La sagauitat d’Addanagildus.

Aquest és un d’aquells apunts que han de ser fets en primera persona, tot i que el que es comentarà no té res de personal.

En el bisbat de la Osona a cavall entre els segles IX i X sabem de l’existència d’un escrivà de nom Addanagildus del qual ens han arribat un bon grapat de pergamins originals. Lògicament, els paleògrafs, documentalistes i historiadors altmedievals els han estudiat i han estat repetidament publicats. El darrer treball, específic sobre Addanagildus, és tot just d’aquest mateix any, i ja en vàrem cantar les excel·lències el mes passat (Alturo i Perucho, Jesús + Alaix i Gimbert, Tània : 2021 : “El Canonge Adanagell de Vic (Ca- 860-925), llavor de noves semences. La cultura a la Diòcesi d’Osona en els primers temps carolingis”). Però és el cas ara de parlar de només d’un dels seus documents, el de la consagració de Sant Martí del Congost de l’any 899. I d’ell, d’entrada, només d’un detall; el seu colofó, que fins ara havia quedat com un enigma irresolt.

El colofó de la consagració de Sant Martí del Congost de l’any 899.

Qui vulgui la formalitat del que aquí parlarem la trobarà en un nou i brevíssim article: Vilaseca i Corbera, Joan : 2021 : “Una nota sobre el colofó de la consagració de Sant Martí del Congost”. Però per explicar-ho, potser sigui millor fer-ho seguint el desenvolupament dels fets.

Recerca

Fou l’any 2010, amb un Fons Cathalaunia tot just encetat i amb tot per definir, que s’incorporà aquest document, amb el número D00028, per ser exactes. El colofó aquest, en lletres aparentment gregues i al final de l’escatocol, no era transcrit en les edicions crítiques del text. Els Catalunya Carolíngia (Osona D.37) ho explicaven com: “Al capdavall del pergamí, després de la seva signatura, hi afegí unes lletres indesxifrables, algunes en caràcters grecs”. I “El Archivo Condal de Barcelona” d’Udina (D.10) el reproduïa fotogràficament, sense transcripció, i en nota feia constar: “Creemos que se trata de una mezcla de letras griegas y romanas y signos desconocidos; quizá sean letras griegas mal copiadas, con algunos signos numéricos”. De manera que el colofó quedà fora del text que es presentava i la seva existència s’anotà mentalment en la carpeta dels “vés a saber…“.

El 2012, el doctor Jonathan Jarrett, en un apunt del seu bloc, parlà del document i al final, després d’un seguit d’observacions erudites sobre el text, en reproduí el colofó tot preguntant-se: “what the heck was Athanagild aiming for here?“. I tot just el primer comentari, d’en Derek Olsen, fou per fer notar que els signes podrien ser coptes més que no pas grecs, però la opinió d’altres experts ja feien notar que tampoc tenia sentit en copte i que potser era alguna mena de xifra o joc numèric (isopsefia). Cul de sac…

La següent pista vingué de la lectura i fou anys després, el 2020. L’article: Paz, Yakir + Weiss, Tzahi : 2015 : “From Encoding to Decoding. The ATBH of R. Hiyya in Light of a Syriac, Greek and Coptic Cipher” : Journal of Near Eastern studies : 74.1 p.45-65 , explicava el costum secular entre escrivans del Llevant d’afegir al seus texts un colofó xifrat. Costum que es donava tant en escrivans siris, grecs com coptes…

El paral·lel amb el colofó d’Addanagildus era evident! Calia doncs tornar-hi a fer un cop d’ull per veure si no seria un text xifrat, seguint el costum de l’altra banda del Mediterrani. I veient que en Jarrett havia llavors reproduït el pergamí en el seu bloc (en baixa qualitat), calia posar-lo al dia i de passada demanar-li si no tindria una imatge millor del pergamí per fer-li un cop d’ull. Tot i no sent, ni volent, ni poguent, ser paleògraf, era evident que per mirar d’estudiar uns signes autògrafs, quan millor fos la imatge, millor, oi més, tenint en compte que la de “El  Archivo Condal” era clarament insuficient. L’amable resposta adjuntà una imatge prou bona com per mirar d’esvair els dubtes que es poguessin tenir sobre els caràcters.

Amb tot, Addanagildus feia servir uns signes certament atípics. Per exemple, la lletra més freqüent tant podia semblar una Alfa sense traç inferior del baixant esquerra, com una Lambda sense extensió superior del traç dret, i les Khi, si és que ho eren, eren allargades. Fos com fos, la idea era mirar de trobar una permutació de les lletres utilitzant algun dels mètodes de xifrat a priori disponibles en el segle IX al Mediterrani occidental que es podés llegir (i tingués un sentit evident) en llatí, i només com possibilitat més remota que el missatge fos en llengua grega i encara més improbable, en copte.

De manera que d’entrada calia mirar de llegir els signes entenent-los com lletres coptes. Per el que ens afecta aquí, la única diferència amb el grec està en el signe en forma de ‘q‘, que en copte és la Fai i correspon al so /f/_[1], i que no existeix en grec. Al derivar dels alfabets semítics, el grec, inicialment heretà  la Kappa i la Qoppa de les Kaf i Quof semites, però era una redundància en la parla grega i la Kappa acabà desplaçant la Qoppa; amb tot, això no passà abans que hagués passat al copte i a l’etrusc i d’ell al llatí (d’aquí la ‘q’ que encara fem servir hores d’ara).

Bé, com es pot veure el colofó consta de 26 signes, en tres paraules: una de 14, una de 7 i una de 5 i mirant d’expressar les lletres coptes en equivalents llatins, la primera lectura era:

sagaoytasadfoe gaodyox rerxa

Sobre aquests signes es mirà d’aplicar tot un seguit de transposicions (estan en l’apèndix B de l’article), però no hi havia manera, cap d’elles semblava tenir sentit. De nou, cul de sac…

I així arribem al 2021, quan conec de l’aparició del llibre d’Alturo i Alaix, un treball de la mà dels millors experts de la casa sobre Addanagildus! Calia fer-li un cop d’ull a veure que en deien…

I efectivament, en la pàgina 75 el colofó es descriu com: “unes lletres en alfabet grec, de moment, no interpretades, i potser no interpretables”, tot i que s’apunta la possibilitat que pogués tenir a veure amb l’alfabet de la consagració_[2] i s’anuncia que hi ha una altra hipòtesi en estudi…

La coincidència de més d’una ment mirant d’escatir alhora un mateix tòpic sempre resulta digna de consideració (no és ni la primera vegada, ni la segona, que tal circumstància s’ha donat en aquest bloc), de manera, que es mirà de fer saber la hipòtesi copta, sense tampoc voler entrar en detall per tal de mirar de no interferir en la recerca que es pogués estar fent. L’amable resposta, agraïa l’interès, tot i que com era d’esperar, feia notar que el copte semblava una teoria menys probable que la grega.

Desxifrat

Bé, això era tot just el juliol passat, i fou llavors que es recordà que tenim un altre exemple de text grec de la mà d’Addanagildus. Era al dors d’un pergamí, el d’una  compra que el bisbe Gotmar havia fet uns anys abans, el 16 d’agost del 891 per ser exactes, que Addanagildus escriví en lletres gregues “Addanagildus presbiter“. Calia fer-li un cop d’ull per mirar d’assegurar la lectura que s’havia fet del text del colofó_[3]…

I va resultar que sí hi havien canvis a fer. D’entrada, el dubte entre Alfa i Lambda es decantava inequívocament per l’Alfa. En segon terme, feia servir Omicron per les ‘u’, i Ípsilon per ‘i’. I finalment, diferenciava entre Pi i Ro (les dues amb forma de ‘p‘, oberta la primera, tancada la segona). Amb totes aquestes consideracions, la transcripció del colofó per a Addanagildus hauria de ser:

sagauitasadfue gaudiux perxa

I si recordem que la Fai numèricament corresponia per els escrivans coptes a la Qoppa grega o la Q llatina, tindrem:

sagauitasadque gaudiux perxa

Que es pot segmentar en:

sagauitas adque gaudiux perxa

Només ens queda canviar les Khi allargades per una sibilant i tindrem:

sagauitas adque gaudius persa

A una lletra de:

sagacitas adque gaudius persa

Que podem traduir com:

Sagacitat i gaudi persa.

Un enunciat que descriu encertadament el propi colofó i aparentment prova la correcció del mètode de lectura. De manera que ja tenim el que buscàvem, una lectura del text que no pogués ser fruit de la casualitat.

Ara, és una solució perfecta? Certament no, seria millor si tinguéssim un motiu específic per fer el pas de Khi a sibilant i de ‘Sagauitas’ a ‘Sagacitas’ (d’aquí el títol de l’apunt).  Però el terme en cap cas és casual, ja que com es documenta en l’article, ‘sagacitat’ és un dels mots emprats per autors cristians (altmedievals i anteriors) per indicar un coneixement especialitzat, a l’abast només d’uns quants, dels iniciats o dels coneixedors.

I fins aquí l’article.

Anant més enllà

Vist en perspectiva tenim que Addanagildus no xifrà el seu colofó com feien els seus col·legues de Llevant, però sí n’implementà elegantment la idea: un breu i afegit seguit de signes, aparentment sense sentit als ulls dels no coneixedors. Els escrivans del Llevant en utilitzar només un alfabet, ofuscaven el missatge a base de transposar les lletres seguint uns mètodes antiquíssims (la relació lletra-número ve del cuneïforme com a mínim_[4]) però que només es transmetien dins d’àmbits especialitzats o iniciàtics. Mètodes no pas desconeguts a l’occident, fins i tot als autors cristians_[5], però encara més familiars als de l’òrbita semita com els jueus i/o siris.

Els primers intents fets sobre el colofó a base de transposar lletres partien d’una premissa errònia: que Addanagildus havia aplicat una doble ofuscació, la d’uns signes aliens (grecs/coptes) més una transposició numèrica. Error. A Addanagildus només li calia aplicar un nivell d’ofuscació, el dels signes, per aconseguir el mateix efecte que els seus col·legues llevantins. Ara, no penséssim pas que no coneixia més enllà, l’enunciat és inequívoc, i l’esment als perses, exacte. I donat que la solució trobada tampoc es perfecta, potser faríem bé en pensar que tal vegada n’hi hagi una de millor, i que potser Addanagildus (com els futurs trobadors i cabalistes) va teixir-hi també una ‘millor storia’, i encara hi ha una lectura alternativa més…?

Però és que les peculiaritats del document no s’acaben aquí. Vèiem que Addanagildus feia anys que sabia de lletres gregues quan l’escrigué, però en cap altre dels pocs originals que ens han arribat hi afegí un colofó, de manera que sembla lícit preguntar-se perquè aquí sí?

I és a la llum d¡aquesta pregunta que potser prengui sentit el fet que el colofó no és l’únic grup de lletres ‘rares’ del text. Entre els signants, després d’Ermemirus, les transcripcions esmenten a un ‘ocobakes ss‘ precedit d’uns cinc signes desconeguts o il·legibles (segons Udina). Fragment que en la darrera edició d’Alturo i Alaix (p.74) és transcrit com: ‘ERUMIR (?) ocobake SSS‘. Sembla evident que ocobake no forma part de cap nom llatí o germànic, ni tampoc sembla musulmà. Seria potser algú vingut del Mediterrani oriental que sabent de lletres li hagués comentat a Addanagildus el costum d’afegir un colofó xifrat dels seus col·legues de Llevant? L’arrel sbk en copte sí es coneguda: el cocodril, divinitat egípcia ancestral…

Si ens ho mirem en detall, tenim:

La signatura d’Osubake.

I aplicant una detecció de vores;

Els voravius d’Osubake.

Deixant de banda l’astorament de com sigui possible llegir ERUMIR en la primera paraula_[6], La ‘o’ inicial de ocobake és més aviat una Omega, de fet, tret de la ‘e’ final, totes les lletres es poden llegir en grec, i seguint la transcripció d’Addanagildus, el nom seria més aviat: ‘Osubake SSS‘.

I encara més enllà

És més, en la tasca d’anar incorporant documents en el Fons Cathalaunia és força fàcil detectar les semblances entre ells, i en el cas que ens ocupa, l’any 2011 en incorporar la consagració de Sant Quirze de Besora (D00390), feta aparentment per els mateixos personatges un any abans (898-VI-16), ja es va comentar l’estret paral·lelisme entre els dos texts. Fins i tot en l’escatocol, on es fa servir una fórmula de tancament ‘supraque anno‘ que només es coneix en els escatocols d’Addanagildus, però que en el cas de Sant Quirze ve de la mà d’un altre escrivà conegut del context: Gentiles.

Ara, el document aquest mostra senyals d’haver estat manipulat. No el tenim en pergamí, i a més, presenta anacronismes clars en la toponímia, de manera que és ben probable que com a mínim, hagi estat refet en algun moment posterior. Però en cap cas és buit de contingut històric tota vegada que els figurants són coneguts i el que explica és relacionable amb altres testimonis, com el (D00026), del mateix any, on Gotmar concedeix a Emma l’església de Sant Quirze.

Però l’esment a Gentiles sí sembla fora de lloc, ja que el temin ben testimoniat a partir de l’any 910, i el cas de Sant Quirze és l’únic que el mostra actiu ja al segle IX. Ara, també és cert que només són una dotzena d’anys, i per tant tampoc seria una dificultat insalvable. El que sí resulta extraordinari, és que faci servir la mateixa fórmula de tancament que Addanagildus. Podem pensar que el text va ser confeccionat copiant el de Sant Martí del Congost (els paral·lelismes són evidents) però, en aquest cas, perquè canviar el nom de l’escrivà per posar-ne un de també ben conegut? És un canvi que en cap cas serviria per fer el text més ‘versemblant’ si es tractés d’una falsificació.

O potser no és cap fals sinó que efectivament el feu Gentiles, un personatge també notable (de qui Alturo i Alaix en el seu darrer treball, p.199, prometen futures aportacions) que en aquest, cas l’hauria confeccionat amb Addanagildus (si no és que fos ell mateix qui l’escrigué). Seria massa especular pensar que atès que el terme ‘Gentiles‘ en origen indica ‘estranger’, ‘barbar’ o ‘aliè’, no li fos aplicat per ser efectivament estranger, i si fos així, igual era, o tenia a veure, amb l’Osubake signant en lletres gregues de la consagració de Sant Martí?

És una especulació, certament, però davant del dubte, crec que és sempre millor explicitar-les, encara que només sigui per poder-les desmentir, que no pas callar-les i deixar-les en la incertesa del silenci.

Coda

I fins aquí el comentari d’un petit enigma. Personalment, crec que el més interessant de tot plegat és l’escenari d’un Addanagildus coneixedor dels costums de l’altra banda del Mediterrani i en contacte amb gent aliena. Més que res, perquè permet superar la visió sovint extremadament localista que la historiografia catalana, tan catòlica com laica, fa dels fets i la cultura altmedieval de casa nostra des de fa 300 anys. Aplicar els nostres estereotips o convencions als temps preterits té un nom: anacronisme. I encara que sovint sigui difícil d’evitar (com fugir de la pròpia circumstància?) com a historiadors i amants de la labor de Clio és obligació nostra mirar d’entendre aquells temps en els seus propis termes.

El ‘persa‘ del colofó d’Addanagildus i la seva ‘sagauitat‘ resulten estimulants, per mostrar quan allunyades de la realitat poden estar les concepcions habituals que es fan del context i la cultura dels nostres avantpassats. I com de ric, interessant, complex i refinat deuria ser…

 

 

Notes

• • [1] És de remarcar que si més no en aquest cas, el valor numèric s’associés a la forma gràfica, i no pas al so…
  • [2] Segons expliquen Alturo i Alaix en el seu treball (seguint el pontifical de Vic del segle XII) durant el ritus de consagració, el bisbe dibuixava amb el bàcul a les parets i al terra de l’església uns abecedaris grecs i llatins. Una imatge xamànica al 100%, i és que els ritus religiosos beuen directament del passat politeista i xamànic, tot i que els hi canvien l’explicació per fer-los seus. En aquest cas, l’invisible és doble. Només qui entén les lletres com quelcom més que dibuixos (una noció ben viva a l’alta edat mitjana, llegiu sinó a Dhuoda per veure com fins i tot les dones, que en teoria s’havien d’abstenir d’ensenyar ‘religió’ ho sabien) pot entendre una escriptura gestual, invisible. I només qui ha sentit la necessitat de realitzar signes en un espai pot entendre l’intent implicat. I és que a diferència de la ‘religió’ (des de fa 2.000 anys reduïda gairebé exclusivament a la ‘fé’, un pobre substitut) , el xamanisme depèn de la pràctica, de la experiència, no del raciocini (que com a molt mirarà de reduir el que no entén a ‘superstició’) i ve i va de més enllà de les paraules. Si no s’entén la noció de l’evolució del concepte de imago mundi i per tant de l’experiència humana, l’historiador es veurà reduït, si és sincer, a reconèixer que no entén el passat. Si ho fa, podrà intentar-ho, però és un viatge sense tornada…Més enllà d’aquest ritus en concret i completament aliè a grafismes màgics, la descripció del ritus de consagració eclesial m’ha fet pensar en la bonica tesi doctoral de: Mata Benedicto, Josep : 1989 : “El simbolisme de l’orientació en el temple romànic. El bisbat de la Seu d’Urgell, S. IX-XII”. Una mirada, si més no refrescant al tema de les orientacions dels edificis sagrats altmedievals de casa nostra.
  • [3] Una reproducció d’aquest epígraf es pot trobar a: Mascarella i Rovira, Jordi : 1989 : “Carta de dotació de l’església de Sant Pere de Ripoll” : Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès : 1989 p.51-65.
  • [4] Veure, per exemple: Lieberman, Stephen J. : 1987 : “A Mesopotamian Background for the So-Called Aggadic ‘Measures’ of Biblicat Hermeneutics?” : Hebrew Union College Annual : 58 p.157-225.
  • [5] Per exemple, les càbales dels pseudo Raban Maur.
  • [6] Algú pot explicar com es pot llegir Erumir aquí?
    

    Erumir? desglosat.

    En tot cas, els signes repetits (forma de H, ‘n’ en el mateix pergamí en la mà d’Addanagildus) són el primer i el penúltim…? O és que s’estan interpretant com alfabets aliens al llatí…?

 

 

Advertisement