El conflicte emporità, anys 883-914.

Fa uns mesos es va rebre un encàrrec per fer un article basat en el Fons Cathalaunia (anys 883-914) que revisés els estaments socials per sota dels vescomtes. No tenint un interès personal en aquesta mena de temàtiques (hi ha força temes més amplis i interessants per resoldre si el que vols és entendre les coses anant del global al particular), tot i així es decidí acceptar l’envit, per estar basat en el Fons i per una certa consciència que sovint fer el que no vols acaba sent millor del que t’esperaves. El resultats ho han confirmat, el repte ha resultat alhora interessant i decebedor. Anem per la part interessant i deixem l’altra en nota[1]. El treball arribarà a la galàxia Gutenberg en un futur indeterminat, però en tractar d’un objecte digital com és el Fons Cathalaunia està pensat i fet farcit d’enllaços per poder anar consultant el que s’explica mentre es llegeix, i ja està disponible en el món platònic dels enters: Vilaseca i Corbera, Joan : 2019 : “Prosopografia dels jutges de la Gòtia, anys 883-914”. Qui en vulgui els detalls i la formalitat allà les trobarà.

Com que era massa teca, d’entrada es decidí focalitzar-lo en l’estament judicial. Un cop enfocat, i volent-lo fer girar al voltant de la noció de la necessitat de disposar d’un Fons prosopogràfic digital d’abast global per evitar l’actual pèrdua sistemàtica d’esforços que la disciplina pateix (una idea recurrent en aquest bloc), es va començar per descriure les dades que el recull del Fons Cathalaunia revela del món judicial (que són bastantes més que les que la literatura sobre el tema usualment contempla). Funcions, tribunals, judicis, etc, es comptabilitzen i resumeixen, però mentre es feia això, quedava també clar que sense parlar de les disputes que els documents descriuen, el treball sempre quedaria coix; calia incorporar un exemple de com les dades del Fons poden ajudar en l’anàlisi històrica. El problema era que en 30 anys hi ha una gran quantitat d’episodis a considerar, i la mida de l’article havia de ser entre 10 i 15 mil paraules. Restada la inevitable part de descripció general (i els conseqüents apèndixs amb llistes de judicis, jutges, documents, etc) era evident que era impossible parlar de tot, de manera que es preferí posar el focus en el conjunt de documents coneguts relatius a l’enfrontament entre dues branques de la família comtal, en la idea que mancats de narracions o cròniques contemporànies, els judicis podrien ser la millor (única?) evidència disponible. D’aquí el títol d’aquest apunt: el conflicte emporità.

Descripció i arrels

No és pas un tema nou que la historiografia ha detectat un enfrontament entre el casal emporità i el guifredià a cavall entre el segle IX i el X. Tot i ser una simplificació inevitable, atès el pobre coneixement que tenim de la noblesa del Midi d’aquells temps, aquesta dicotomia sí pot ser una abstracció hàbil per parlar del que els documents judicials revelen; si més no en part, ja que mirarem de tractar tant de la seva gènesi com de la seva incardinació amb el context general del regne franc. Utilitzarem doncs una mirada més àmplia que la que generalment es fa servir, obsessionada en el localisme fins el punt d’oblidar els propis testimonis, tot esperant que un millor coneixement del context global permeti plantejar hipòtesis més complexes i encertades. I donada la brevetat intrínseca d’un apunt en un bloc, remetrem al lector als apunts previs cada vegada que el comentat ja hagi estat exposat abans.

Sobre les arrels de la disputa, tot i que no formen part de l’article, sí cal dir-ne unes paraules per encetar aquí el tema, que no és pas nou en aquest bloc, ja n’hem parlat de retruc quan es tractà la paternitat del Pilós. Telegràficament: només cal recordar que Aimó, que escrivia en vida del comte Salomó, afirma que el comte deia ser fill d’un Sunyer. O sigui, l’enfrontament entre guifredians i emporitans de final de segle, no és sinó l’evolució de l’episodi germinal, en la generació anterior, que recordarà la família en la GCB.

Evolució

Seguint l’article, el que farem serà considerar diacrònicament els documents coneguts entre el 883 i el 914 que tenen a veure amb aquesta temàtica, que s’estendrà a la de la mort del comte Guifré-Borrell i l’arquebisbe Arnust a començament dels 910s, tot relacionant-ho, com dèiem, amb l’evolució dels regnats veïns. Per fer-ho cabre en un apunt s’haurà de comprimir molt, però esperem que el resultat sigui tot i així interessant.

Regnat de Carles el Gras.

El primer episodi en aquest interval, no serà descrit, en la poca informació que ens ha arribat, fins molt temps després. Es tracta de l’intent de control de l’estament episcopal protagonitzat per un hispanus de nom Sclua i està relatat en la Vita Teodardi (un relat fet/adaptat al segle XI) i texts derivats. En resum, ve a dir que Sclua va foragitar a Ingobert bisbe canònic d’Urgell, ordenà a Ermemir, persona propera al comte d’Empúries Sunyer, com a bisbe de Girona contra Servusdei (fusionant-te’l amb Teuter) i amb l’ajut a més del bisbe de Barcelona, Frodoí, es proclamà arquebisbe, (escapant aparentment de l’òrbita de l’arquebisbat de Narbona). El fet és que a més dels bisbats d’Urgell, Girona i Barcelona, els documents, com veurem, hi sumen de retruc els d’Osona i Pallars. Una rebel·lió, doncs, en tota regla, amb el suport laic del comte d’Empúries.

La diferència política més evident entre les dues branques comtals a finals del segle IX, és que mentre els guifredians s’havien alineat sempre amb la corona carolíngia (per exemple en la crisi de la mort del Calb), els emporitans, quan la dinastia tingué problemes de continuïtat, apostaren per els seus contraris. El Gras fou deposat per Arnulf l’any 887, però el traspàs amb Odó (i la resta de pretendents a cada part de l’imperi) ja estava en marxa abans i no va ser tan caòtic com de vegades es descriu.

[1] És en aquest context que tenim el primer document judicial a considerar, i es tracta precisament del judici que Sclua tingué amb el Pilós a Cerdanya, l’any 886 per unes terres a Santa Maria de Borredà on el comte sortí vencedor demostrant que les havia rompudes la seva família l’any 856.

Regnat d’Odó

Mort el Gras, l’any 888 Odó serà proclamat rei de la part occidental del regne dels francs, mentre que l’hereu de la dinastia carolíngia, Carles el Simple, un nen encara, restarà protegit per els seus fidels a Aquitània. A casa nostra, tenim uns pocs testimonis barcelonins de l’acceptació d’un rei Carles l’any 888, interessantíssims, però poca evidència més. Els que sí sembla que ho tenien més clar eren els ’emporitans’.

Una de les coses aparentment fora de lloc en el que explica la Vita Teodardi és la participació en la revolta d’Sclua del bisbe barceloní Frodoí (de qui es diu que només salvà la seva càtedra per haver demanat perdó un cop el moviment fracassà). Frodoí havia ‘trobat’ les restes de Santa Eulàlia deu anys abans en un moment clau, i fins i tot havia rebut una donació del Calb per la seva catedral en una nota d’agraïment de l’emperador als barcelonins poc abans de morir.

[2] Doncs ves per on, de Frodoí sí tenim un testimoni de la seva alineació amb Odó de l’any 888. Recentment coronat, el rei envià una promesa de protecció genèrica als bisbats, i en aquest cas, a Ripoll tenim una còpia del segle XII d’una dirigida a la catedral de la Santa Creu; el detall revelador està en què aquestes promeses només foren enviades als bisbats amics del rei.

L’altre front (el més ben documentat) on la tensió entre guifredians i emporitans s’explicità fou en les zones frontereres del bisbat de Girona on es succeïren durant la propera dècada una sèrie de judicis amb el mateix patró; un bisbe de Girona reclamant – exitosament – terres en viles frontereres: a Ullà a l’Empordà i a Bàscara a Besalú.

[3] El mateix any 888 ja tenim un primer episodi a Ullà on un Adiscle, davant del bisbe Teuter i dels comtes Delà i Sunyer s’ha de evacuar davant la reclamació episcopal.

Encetat el 889, tenim un altre cas protagonitzat per el bisbe de Girona que aquí ja és Servusdei.

[4] L’u d’abril, estant a Banyoles i amb l’abat Sugnefredus, el bisbe després d’haver estudiat el cas i els testimonis, decideix que dues esglésies fetes per abats anteriors i injustament alienades han de tornar a l’abat de la casa. El text, no identifica els alienadors, però l’evidència permetrà ben aviat suposar que havia estat família propera al comte Delà.

Si haguéssim de fer cas de la literalitat, els propers fets a considerar haurien tingut lloc l’any 888, però són diplomes del rei Odó, i les seves datacions en els primers anys de regnat no són congruents, de manera que segons la reconstrucció de les anades i vingudes del rei es suposen fets realment l’any 889. Aquí arriba el comte Sunyer.

[5] Entre el juny i el juliol del 889 tenim fins a 5 documents d’Odó destinats a gent i interessos propers als d’Empúries. Un diploma per l’abadia de Sant Policarp demanat per el bisbe Ermemir i el propi comte Sunyer. Un demanat per Ermemir per el bisbe Godmar d’Osona, que també existeix en versió alternativa on és el propi arquebisbe de Narbona Teodard qui el demana. Un per un prevere Wifredo i els seus dos germans i les seves terres a Besalú, i un de confirmació de propietats gironines i narboneses de Wifredo. El primer ens assegura la proximitat d’Ermemir i Sunyer i el seu reconeixement al rei Odó. El segon i tercer, són els que permeten especular que en la revolta episcopal, Osona tampoc en restà aliena (tot i que són documents francament sospitosos). El quart, atès que els bens protegits es situen curiosament on el bisbe de Girona havia dictat el retorn a l’abadia de Banyoles d’unes esglésies alienades, ens permet pensar que potser fou la família de Wifredo els allí anònims alienadors. I el cinquè, fa pensar que el Wifredo aquest seria fill del comte Delà (el text anomena al seu pare Undila, no Delà, però el nom de la mare sí és el mateix i el perfil és massa notable com per no estar emparentat amb la noblesa: unes propietats gironines no pas menors, receptor de dos diplomes reials i amb pares prou notables com per cedir-li propietats a Girona i Narbona). No considerem la possibilitat que els dos diplomes fossin per dos Wifredo diferents, la casualitat seria massa gran, però és ben cert que l’escenari i els texts permeten una gran varietat d’interpretacions com es constata en la literatura historiogràfica associada a ells. En resum, tindríem que el rei Odó, inicialment, potser no veié amb mals ulls els promotors d’un nou arquebisbat, però tot canvia…

Un altre dels canvis que el lent final del regnat del Gras havia propiciat, és l’adopció per l’emperador de Lluís (el futur Cec) fill d’Hermengarda, filla de Lluís II i germana de Bosó. Aquesta adopció li permetrà arribar a la corona l’any 890 i fins i tot a la porpra imperial uns anys després. Recordem que segons la Vita Teodardi, Sunyer era qui havia cegat a Hincmar de Laon, i també, que segons els annals francs, l’any 878 aquest fet es descriu ja succeït i promogut per Bosó; de manera que en els fets que vindran tindrem que contemplar la possibilitat que els ’emporitans’ tinguessin relacions amb els bosònides i el regne veí de Lluís (una influència gairebé sempre ignorada en la literatura).

[6] Tot just l’any següent, el 891, tenim la primera evidència de canvi; de nou, dos diplomes d’Odó, aquest cop demanats però per el propi bisbe de Girona, Servusdei. Un per la seva seu i l’altre per el vescomte Petrone, fent palès que els guifredians per fi han decidit jugar la carta robertiana. Qui previsiblement en sortirà mal parat serà Sclua, tot i que la confirmació no arribarà fins dos anys més tard, el 893, i només tenim (a part del relat de la Vita Teodardi) el testimoni d’un document que veié en Villanueva, i que no ens ha arribat, on constava llavors la purgació del bisbe Sclua.

[7] Mentre, Carles el Simple, nascut el 879, s’apropava a l’edat adient per ser coronat (ho serà l’any 893) i les tensions amb Odó lògicament s’incrementaren. A casa nostra, en aquests anys, entre el novembre del 892 i el desembre del 893 tenim una trifurca judicial protagonitzada per variar per el bisbe de Girona, ara per terres al terme de Bàscara (Besalú). L’evidència consta de 5 documents: 4 contra un Revell i un contra un (probablement vescomte) Wadamirus, qui perdent el judici estripa amb les seves pròpies mans els títols de propietat que li han estat anul·lats. El cas de Revell és més curiós. En el primer dels documents, Revell ha de cedir unes terres que deia tenir per benefici del propi bisbe. Dues setmanes desprès,aparentment el mateix tribunal (hi ha 15 homònims compartits) li anul·larà una compra que havia fet i els bens aniran al bisbe. Mig any més tard, Servusdei tornarà a prendre bens a Revell, també a Bàscara, aquest cop al·legant que els drets sobre aquests bens ja li havien estat judicialment negats a qui li vengué les terres. I en el quart document, fet el desembre del 893, Revell reconeix davant del tribunal haver tallat 17 figueres en la vila de Bàscara que eren del bisbe…! 🙂 Retinguem que en Revell havia tingut inicialment el beneplàcit del bisbe; al cap d’uns pocs anys, i sota una situació política diferent l’haurà recuperat…

[8] A partir de l’any 896 Odó desapareix del registre documental i es suposa que la seva salut ja perillava. El 897 pactarà la successió amb el Simple, i potser preveient els canvis que s’acostaven sabem d’un concili fet a Portus aquest mateix any amb l’arquebisbe Arnust i bisbes de Septimània, en el que també hi participà el de Girona -de camí a Roma-. Tot i que no sabem el motiu del concili, ni si parlarem o no de la deposició d’Ermemir, l’evidència resulta interessant per vàries raons: per mostrar un arxipreste Nantigis, que probablement sigui el proper bisbe d’Urgell i per mostrar un escrivà de nom Modicus Georgius que es documentarà entrat el segle X a Girona. En tot cas, Servusdei a Roma obtingué una butlla papal on sí es recorda l’expulsió del deposat Ermemir. Tal i com dirà la Vita Teodardi, l’intent arquebisbal de Sclua fracassà: ell era ja deposat el 893, el 894 a Barcelona ja consta el successor de Frodoí, el bisbe Teuderic, i Ermemir també era ja deposat el 897.

Odó morirà l’u de gener del 898 i el Simple regnarà, ara sí, en solitari. El seu reconeixement però no serà pas immediat, de fet, es demorarà anys, depenent del territori (a Barcelona, per exemple, no ho serà fins l’any 901). Però en tot cas és de nou un canvi major que tindrà conseqüències en la noblesa.

Regnat de Carles el Simple

I per si fos poc, el panorama local també està en un moment de canvi. L’estiu del 897 el Pilós va ser ferit per Lub de Lleida i morirà abans d’un parell d’anys, de manera que serà el seu fill, Guifré-Borell, qui a l’estiu del 899 anirà a Tours a pactar amb el monarca la ‘nova’ disposició del sud de la Gòtia. Els grans beneficiats seran l’arquebisbe de Narbona, Arnust, i el propi comte de Barcelona Guifre-Borrell (sabem de fins a 9 diplomes reials fets en aquesta ocasió!).

[9] Però just abans, entre la mort d’Odó i el reconeixement oficial del Simple, l’abril del 898 tenim un document atípic: el judici del comte Gaufsred fet a Girona contra el monestir d’Amer on el comte fou derrotat i la compra que havia fet anul·lada i els bens retornats al monestir. Diem atípic per tot un seguit de motius: és l’únic document d’aquest comte Gausfred (a Empúries uns anys més endavant hi tindrem un comte Gausbert qui sí tindrà un fill anomenat Gausfred, però a finals del IX, l’únic noble homònim conegut del Fons , és un vescomte a Borgonya). També és atípic per veure un comte vençut per un monestir (que utilitza a més la mateixa raó jurídica que el bisbe de Girona: tenir preceptes reials). De fet, si es mira el darrer apunt d’aquest bloc sobre temàtica judicial altmedieval (que analitza quantitativament la repetició d’homònims d’aquesta mateixa evidència que estem comentant) es pot veure que en les dues disposicions en forma de graf (que depenen exclusivament de les relacions entre figurants i documents), aquest text es situa fora del grup de documents gironins i es posiciona al costat dels documents del comte Gausbert de la segona dècada del segle X. També resulta curiós que els mandataris de cada part siguin dos dels personatges judicials més ben documentats (i coneguts també d’aquest bloc): Madaxus per el monestir i Trasova per el comte, qui s’ha d’evacuar davant del tribunal en el nom del seu senyor comte (tampoc és que fossin desconeguts, consten junts en quatre documents més, un d’ells el famós judici de Vallfogona del 913). En tot cas, si Gausfred era emporità, es diria que amb la mort d’Odó s’havia truncat el seu ascendent…?

Com dèiem, l’estiu del 899 el Simple pactarà amb Guifré-Borrell i Arnust com s’havia d’ordenar el sud de la Gòtia, probablement a desgrat dels emporitans. Però just l’any següent, el 900, Lluís es farà amb el regne d’Itàlia, i el següent, amb la corona imperial. Mancats de suport reial, és possible que els emporitans hi busquessin entesa. Però el fet és que l’aventura imperial de Lluís durarà poc. El 905, enfrontat amb Berenguer, serà capturat i cegat (d’aquí el malnom); amb tot, podrà retenir el regne de Provença dues dècades més gràcies a l’ajut de Hug d’Arle. Dèiem que els emporitans es possible que hi cerquessin entesa, per uns curiosos documents falsos (del segle XIII) recollits per Pujades que descriuen l’anada de nou cavallers a lluitar amb un emperador Lluís l’any 900 i el retorn d’un d’ells sis anys després, dates per tant, coincidents a grosso modo amb l’aventura imperial de Lluís.

[10] En algun moment entre l’any 900 i el 908, Sunyer i família seran excomunicats (si pensem en l’evolució del Cec, preferiríem l’interval [905-908]). Però en tot cas, a partir del 900, són Guifré-Borrell i Arnust els rectors del territori. El setembre d’aquest any , Servusdei es torna a fer amb unes terres d’Ullà: una vinya d’un Elaredus que no en pot provar la propietat. I el gener del 903, una altra, aquest cop d’un Rainulfo. Si en la dècada passada havíem trobat un Revell desbeneficiat per el bisbe, en l’afer d’Elaredus el trobem fent de saig, i en el de Rainulfo, fent de mandatari del bisbe. Es podria pensar que Revell, en ocasió de la coronació del Simple en vida d’Odó entre els 892-893, preferí mantenir-se fidel als robertians i fou ‘desbeneficiat’ per això, però un cop mort el rei tornà a l’obediència deguda (per descomptat, la carolíngia) i fou ‘rebeneficiat’ per el bisbe. Evidentment no és més que una suposició…

[11] El 908 tenim uns moviments d’allò més significatius. En qüestió de dies tenim al jutge Trasova venent per 2.000 sous als comtes Barcelona, Guifré-Borrel i Garsenda, un alou al Montseny que havia adquirit dels comtes d’Empúries, Sunyer i Ermensenda. I dos dies després al nou bisbe de Girona, Wigo, entronitzat en l’església de Sant Fèlix, davant d’Arnust i de Guifré-Borrell. Recordem que el benefici que Sunyer havia obtingut del Calb els 860s poc després de la mort del de Rià era al Montseny. El feu que està retornant via Trasova, estava implicat doncs en l’origen de la disputa familiar entre guifredians i emporitans, i l’import indica la seva importància. La torna, l’any següent. El maig del 909, reunits en el regne de Septimània bisbes d’Hispània, Septimània i Provença, beneeixen al comte Sunyer i tota la seva família. Si alguna acusació pesava sobre ells, es retirada. Semblaria que s’està arribant a un acord… No pas.

[12] El 911 el concili de Fontcoberta decidirà sobre el futur del bisbat de Pallars, que el text recull que fou separat del d’Urgell i pres per el bisbe Adolf el 888 (o sigui en l’episodi de l’arribada d’Odó i l’intent d’Sclua), tot decidint que retorni al d’Urgell un cop mori el bisbe. Semblaria que tot torna a estar sota control, però el fet és que en qüestió de poc més d’un any, els dos capitosts pro-carolingis hauran mort de causes no naturals.

Guifré-Borrell morí el 26 d’abril d’aquest any, i en documents d’execució testamentària se’l recorda al llit de mort, serà la GCB la que ens informi que morí emmetzinat, i si recordem que qui sí segur que patí una mort violenta fou Arnust, veurem que el context és congruent i que la coincidència de la mort dels dos rectors procarolingis malament pot ser una casualitat.

Probablement entre una i altra, consta un nou episodi de bens emporitans passant a mans del bisbat gironí. Si abans hem vist un Wadamirus estripant el títol de propietat que tenia a Bàscara, el 4 de juny el trobem venent al bisbat bens que tenia a Vulpellac (al costat de Bàscara). Una venda no menor (300 sous), de bens, a més, que tenia en herència.

[13] Per desgràcia, de la mort d’Arnust els testimonis originals ja no existeixen. Catel informa d’una carta on els bisbes avisen al Papa, que anant a un concili fou pres en el camí, cruelment mutilat i deixat per mort. El recolliren els bisbes Reginard de Besiers i Mantigisus d’Usès (sic) a qui deixà la cura de les seves ovelles. Aquest Mantigisus d’Usès no pot ser sinó el nostre Nantigis d’Urgell, i en tot cas, de nou, la coincidència que un moribund deixat al costat del camí vagi a morir a mans de dos bisbes, els fa uns bons sospitosos, no?

L’únic títol legal que constata la mort violenta d’Arnust és un document també atípic, una confirmació de l’abat Frugelio d’Alaó feta per el vescomte Lupus Asinarius i la seva muller Audisenda probablement l’any 912?, on en l’escatocol es cita a l’arquebisbe Agius després de la mort horrible d’Arnust, i on al bisbe de Pallars (Agiulf-per Adolf) se’l qualifica de se nominante (d’acord amb el concili del 911) i al d’Urgell, a Radulf, com regente (el bisbat passarà de les mans de Nantigis a les seves el 914). Hi ha, a més, el record de tres documents més, no precisament congruents, que parlen sobre la tèrbola successió d’Arnust, on efectivament, un Agius, abat de l’abadia de Vabres (i per tant, suposadament de l’òrbita tolosana) s’enfrontà a un Gerard parent i candidat de l’arquebisbe Rostany i del bisbe Ameli d’Usès (proper a priori a l’entorn de Lluís el Cec). A la llarga, Agius se’n sortí, però com es pot veure hi havia més faccions involucrades que no pas ‘guifredians’ i ’emporitans’. Fins que no sapiguem reconèixer i incorporar ordenadament totes les influències és segur que les lectures que fem dels fets han de ser considerades com a mínim transients!

[14] El darrer episodi atribuïble al ’emporitans’ dins el període estudiat tingué lloc el maig del 913. El dia 6 i en judici davant del comte Gauzbert i, vescomte Godmar i actuat per el jutge Wifredo (suposadament el fill de Delà que havia rebut els diplomes d’Odó) i altres, els habitants de la vila de Mocoron són qüestionats per no haver fer serveis al comte de la cuitat d’Empúries i responen que efectivament fa més de 30 anys que no n’han fet ni per el comte ni per els seus antecessors perquè en tenen la propietat. La resposta vindrà en forma de venda sis dies més tard, quan un centenar de vilatans venen mitja vila a un Wifredo per 300 sous… De nou tenim un jutge fent un paper rellevant en àmbits extrajudicials, Trasova el 908, Wifredo el 913.

El document que tanca aquesta repassada, ha de ser anterior al juny del 914 i es tracta d’una butlla on el Papa Joan X reconeix haver estat enganyat inicialment per els seguidors de Gerard, però finalment es decanta per Agius a qui enviarà el pal·li.

Coda

I fins aquí l’anàlisi històrica feta del rastre judicial de l’enfrontament entre guifredians i emporitans a cavall dels segles IX i X fet a partir dels continguts del Fons Cathalaunia (l’article encara parla d’un episodi més, ja fora de marge, però el deixarem allí per els que en vulguin saber més).

En cloenda, el treball torna al regne de la disciplina històrica i la necessitat d’aplicar conscientment les tecnologies de la informació (un altre tòpic recurrent en aquest bloc). Si aquí hem parlat d’algunes de les persones que tingueren un rol rellevant en aquest episodi en concret (gent com el jutge Madaix, Trasova o el propi Revell), el fet, és que no són més que una part minúscula dels continguts del Fons Cathalaunia que amb un miler de documents, publica en el moment d’escriure aquest apunt 7.732 perfils personals i 3.812 toponímics; sempre en accés lliure. Això (la prosopografia digital) només és possible gràcies als ordenadors. Gutenberg mecanitzà l’escriptura, Turing la Informació. Depèn de nosaltres entendre que després d’haver imprès els documents altmedievals durant els dos darrers segles, la Prosopografia, gràcies a les tecnologies de la informació és el següent pas lògic.

 

 

Notes

  • [1] L’article era per anar inclòs en un llibre temàtic, però no el trobareu pas. Com que és un episodi lamentable ens estalviarem els detalls; dir només el que ja es va repetir fa un temps: no m’agrada la novel·la històrica. Ara, posats a treure’n alguna cosa profitosa (els amants de la Ciència Ficció m’entendran), ha propiciat una mini-reflexió sobre les tres lleis de la Robòtica del mestre Asimov.Com sabreu, robot ve del txec i vol dir esclavitud, esclau, de manera que les tres lleis codifiquen les relacions entre dues parts (X, Y) on Y té una qualitat (Z) que X no té i que el fa ‘superior’, o sigui: les relacions de domini o submissió.
    Les tres lleis són simples: [1]-dependència-) un robot (X) ha de protegir per activa i per passiva als (Y) essers humans. [2]-servitud-) un robot ha d’obeir als essers humans tret que això violi la primera llei. I, [3]-perpetuitat-) un robot ha de protegir la seva vida tret que això violi la segona o la primera llei.
    Evidentment això només pot funcionar en la mesura que X accepti Z, ja que sinó més aviat acaben amb X indicant-li a Y què pot fer amb Z. Tant és així, que Asimov hagué d’afegir en un moment donat una llei Zero on X ha de protegir per activa i per passiva, abans que res, aquest Z que fa a Y superior (en el seu cas, la ‘Humanitat’).
    Canvieu ‘robot’ per ‘esclau’ i ‘ésser humà’ per ‘amo’ i entendreu el sentit sense cap problema. però podem fer el mateix amb altres parelles: poseu treballador i empresa i també funciona, o alumne i escola, acòlit i secta, individu i societat, etc, etc. Per cada parella tenim un concepte Z que fa a Y superior i que X no posseeix. Si X és robot, Z és ‘Humanitat’, si és treballador, Z és ‘Propietat’, si és alumne, Z és ‘Magisteri’, si és individuu, Z és ‘Bé comú’, etc.
    Preguntat, Asimov digué que tenia en ment el mite de Faust, quan ideà les tres lleis… Jo més aviat sospito que com a bon jueu que era més aviat tenia al cap el Gòlem, aquell ésser de fang a qui el cabalista infonia la Vida amb l’א inicial de la paraula אמת (Veritat) – impossible no recomanar la novel·la hermètica homònima del mestre Meyrink-.
    I a què treu cap tot això? Doncs que a rel de la publicació de l’article s’ha pogut tornar a constatar fins a quin punt les tres lleis s’apliquen en el món acadèmic. Poseu X=’autodidacte’, Y=’capelleta’ i Z=’Autoritat’, i ja ho teniu.
    D’on no n’hi ha…
Aquesta entrada s'ha publicat en 856, 879, 883, 886, 888, 889, 890, 891, 892, 893, 897, 898, 899, 900, 905, 908, 909, 911, 912, 913, 914, abadia deVabres, Adiscle, Adolf, Agius, Aimó, Ameli d'Usès, Amer, Arnulf de Caríntia, Arnust, arquebisbat de Narbona, Audisenda, Banyoles, Barcelona, Berenguer I d'Itàlia, Besalú, bisbat d'Osona, bisbat de Barcelona, bisbat de Pallars, Borgonya, Bosó, Bosó de Provença, Carles el Calb, Carles el Gras, Carles el Simple, Cerdanya, concili de Portus, conflicte emporità, Delà, Elaredus, emporitans, Eremir, excomunicació, Fons Cathalaunia, Fontcoberta, Frodoí, Frugelio d'Alaó, Gausbert, GCB, Girona, Gotmar, Guifré d'Arrià, Guifré I de Girona, Guifré Pilós, Guifré-Borrell, guifredians, Hermengarda, Hincmar de Laon, hispani, Ingobert, Itàlia, Jaime Villanueva i Astengo, Jeroni Pujades, Joan X, judici de Vallfogona, justícia, jutges, Lluís II d'Itàlia, Lub de Lleida, Lupis Asinarius, Madaix, Mantigisus d'Usès, Modicus Georgius, Montseny, Nantigis, Odó I, Petrone, Portus, Provença, Rainulfo, Reginard de Besisers, Revellus, robertians, Salomó de Cerdanya, Sant Fèlix, Santa Creu, Santa Eulàlia, Santa Maria de Borredà, Sclua, Serfdedéu, Sugnefredus, Sunyer II d'Empúries, Teodard, Teuter, Tours, Trasoarius, Trasova, Trasovadus, Ullà, Urgell, Vita Sancti Theodardi, Vita Teodardi, Vulpellac, Wadamirus, Wifredo, Wigo i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.