecció.

1. L’any 887 es consagrà l’església i ho escripturà Addanagildus (D00909).
2. Al segle següent, es reescriurà la consagració d’Addanagildus, ara a nom de Notus i incorporant-hi les noves propietats de la casa (D00908), mantenint l’any d’encarnació però reduint el d’imperi al primer. I conjuntament, la oblació d’Emma al monestir (D00910) amb el mateix any d’imperi però en aquest cas amb l’any 885, que és el que correspon, i sense especificar les esglésies de Montgrony, a semblança del text d’Addanagildus.
3. En algun moment posterior però encara en el segle X, tant la consagració com la oblació de Notus seran refetes però entenent el primer any d’imperi com el del Calb i ajustant l’any d’encarnació al 875 i intercanviant els dies de la consagració i la oblació. La consagració (D01574) mantindrà essencialment el mateix text i propietats (encara que els esments de Sclua i el Tagamanent poden indicar un origen divers), però la oblació (D01061) a més de consignar l’any 875, afegirà l’advocació a Sant Esteve (de Salallonch) a Montgrony , fet que podria indicar encara una alteració posterior més.
4. Entrat el segle XI, es produí una còpia d’aquesta darrera versió de  la consagració per inserir-hi la protecció contra les interferències episcopals, que és la que s’ha conservat a Marsella (D01574) i que probablement fou duta allí a finals del segle quan la rectoria de Sant Víctor de Marsella. Així com en el mateix segle, es feren les còpies que ens han arribat de les consagracions amb any 887,

En una mirada superficial, atenent a aquesta suma de ‘tecnicitats’ podríem pensar que de fet, només el text d’Addanagildus sembla veritable i que tots els de Notus tenen símptomes clars de manipulació i per tant es poden considerar falsificacions, incloent fins i tot la versió de la oblació del 885 que actualment es dóna per bona (Ordeig, per exemple, pensà que el propi escrivà Notus podria ser una invenció_[5]). Però fer això seria un error.

En primer lloc, perquè seria confondre el que ens ha arribat amb el que hi hagué, que fou molt més extens (i en aquest cas això és encara més evident per el hem explicat, on cap dels documents són originals). I a més, implicaria no sols la refacció del text de la consagració sinó també la invenció del de la oblació, quelcom que la semblança estructural amb els texts de Radulf i Santa Maria fa inviable.

I en segon, perquè el detall ha de ser entès sempre dins la mirada global, i en aquesta, certament les coses són ben diferents. La fundació d’un monestir no és quelcom improvisat sinó un procés d’anys o dècades (més encara si són tres, com en el cas Ripoll). Ja es va fer notar fa sis anys, que sabem d’un text datat del 880 (una donació a l’abat Daguí del segon any de Carlomà) on ja s’esmenten les tres advocacions ripolleses de Sant Pere, Santa Maria i Sant Joan (D00911), i per tant, les consagracions eclesials de finals de la dècada han de ser enteses més aviat com moments de ratificació o si es vol culminació de l’obra monasterial precedent. I l’especificitat de dedicar-hi un fill i una filla cada un amb la seva institució pròpia, no es pot considerar en cap cas una improvisació de la família comtal, sinó indici d’una voluntat planificadora a llarg termini per part dels genitors (altra cosa serà el que el futur depararà).

Mirem doncs de filar un xic més prim, i partint de la disposició prèvia, intentem explicar les particularitats que presenta tot mirant de minimitzar el recurs a equivocacions o invencions que no fan sinó debilitar el raonament.

Si mirem la primera refacció dels texts feta entrat el segle X, on apareix Notus, tenim que tot i mantenir l’any 887 de la versió d’Addanagildus, es datà incoherentment del primer de l’imperi Carles. Una incongruència que potser es pugui explicar si atenem a que també apareix (documentalment) la oblació feta al monestir, i aquesta sí es data correctament del primer any d’imperi i el 885. Indicis que sumats fan pensar que al costat de la consagració eclesial del 887, també existí una oblació prèvia de l’any 885 i que fou en aquesta primera refacció que es colà inadvertidament el “priscum datarum” en la seva adaptació.  I atès que aquests dos documents tampoc són originals sembla lícit poder preguntar-se si no seria el cas que Notus realment ja constava a finals del segle IX, com els texts declaren, per exemple, en la oblació original?

La segona refacció és més punyetera, en primer lloc perquè seria mes tardana i sembla difícil trobar una explicació a perquè podria caldre entendre l’emperador Carles com el Calb i no el Gras i datar tant la consagració com la oblació de l’any 875. Si sabem que els monestirs ja existien l’any 880, la idea d’una consagració (i oblació)  cinc anys abans no sembla pas estrafolària. Ara, per quin motiu? Udina, per exemple, opina que si més no les còpies barcelonines (que són les que ens han arribat) haurien estat produïdes a rel de la destrucció documental del 985_[6], això pot explicar el context de refacció documental però no sembla d’ajut per explicar el canvi d’any. Per altra banda, l’evolució del monestir en el segle X serà atzarosa dins la pròpia família (Sunyer, etc), certament, però tampoc es fa evident un possible motiu per voler enrederir la fundació al temps de l’imperi del Calb…?

Tret… Que sí s’hagués fet una primera consagració en ocasió de l’arribada del Calb al tron imperial. El regnat del Calb literalment explotarà amb el seu ascens a la porpra. Els germànics li faran la guerra oberta, la noblesa del Midi se li revoltarà, i finalment el propi rei morirà mentre intentava socórrer a Joan VIII. Un escenari on sabem que els comtes ‘catalans’ feren costat a la dinastía carolíngia, batallant contra Bernat de Gòtia, amb els barcelonins reben la gratitud del monarca per mà del seu fidel Judà poc abans de morir, i retrobant el sepulcre de Santa Eulàlia just en el buit de poder un cop mort el rei i encara no proclamat el seu fill Tartamut. Que la família de Guifré fes una consagració fundacional aprofitant les noves de l’elecció imperial del Calb és una possibilitat a contemplar, o sigui, que fos el record d’aquella ocasió fundacional el que estigués darrera la datació de la darrera refacció de les actes de la dècada dels 880s, tal i com s’ha mirat de descriure. A més, si la oblació d’Emma al monestir del 885 fou una realitat, es donà la filla a una institució que no havia estat sacralitzada? No té sentit…

En tot cas, el perquè de la datació del 875, aquí, ha de quedar sense una resposta clara.

 

Falsos?

I finalment, per mirar de tancar, ni que sigui provisionalment aquest apunt, tornem a l’inici i al comentari de fa sis anys.

Fins a quin punt podem considerar ‘falsos’ les consagracions llargues (CL) de Notus i la oblació amb data del 875 i acceptar els altres texts com a ‘no falsos’ com es fa en l’edició acadèmica actual?

Per tot el que s’ha comentat es pot entendre que s’accepti la oblació del 885, però les alteracions són essencialment les mateixes, i eliminar documents és sempre el negoci del Robert amb les cabres. Simplifica el panorama però amaga informació, i com s’ha mirat de defensar repetidament en aquest bloc, és la mirada conjunta la que enriqueix. La fragmentació documental, duu a miratges que només la mirada global, el considerar la totalitat de testimonis, permet superar. En aquest cas concret, per exemple, resulta que s’accepta la oblació del 885, però s’exclou la seva més probable font, la CL de Notus de l’any 887…!?

Eliminant les dues consagracions llargues es perd el paral·lel amb la documentació de Radulf i Santa Maria. I ignorant la oblació del 875|885 es perd la connexió amb la consagració marsellesa.

I és que el problema pràctic de considerar ‘falsos’ documents manipulats, és que se’ls hi dóna molta menys atenció (quan no simplement s’ignoren, com desafortunadament passa habitualment en l’anàlisi històrica), i a menys informació, més ignorància. L’edifici construït sobre seu pot ser molt maco, però serà més dèbil del que realment podria ser.

Un paràgraf en primera persona. En el cas concret de la consagració marsellesa que ha donat lloc a aquest apunt, es va registrar la seva existència fa uns anys al repassar els continguts dels originals de TELMA anteriors al 1121, però quan ha arribat l’hora de processar-lo és quan ha saltat la sorpresa. D’entrada, un pergamí que diu ser de l’any 875 i amb una signatura autògrafa del Pilós…!? Però resulta que quan busques la seva transcripció, per exemple en les Catalunya Carolíngia, no hi és_[7] i la de TELMA a més, en aquest cas és penosa, manca una part substancial del text i amb errades  (i el pergamí fa més de cent anys que necessita una restauració!_[8]). Així que dones la tabarra – innecessàriament – a qui coneix de lletres antigues per mirar de poder incorporar el text en el Fons Catahalaunia amb un mínim de correcció. Innecessàriament, perquè finalment sí trobes que el text havia estat transcrit a casa nostra, però només com variacions en nota de la edició de la consagració ‘falsa’ de Notus del 887 per Ordeig (que no esmenta l’edició del 1886 feta per els estudiosos de la història de Sant Víctor de Marsella). És més, llavors és quan resulta que la oblació del dia 27, que la edició moderna data del 885, abans es preferia datar-la del 875. Una altra dada rellevant, que permet connectar el text marsellès amb la oblació, mig esborrada. Sintetitzant: que dels dos documents amb any 875, a casa nostra, un ha estat relegat a un conjunt de variacions en nota com una versió d’un fals, i l’altra com a fals i datat només del 885.

Però és que el cas és notable. Una suposada firma autògrafa del Pilós no mereix un comentari? Tot un senyor bisbe acceptant que hauria de compartir infern amb Datan i Abiron si traís el compromís establert amb el sant al que acaba de consagrar l’església, es pot ignorar olímpicament, sense ni un pobre esment?

Són aquesta mena de preguntes bàsiques les que fan més mal d’ignorar.

En un to ja més tècnic, fa sis anys ens preguntàvem si la semblança estructural entre els documents de Santa Maria i Sant Joan seria fortuïta (consagració simple + oblació/gesta + consagració actualitzada).  Després d’aquesta repassada, semblaria que com a molt, ho és a mitges. La consagració i la gesta/oblació són estructurals (tenen diferent tipologia i evolució documental), però per el que fa a la consagració amb una llista de bens actualitzada no es pot assegurar que fos una pràctica establerta i podria ser fortuïta.

Dels cinc pergamins directament relacionats amb els inicis de Sant Joan de les Abadesses (cap d’ells original) només dos han estat considerats ‘no falsos’, però com ja es va dir llavors i ara encara més, les manipulacions són compartides i no permeten una diferenciació qualitativa. Segregar-ne tres, no fa sinó obscurir un dossier ja de per sí prou enrevessat.

El cas de la documentació inicial de Sant Joan de les Abadesses és un exemple tant dels problemes pendents que encara presenten uns texts ben coneguts, com de la necessitat de donar un mateix tractament a totes les evidències que ens han arribat.

No fer-ho, pot acabar semblant més un exercici d’arbitrarietat que de rigor.

 

 

 

Notes

• [1] Totes les referencies que s’han localitzat fins ara d’autors d’aquí, es refereixen a les versions barcelonines de la consagració de Sant Joan, mentre que en J. H. Albanès (autor també de la “Gallia christiana novissima“), ja el transcrigué en els documents de la seva “Chronique de Saint-Victor de Marseille” en la que fins on arribem, és la única edició impresa del text.
• [2] Tot i que Coll i Alentorn, Miquel : 1990 : “Guifré el Pelós en la historiografia i la llegenda” : Llegendari : pgs. 51-1 p.123 diu que:”El mateix nom de Guifré que ens ha arribat en llatí en la signatura autògrafa del comte que coneixem…”. Deu ser una confusió, perquè cap dels documents on signa el Pilós és original…?
• [3] Valls i Taberner, Ferran : 1936 : “Estudi sobre els documents del comte Guifré I de Barcelona” : Obres selectes de Ferran Valls-Taberner : pgs. 47-70 p.16 (de l’artticle).
• [4] Valls i Taberner, Ferran : 1936 : “Estudi sobre els documents del comte Guifré I de Barcelona” : Obres selectes de Ferran Valls-Taberner : pgs. 47-70 p.17 (de l’artticle).
• [5] Observació feta a a: Ordeig i Mata, Ramon : 1993 : “Les Dotalies de les esglésies de Catalunya – segles IX-XII” p.26, i repetit en comentar els falsos de Sant Joan a: Institut d’Estudis Catalans : 1999 : “Catalunya Carolíngia. Els Comtats d’Osona i Manresa” p.50.
• [6] Udina i Martorell, Frederic : 1951 : “El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos” p.99.
• [7] Sí es comenta la seva existència en parlar dels falsos de Sant Joan (p.50), però en considerar-lo el mateix text que la consagració de Notus del 887, les edicions que es donen són les d’aquest.
• [8] Chronique de Saint-Victor de Marseille (suite et fin) p.454 n.1.

 

Advertisement