Formes dels signes ibèrics i numismàtica.

Propiciat en part per la recent transició a tecnologia tipogràfica en la representació de les epigrafies del Corpus Ibèrika, s’ha posat fil a l’agulla a un darrer refinament en el seu Signari.

Es tracta de la definició de les diferents formes en què es poden agrupar els signes. Fins ara, per fer cerques i càlculs derivats, es feia servir una agrupació genèrica, un ‘Signari simplificat‘ que recollia les variants de cada ‘lletra’ sense més diferenciació, seguint l’esquema habitual de 32 categories (A, E, I, O, U, Y, L, M, M’, N, R, Ŕ,S, Ś, Ba, Be, Bi, Bo, Bu, Ta, Te, Ti, To, Tu, Ka, Ke, Ki, Ko, Ku, espiga, puntuació, metrològics). Ara, se li ha afegit subagrupacions per forma, amb la finalitat de presentar una primera proposta de definició de les variants que es poden considerar equivalents entre sí (més enllà d’apreciacions estètiques). El resultat és el següent[1]:

Els signes ibèrics, per forma + funció.

Les 32 categories s’han subdividit en un total de 152 ‘formes’, més 9 hàpax de categorització desconeguda i 34 glifs inusuals que si bé sí estan categoritzats, s’aparten de la forma de la resta de variants de la seva categoria (la columna f0 de la dreta).

Es podria dir doncs, que més enllà dels signes dubtosos o rars, es poden detectar bé no menys de 152 ‘variants’ (i més de 40 formes ‘excèntriques’). Notis que si bé excentricitat implica raresa, el contrari, no és cert. Hi ha un bon grapat de formes poc freqüents que són però semblants a la resta de glifs de la seva categoria.

La pàgina del Signari simplificat s’ha modificat a més, per mostrar les quantitats d’epigrafies i exemples registrats de cada glif (només cal situar el cursor al damunt).

Paral·lelament, el pas a tecnologia tipogràfica en la representació web de les epigrafies ibèriques ha propiciat una sèrie de canvis en el web i les eines de consulta per tal de maximitzar l’exportació de les dades via el porta-retalls. Si fins ara, quan es presentava una llista d’epigrafies es mostrava l’enllaç al dossier de cada una i situant el cursor al damunt es mostrava el text de l’entrada, ara es mostra directament el text sota de l’enllaç. Això facilita l’accés als texts implicats als usuaris amb dispositius tàctils i ajuda en la percepció del conjunt. Aquest canvi s’ha aplicat a tots els reculls epigràfics, ja siguin estàtics, com els dossiers de  cada Jaciment:

Els texts coneguts de cada Jaciment  (i municipi o comarca) a cop d’ull.

Com també als calculats, com els de la Cronologia o les Cerques:

Cerques amb el text en primer terme.

I a més, s’afegit al fons, en els casos de Jaciments i Cronologia, el llistat de signes que conformen el conjunt presentat, en l’apartat: ‘Signes‘.

El registre de les formes.

Tal i com s’ha anat comentant en aquest bloc, Ibèrika, no sols presenta les transcripcions digitals de les epigrafies (ara en format text), a més, realitza la tasca paleogràfica d’individualitzar cada una de les aparicions de cada signe en els calcs i dibuixos fets per els experts. Es poden veure en l’apartat Glifs de cada entrada, i en la pàgina individual dedicada a cada glif (només cal fer clic en el signe que es vulgui en la pàgina de Signari). La novetat, és que per fi s’han processat paleogràficament totes les entrades que tenien suport gràfic. El resultat és que dels 25.553 signes registrats en escriure aquest apunt, 23.882 han estat individualitzats[2]. Una tasca en bona mesura semblant a re-escriure a mà totes i cada una de les epigrafies, que més enllà de l’esforç que requereix, resulta especialment alliçonadora. Esperem que el resultat permeti evidenciar definitivament l’existència de cada un d’aquests glifs.

El criteri bàsic per agrupar les formes de cada categoria o funció, és ben simple: tenir una mateixa topologia. Es consideren doncs equivalents formes corbes o lineals, però no les especulars. Tant per raons estructurals (la topologia implica direccionalitat) com per utilitàries, ja que el seu ús no és arbitrari (per exemple, hi ha casos de coexistència en una mateixa epigrafia de la forma especular i la forma habitual).

Com una primera aplicació d’aquesta segmentació, es comenta breument una primera mirada al conjunt epigràfic numismàtic ibèric, des del vessant de la variabilitat signica.

Numismàtica

Un dels avantatges de l’epigrafia numismàtica és que la seva factura en cap cas és ocasional. A diferència de la majoria de testimonis ibèrics, que són autògrafs, el procés de fabricació de moneda obliga a una factura elaborada i premeditada. Tot i no ser en cap cas un conjunt exempt de descarts o errors, ni que la preservació dels seus exemplars sigui sempre adequada, la numismàtica proporciona un conjunt evidencial epigràfic especialment coherent i interessant. Tant per els seus sempre suposats rols socials, com per la seva abundor.

I si una primera constatació es fa evident, és la seva variabilitat formal. Lògica, fins a cert punt, si pensem que cada emissió s’ha de poder diferenciar de les prèvies (tot i que la resta d’elements gràfics permeten potser ja un grau de diferenciació elevat). Però el fet, és que una simple ullada global al catàleg de llegendes numismàtiques conegudes revela una voluntat explícita de variació i/o sofisticació. Per altra banda, el fet que el repertori lèxic numismàtic sigui de per se, acotat i repetitiu, dificulta certament l’anàlisi lingüística, però facilita molt la comparació formal de les evidències conegudes (cada seca repeteix bàsicament el nom de la localitat en cada tipus que emeté, i la resta de marques i expressions emprades també són força limitades i compartides).

El que segueix és una breu esquematització de la variabilitat sígnica en el corpus numismàtic ibèric conegut, i les dades resultants. Dades, que desafortunadament no podem presentar en forma de text en aquest apunt per la negativa de wordpress.com a donar suport a fonts tipogràfiques individualitzades, però sí estan si més no disponibles per la seva consulta en un pdf (seques.pdf) plenament enllaçat amb els dossiers de les seques i les llegendes monetals seleccionades. Cal però primer donar algunes característiques generals de la informació numismàtica d’Ibérika per avaluar cabalment el que segueix.

Corpus d’epigrafia numismàtica

Les entrades numismàtiques del Corpus Ibèrika provenen majoritàriament de la fusió de dues obres: el volum 1.2 dels Monumenta Linguarum Hispanicarum  d’Untermann i els Corpus Numum Hispaniae ante Augusti Aetatem d’en Villaronga[3]. El primer, en estar basat en els calcs de les peces, proporciona les formes epigràfiques originals i per tant, s’avé perfectament amb l’objectiu bàsic d’Ibèrika, que no és altre que mirar de representar digitalment (o sigui, codificar) les epigrafies amb el màxim de fidelitat possible. El treball d’en Villaronga, però, presenta les llegendes ja normalitzades, fet que en un primer moment va provocar dubtes sobre la idoneïtat de la seva inclusió. Amb tot, l’anàlisi del seu treball fa patent que efectivament aquesta normalització, sí estava feta mirant de preservar la variabilitat dels testimonis, i que per tant, la seva inclusió, tot i no ser calcs de peces específiques, sí aportava informació rellevant per l’objectiu del web[4].

Fetes les presentacions, anem a les dades (es pot seguir en el pdf)  .

El Corpus registra 109 seques, si bé cal entendre que n’hi ha una (Indeterminada) que fa de calaix de sastre d’evidències de mal determinar. Entre les 108 restants, n’hi ha 37 que es consideren celtibèriques, o sigui, aproximadament un terç del total. La seva inclusió es deu al fet que la font inicial (els MLH) no en feia diferència, i eren dades que un cop introduïdes feien de mal eliminar; més tenint en compte que la diferenciació de la llengua que està sent escrita no està mancada d’interrogants. El resultat fou que es decidí deixar-les en el Corpus, però indicant la seva si més no suposada, natura celtibèrica. El fet, és que tal i com es veurà, per el tema que ens importa aquí, el de la variabilitat, no es detecten diferències importants per aquest motiu. Una altra consideració global que cal fer, és que la majoria de testimonis corresponen a una fase de romanització ja avançada en el qual l’escriptura s’ha expandit per l’Ebre cap a l’interior (d’aquí les seques celtibèriques). Això pot ser rellevant a l’hora de mirar d’entendre el fenomen de la pròpia variabilitat.

Si mirem el Signari simplifcat, podem observar una estratificació en la variabilitat de les formes. De més general a menys, quantitativament:

  1. (A) Variacions ‘estètiques’. Canvis menors en el ductus: inclinacions, cercle vs. rombe, corba vs. angle que no afecten la topologia del signe. Aquest és el criteri rector a l’hora d’agrupar els glifs de cada categoria en diferents formes.
  2. (B) Allargament o adició d’un traç vertical inferior, o signes de caixa quadrada vs. de caixa rectangular. Una diferenciació usualment ignorada, però que és la més nombrosa i amb mostres de ser sovint, intencionada[5]. Es dóna en A, I, U, Y, L, N, R, Ŕ, Bi, i esporàdicament en Be i Te.
  3. (C) Complexificació de les formes per adició de traços. Usualment entès en la literatura exclusivament com a font de dualitats (fortis/lenis), però que l’evidència expandeix clarament més enllà. Amb exemples coneguts de fins a 4 variants d’un mateix signe en una mateixa epigrafia, i estructuralment, amb una pluralitat de signes que presenten una gradació evident (formes entre 1 i 5 adicions en: E, O, S, Te, Ti, To, Ka, Ki i Ku).
  4. (D) Formes especulars o de simetria horitzontal. No les de les (poques) epigrafies escrites de dreta a esquerra, sinó l’ús aïllat de signes especulars (a voltes coexistint amb la seva versió no especular en un mateix text). Es coneixen en: E, I, Y, N, R, S, Te, KaKi.
  5.  Dues darreres variacions menors serien: els signes girats 90 graus, que només es donen en Ki i Ko (tot i que estructuralment és la diferencia base entre algunes categories com L-Tu-Ka/Ke), poc habitual, i absent en el conjunt numismàtic. I els de simetria vertical, que afecta només a les variants amb E (E, Be, Ke i Te) i amb una presència també molt limitada en el conjunt numismàtic.
  6. (E) La menys freqüent és la dels signes inusuals. Com dèiem, el Signari simplificat coneix desenes de formes inusuals de moltes de les 32 categories bàsiques i un grapat d’hàpax de classificació incerta (actualment 8, però amb una desena més ja detectats i en la llista d’espera). Donada la seva natura ‘excèntrica’, aquesta mena de variacions pot ser puntualment compartida amb alguna de les altres.

Seguint aquests criteris de diferenciació el que s’ha fet es analitzar sistemàticament els conjunt sígnics de cada seca cercant els casos amb una pluralitat de formes per una mateixa categoria[6]. És a dir, registrant no l’ús d’un cert signe aïllat, sinó els casos on les monedes de la seca presenten més d’una forma d’una mateixa categoria (els hi direm ‘variances’ per abreujar). Més, els signes inusuals, aquests sí aïlladament, que han de forçosament considerar-se rellevants si el que es vol analitzar és la variabilitat.

La primera constatació, és que de les 109 seques existents, 35 presenten variacions exclusivament ‘estètiques’ (A) i que per tant, les podem obviar aquí. Tenim doncs 74 seques que presenten variacions no estètiques (en el pdf,  primer s’enumera la llista de seques global i els signes emprats en cada una d’aquestes 74, i segon lloc es dóna la llista d’aquestes 74 seques amb els signaris romanents un cop eliminades les variacions ‘estètiques’ de cada una).

Aquí, donem en gràfic el recompte global de les altres variances (pàgina 9). En el pdf es proporcionen un mínim d’exemples de cada cas en cada seca amb enllaços als dossiers de les epigrafies corresponents.

Signes de l’epigrafia numismàtica i variances per tipus.
Entre parèntesis el nombre total de seques afectades / seques celtibèriques.

Si fem una breu repassada als signes implicats en aquestes variances veurem:

  1. Que les variances de caixa tenen exemples de totes les categories on es coneixen excepte la Bi. De fet, fins i tot amb variants especulars de R i formes excepcionals de Te i Ŕ.
  2. Les variances de complexificació, coneixen casos de més de dues variants en una mateixa seca: de 4 en Ke, i dos de 3 en Tu. I de més d’una variació per categoria: les Tu i les S en tenen 4 menes, les E, Te i les Ka en tenen tres menes, les Ke i les Ko, dues, i entre les que en presenten una única mena, hi ha el cas d’una L completament atípica.
  3. Les formes especulars també es coneixen en gairebé totes les seves categories, tret de la E i la I. I amb els casos de múltiples variants de R, i l’hàpax de la N especular.
  4. Finalment, entre l’alt nombre de formes inusuals, cal remarcar els hàpax de la N especular i la Te de caixa rectangular. I en sentit contrari, l’ús del signe espiga (probablement com una variant de E) en la seca de Sesars, que forma el grup evidencial major d’aquest glif (conjuntament amb l’evidència d’Enserune).

Si fem una mirada al conjunt, es pot apreciar que si bé les seques amb més producció (les mes antigues) acumulen certament més variacions sígniques, la multiplicitat de variacions també es registra en seques de poques emissions. L’exemple més clar podria ser la d’Arsaos, que en una sola paraula mostra variances de tota mena: una R exclusiva de la seca i amb forma també especular, Ss especulars simples i complexes, i per descomptat, variacions ‘estètiques’.

A nivell estructural, si bé en el corpus global ibèric la diferenciació de ‘caixa’ (B) és amb diferència la més freqüent, el primer indici d’una variabilitat més alta en l’evidència numismàtica el trobem en el fet que la diferenciació per complexificació (C), és la que més seques afecta: 49. Seguit de prop per la diferenciació de caixa (B) en 41 seques, i ja menys freqüents, les formes especulars (D) a 26 seques i les formes inusuals (E) en 16.

Ara, si considerem la freqüència relativa, veurem que en realitat, aquestes variances menys freqüents, corresponen en realitat a un grau elevat de concentració. L’evidència numismàtica és aproximadament un terç del total del Corpus Ibèrika, i com dèiem, es tracta d’un conjunt poc procliu a l’arbitrarietat o l’atzar. Doncs en aquest terç, tenim 17 signes inusuals (E), gairebé la mitat del total del signari, i no menys de 10 de les 15 formes especulars (D) conegudes. Sumant-li la preponderància de variances complexes (C), és evident que la variabilitat global (C+D+E) és estructuralment superior a la de la mitjana de les epigrafies no numismàtiques.

També internament, si només considerem l’evidencia numismàtica, es pot apreciar:

  1. Un alt nombre de variants implicades: 160 d’un repertori total de 286, i…
  2. Que 90 d’aquestes 160 s’utilitzen en variances, és a dir, formen parelles o grups que es fan servir en una mateixa seca (a voltes en una mateixa llegenda).

Ara, com entendre aquest gust per la variació? I, què indica l’ús de signes diferents per unes mateixes paraules, i/o en les diverses emissions d’una mateixa seca?

Escriptura

Una primera possibilitat, potser la més directa i simple, sigui la de considerar-los equivalents. Que una Ke, presenti o no traços afegits, o una S o una Ki es dibuixi de forma especular, es pot considerar una qüestió merament estètica; intencionada, com la pròpia natura de l objecte imposa, però sense contingut semàntic propi. Però per altra banda, acceptar aquest postura té conseqüències no menors. D’entrada, desfaria la hipòtesis moderna de les ‘dualitats’ (filla, de totes maneres, només d’una evidència parcial), ja que implicaria tant la diferenciació com l’equivalència simultània entre signes (caldria demostrar la periodització de totes les evidències per poder negar-ho), una posició incoherent. I en segon lloc, ens deixaria en una dificultat major per explicar l’existència de la pròpia variabilitat, que no és en cap cas arbitrària. Dit altrament:  si els signes eren equivalents en tots els sentits, d’on neix la necessitat de fer-ne tantes versions diferents?

Una possible explicació (de caire parcial) podria estar en el gust per la variabilitat en el context de societats pocs acostumades a l’expressió escrita. Un possible paral·lel, tot i que molt distant, es podria trobar en la antroponímia altmedieval (també de casa nostra), on al costat de noms i persones que mostren una denominació estable, existeixen exemples de persones i antropònims amb una pluralitat de variacions en la seva plasmació escrita; fins i tot en un mateix text i escrit per una mateixa mà, fet que descarta l’atzar o l’arbitrarietat. En el cas de noms personals, es pot argumentar temptativament la manca de familiaritat de l’escrivà (o escrivans) amb el terme, el ‘no saber com escriure-ho’[7]. Però per el que fa als casos personals, el gust altmedieval per la variació antroponímica, potser es pugui entendre com una voluntat de deixar consignat el fet que: ‘també em dic així’[8].

Un fenomen similar podria estar al darrera de la pluralitat de maneres d’escriure els noms de les ciutats que mostra la numismàtica ibèrica. La barreja de formes simples i complexes, de caixa quadrada o rectangular, especulars o no, o directament, de formes infreqüents (totes elles, més enllà de les variacions estètiques), pot reflectir, a més de possibles variacions en el llenguatge, el mateix desig de dir que la ciutat (i per extensió el gentilici, la seva gent) ‘també es diu així’. Ja que la diferencia entre el nom i la seva expressió escrita no està clarament definida (de fet, potser encara ni existia tal i com nosaltres la coneixem). Dit en altres termes: la variació en les formes d’escriure el nom de la ciutat, probablement no implicava una diferenciació semàntica, tenia el mateix valor identificatiu. I si així era, haurem d’entendre que l’ús de variants, lluny de confondre-les, implica consciencia de la diferenciació entre elles i intencionalitat en el seu ús.

Sabem que la noció que ‘el nom és la cosa’ és molt anterior al primer mil·lenni abans de Crist, i l’escriptura (i la seva socialització) certament li afegirà un element extra de complexitat. D’aquí que si saber el nom d’alguna cosa simbolitzava el seu ‘coneixement’, el fet d’escriure’l (o de saber escriure’l) també tingués la seva derivada simbòlica. La variabilitat sígnica de la numismàtica ibèrica, a més de tenir un vessant pràctic, probablement també en tenia un de simbòlic. En tot cas, sembla clar que som nosaltres i la nostra ignorància, els que no sabem donar-li un contingut que ens resulti clarament intel·ligible. Una ignorància no extensible, lògicament però en cap cas, als seus creadors, en aquest cas, ibers.

En conjunt, tenim que l’evidència mostra que l’ibèric és una escriptura amb una gran variabilitat sígnica. Cada categoria (‘lletra’) té una pluralitat de variants que és coneguda i emprada conscientment. Una variabilitat molt superior a les simplificacions proposades fins ara. Es diria que la gent que escrivia en ibèric sabia varies maneres de fer cada un dels signes. Maneres no atzaroses o arbitràries, com la regularitat i dispersió del Signari global demostra (moltes formes i molts casos de cada una), fet que exclou escenaris de fragmentació en la difusió, però alhora, en sentit contrari, amb una alta capacitat d’innovació, com l’elevat nombre de formes inusuals indica (moltes formes però pocs casos de cada una), ergo, una innegable capacitat local de creació. Dues tendències globals aparentment contradictòries que es poden detectar especialment bé en l’evidència numismàtica.

Si volem anar més enllà d’aquesta aparença, haurem de sumar les dues hipòtesis, i per tant, pensar en un escenari de localitats altament interconnectades que fan servir, coneixen i evolucionen uns signaris més complexes i variats del que actualment es considera (només cal observar que el nombre de signes diferents evidenciats en el conjunt epigràfic que ens ha arribat es manté al voltant dels 200 des del segle III aC fins la meitat del I aC).

Quines, quantes i quan? Ara es pot respondre, si més no parcialment, gràcies a tenir l’evidència sistematitzada numèricament. Només cal llegir el que diuen les dades geotemporals dels signes[9]

 

– Actualització 2021-IV-10

Localització geotemporal de les formes

Seguint la frase de cloenda, s’ha fet una primera mirada a la cronologia d’utilització de les formes, a base d’anotar per cada una de les 152, entre quins anys en coneixen i en quantes entrades es detecten. El resultat es pot descarregar en format pdf (formescro.pdf) i és d’allò més curiós…

D’entrada, es fa notar l’efecte de les datacions per segles, però el que resulta més notable és que no costa veure que la gran majoria de les formes (107), existeixen ja en els segles V i IV aC, i que només 42 s’afegeixen a partir del segle III i que tret de dues (Be-f1 i Bo-f1), totes corresponen a formes molt poc usuals (només els metrològics superen les dues desenes d’entrades). Completen l’escandall 3 formes també molt infreqüents que estan sense datació.

En el pdf s’han marcat en blau les formes ‘novelles’ i en groc les sense datació. Si ho posem damunt del signari simplificat ens dóna:

Blanc=des de segles V-IV aC. Blau=formes posteriors al s.IV aC. Groc=sense datació.

Tenim doncs, que pràcticament totes les formes (les 107 de fons blanc) es creen entre els segles V i IV aC, i que a partir d’allí, si bé encara es produiran una quantitat de formes novelles (42, en blau), totes elles seran d’ús infreqüent o especialitzat.

Una disposició ben diferent del que usualment s’explica…!

 

– Actualització 2121-IV-12

Però com que resulta que mirar només l’eix temporal semblava poc, s’ha fet un cop d’ull també al espacial. El resultat està en un altre pdf (formesgeo.pdf) i és molt recomanable de fer servir, ja que no sols mostra totes les dades enllaçades, és que a més, cada mapa va enllaçat al cronomapa corresponent (en format SVG) i permet visualitzar l’evolució diacrònica de cada una de les formes. O sigui, totes les dades de l’evolució de les formes a l’abast. Pas mal…

Cada categoria/lletra es mostra en una pàgina pròpia per poder captar d’un cop d’ull la distribució geogràfica de totes les seves variants, per exemple, els Ke/Ge:

Distribució geogràfica de les formes dels Ke/Ge.
El fons verd indica forma considerada local.

Es mostren cada una de les formes, amb les seus glifs, i el mapa de la seva distribució geogràfica global. Fent clic en el glifs es va als seus dossiers i fent-ho en la imatge s’accedeix al cronomapa de la forma.

Ara, per comentar aquí, ens limitarem als aspectes més bàsics. El que s’ha fet és: anar la pàgina de Cronologia del web i triar els glifs de cada una de les formes i registrar-ne les dades, i si per l’eix temporal es feia una lectura dicotòmica entre abans o després del segle IV aC, aquí s’ha diferenciat entre si la evidència es mostra concentrada, o sigui es pot considerar una forma ‘local’, o bé si es mostra dispersa i per tant podem parlar d’un àmbit global. Ho podem mostrar sobre el signari simplificat pintant en verd els signes ‘locals’ (primera pàgina del pdf).

Blanc=signes globals. Verd=signes locals.

Com és lògic, els signes menys evidenciats, que formaven el gruix dels signes ‘novells’, formen  també el gruix de l’evidència ‘local’, però no completament. Si creuem les dues informacions, tindrem (darrera pàgina del pdf):

Blanc=Antic+estès. Blau=Nou+estès. Verd=Nou+local. Vermell=Antic+local.

O sigui, que si la gran majoria de les formes són anteriors al segle III aC i estan esteses per bona part del territori de la Ibèria, també entre les ‘novetats’ posteriors hi hauran signes  de distribució no local (els blaus en el gràfic).

Notes

  • [1] Hi ha hagut uns quants errors derivats de la implementació d’aquesta nova segmentació. I tot i que han estat corregits en qüestió de hores un cop detectats, cal tornar a invocar allò del: ‘molesteu les disculpes’….
  • [2] Les entrades encara sense suport gràfic són unes 250 aproximadament. En algunes, sí es coneixen fotos i per tant s’ha pogut triar la variant més adient a cada signe, tot i que no s’hagui pogut individualitzar-ne el signes per la manca de calcs fets per els arqueòlegs. És un volum relativament petit (més si recordem que mols d’ells són marques d’ús o de propietats, sovint d’un o dos signes). I a més, la pràctica de publicació dels calcs cada cop està més estesa, afortunadament.
    Ara, resulta terrible que de més de mig mil·lenni d’escriptura del nostre País n’hagi quedat només l’equivalent a unes poques pàgines de text…
  • [3] Falta incorporar les dades de la tercera obra de referència en aquesta temàtica, l’Ancient Coinage of the Iberian Peninsula (ACIP) d’en Crusafont. La pandèmia n’ha enrederit el processament. A veure si tenim temps…
  • [4] Tot i que també és cert que la normalització es fa a partir dels coneixements previs, i com que aquests són sempre limitats, hi ha el perill de pèrdua d’informació. Un exemple d’això, podrien ser les variants de tres puntes de la I, que són infreqüents (i en factura autògrafa sovint dubtoses) que no hi consten…
  • [5] Hi ha exemples d’inscripcions on totes les lletres es fan en caixa vertical molt estirada (o les disposicions radials, on cada lletra s’integra amb l’extrem de cada radi). I en sentit contrari, també tenim exemples amb inscripcions on tots els signes estan fets en caixa quadrada (en algunes esteles, o com els vas escrit de La Joncosa, entre altres).
  • [6] L’adició d’una secció Signes en cada llistat epigràfic d’Ibèrika, on resumir el signari que conforma el conjunt, ha estat decisiu a l’hora de fer aquest estudi.
  • [7] Un exemple a cavall entre el segle IX i el X; el bisbe d’Urgell Nantigis, apareix en els texts sota les formes: Nantigisus, Nantygisus, Nantigisum, Nantigius, Nantygius, Nangecitissus, Nantegissum, Nantegisii, Nantegissus, Nantiguisus, Nantiguisum, Nantiguisi, Nantigisi, Nanteguisi, Nantigiso, Nantigysi, Nantygyso, Nantigysus, Antigiso, Antigisus, Nantigissus, Mantigisus, Nantigisso, Nantagisum, Nantigisius, Nantigisio. Es veu que els diferents escrivans no tenien massa clar com s’havia d’escriure el seu nom…
  • [8] Només uns pocs exemples. En un bescanvi de terres al pagus Vienense de l’any 892,  tenim una propietària que hi figura amb les formes: Wandalgelde, Wandalgeldis i Wandalgeldene. O en la consagració de tres esglésies a La Quar, feta per el mateix Nantigis de la nota anterior l’any 899, i existent en el pergamí original, on trobem un Todalecus, també escrit com Tollalegus i probablement també com Rodaleig. O una Malivercha també escrita probablement com Amalberga en dos documents originals de la Osona de primers del X.
  • [9] L’eina de referència per aquesta tasca és, lògicament,  la consulta de la Cronologia. Tot i que cal recordar que encara hi ha força informació temporal a refinar en les entrades numismàtiques…

 

Aquesta entrada s'ha publicat en ACIP, Arsaos, celtíbers, Cerca, CNH, Corpus Ibèrika, cronologia, Cronologia avançada, formes, jaciments, MLH, numismàtica, seques ibèriques, Sesars, Signari ibèric, signari simplificat, tipografia, variabilitat sígnica, variants i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.