Un rei Carles l’any 888.

No cal la pena que ho busqueu, no hi hagué cap rei anomenat Carles l’any 888 a l’Europa occidental. Així que, a què ve el títol aquest?

Doncs, a què això és el que diuen un pocs testimonis documentals de finals del segle IX – inicis del X d’entorns barcelonins. De la seva anàlisi conjunta se n’ha produït un nou article: L’època 888 de les datacions de Carles el Simple al sud de la Gòtia, tal com ja ho anunciàvem en el resum de l’activitat del passat mes de juny, de manera que qui vulgui la versió completa i amb tots els detalls del que ara comentarem, seguint l’enllaç del títol la trobarà convenientment disposada.

La primera pregunta era inevitable: quin Carles podia ser aquest? El moment és molt significatiu ja que els anys 888/889 és quan es produeix l’entronització per part de la noblesa franca d’Odó, el primer rei no dinàstic en el període carolingi. L’emperador bavarès_[1] Carles el Gras havia mort l’any anterior, el 887, i per tant, quedava descartat; ja sols quedava Carles el Simple , que era llavors un infant i que no serà coronat – amb Odó actuant encara com a rei – fins l’any 893. El problema, és doncs evident: com dèiem, no hi hagué cap rei Carles entre el 887 i el 893. Què està passant?

L’explicació fins ara, ha estat simple: no passa res. Els tres testimonis documentals que l’esmenten, no són altra cosa que exemples de la ignorància dels antics i/o de la poca cura que tenien en fer la seva activitat notarial; o sigui, que no són més que simples errors o manipulacions. Algú no va sumar bé i va posar una X de més o de menys en les datacions d’aquests documents, ja està. El rei Carles, no serà reconegut diplomàticament en la Gòtia – ergo en les futures terres ‘catalanes’ -, fins la mort del rei Odó, l’any 898 amb l’adveniment del seu regnat en solitari.

La segona part d’aquesta darrera afirmació, vaig tenir el plaer de poder-la estudiar en profunditat fa uns pocs anys en l’article: El reconeixement del rei Carles el Simple en temps del príncep Guifré-Borrell. Potser la constatació més frapant, si hagués de sintetitzar-ho en unes poques paraules, seria, que: no sols el reconeixement es demorà varis anys, segons els llocs, – fet ben sabut a priori – sinó que es pot constatar com les datacions no eren homogènies i que mentre un territori estava en l’any quart de Carles, un altre podia estar en el primer! De manera que la cronologia es complica força més si es vol atendre al detall particular del què els documents expliquen. I de retruc, que neix inevitablement la sospita que el mateix pot passar per qualsevol altre regnat…

Els testimonis del nostre cas, són tres: dos documents del Cartulari de Sant Cugat (docs. 2 i 4), i l’altre, una làpida en l’església de Sant Just i Pastor a Barcelona en memòria d’un Witiza fill de Teoderedi. Aquí ens centrarem en aquest darrer testimoni i sols tocarem lleument els dos documents de Sant Cugat. Per varis motius: en primer lloc, perquè és més agraït visualment, en segon, il·lustra molt bé la tesi bàsica que es vol mirar de defensar en aquest apunt – que no en l’article -, en tercer, perquè les seves implicacions són  molt menys polèmiques que les dels documents de Sant Cugat, i perquè què carai_[2], no es tracta aquí de reproduir el nou article tot sencer…

La llosa sepulcral en qüestió presenta una epigrafia francament bonica.

Llosa sepulcral de Witiza fill de Teoderedi_[3]

El text és notable perquè cap dels tres sistemes de datació que presenta és aparentment concordant:

+ hICREQUIESCIT
VVITIZAFILIVSTEO
DEREDI:DIMITTATEI
DEVSAMEN:ERAdCCCC
XXXVIII:ABINCARNATIO
NEDÑIANNIdCCCXC
ANNOIIREGNANTEKAR
VLOREGEDIEXIIIKLDSAP
RELIS SIC OBIT_[4]

L’era és 938, l’any d’encarnació  890, i l’any del regnat de Karulo el 2. L’explicació més simple, sembla que hauria de ser que l’autor errà l’any de l’encarnació i li intercalà una X per error (en negreta en el text). Així, l’any ‘real’ seria el 900, corresponent certament a l’era 938 (segons el còmput més usual) i que es correspondria amb l’inici del regnat de Carles el Simple en solitari el 898 (correspon més aviat al 899, però el dubte del moment de l’any en que es començava el compte i la incertesa sobre el moment de la seva acceptació local, permet aquesta variació d’un any).

El petit detall de ser un error flagrant en un testimoni públic es justifica en base a una ignorància global i indeterminada, sempre pressuposada i no provada . Que aquest Witiza fou un personatge, cal pensar-ho ja que és precisament l’acumulació de sistemes de datació un dels símptomes propis dels testimonis documentals rellevants, de manera que l’error resultaria encara més xocant.

En el cas dels altres dos documents de Sant Cugat, tenim quelcom de similar, ja que és una donació, aparentment repetida al cap d’uns pocs anys per uns mateixos autors (a priori, el comte Guifré-Borrell i el bisbe de Barcelona Teuderic), en els que la literalitat dels documents – que són certament molt i molt semblants -, presenta el mateix ‘error’ d’un regnat d’un Carles a partir de l’any 888 (894 com a setè any de Carles i 900 com a tretzè). En l’anàlisi aïllada d’aquests texts, l’explicació final, ve a ser la mateixa: l’escrivà del primer text errà l’any en 10 unitats, i repetí l’error al refer el mateix text uns anys més tard. O sigui, un error similar al de la làpida de Witiza, amb l’agreujant d’haver estat fidelment repetit en refer el còmput de la datació en la confecció de la segona versió. De nou, el fet que l’error es presenti (aquest cop per duplicat) en uns documents d’una important donació del primer mandatari del país, no sembla tenir més importància. Com no hi hagué un rei Carles l’any 888, no pot ser d’altra manera, oi?

I així arribem al punt que es vol que sigui el centre d’aquest apunt, que no és altre que el de mirar de lluitar contra la lleugeresa en les atribucions d’error, falsedat o invenció quan enfrontats amb evidències que contradiuen les nostres suposicions no sabem donar-els hi altra explicació. Més que res, perquè en ser tautològiques, no aporten nova informació i mes aviat descoratgen els intents de provar altres vies de recerca. Qui vol investigar una historia ‘inventada’, o basar quelcom en un relat ‘mític’, o treure conseqüències d’una dada ‘errònia’? Aquest és el perill real, que les nostres suposicions limitin el propi camp d’estudi, en lloc de qüestionar-el sistemàtica, radical i constantment.

En el cas que ens ocupa, tenim una llosa sepulcral que explica quelcom que no existí (un rei Carles l’any 888) i que presenta una era de 48 anys respecte l’encarnació en lloc dels 38 anys usuals. Pensar en l’error és forçós, i fins i tot diria que gaire bé inevitable, si ens limitéssim a aquest únic testimoni; però no ho és. Analitzem-ho en detall.

En primer lloc, per el que fa al càlcul de l’era hispànica, promogut a rel de l’activitat conciliar toledana a partir del segle V, si bé usualment comptabilitzat a partir de l’any 38 abans de Crist, és a dir, com un escreix de 38 anys a l’any de l’encarnació de Jesucrist, tenim que:

1. No sabem a quin fet es remetia com a inici del còmput (tot i que sí cal pensar que fa mil anys era una dada sabuda, o si més no suposada).
2. Tenim evidència que es computà de diverses maneres (fins i tot tenim el testimoni de l’Antifonari de Lleó, on un mateix escrivà, en un lloc calcula una era de 38 anys i en un altre una de 40_[5]).

De manera, que això és el que es va fer: recopilar els testimonis coneguts de càlculs d’era hispànica diferents de 38 anys, amb la idea que si efectivament, els casos aquests eren deguts a errors humans (els més probables haurien de ser els deguts a manca o excés dels guarismes repetitius C,X,I), la seva distribució hauria de ser aproximadament semblant a una distribució aleatòria (tindríem que trobar quantitats aproximadament similars d’eres de 37,39,28,48,138,o -64 anys). Però el recull de l’evidència – veure l’article i el seu apèndix B per els detalls – no mostra pas això, ni de bon tros, ja que el que sí trobem és que a més del còmput de 38 anys, s’utilitzaren també els de 39, 40 i 48 anys. No vol dir això però, que tots els casos d’eres de 39 anys o de 48 anys (una I o una X d’escreix) hagin de ser còmputs correctes, el que l’estadística mostra, és que els casos d’error són certament escassos i que la magnitud de l’acumulació de datacions amb aquests tres valors escapa del marge d’error raonable.

Ergo, tenim que la làpida de Witiza no ha de ser forçosament un error, podria ser realment un cas de còmput d’era de 48 anys, i que per tant, de retruc, es sumi als dos documents de Sant Cugat i tinguem tres testimonis d’un rei Carles a partir de l’any 888 en entorns barcelonins. Una evidència que no es pot ignorar i que demana una explicació.

La confirmació, la tenim en una altra làpida, també de context barceloní: la del monjo Gescafredi, traspassat l’any 939.

Cespite sub duro ubi cubat Corpus Gescafredi Monachi filium condam Seniofredi , & Fratri Ramioni Presbyteri , qui obiit VI. Idus Junii Era DCCCCLXXXVII. Domini anno DCCCCXXXVIIII. anno III. Regnante Lodoici Regi. Intercede per eum Cucufas Beate. Amen._[6]

On tornem a trobar una era de 48 anys, ja que a l’any d’encarnació 939 li associa l’era 987. Testimoni, doncs, que fa molt i molt difícil argumentar error en el cas de la làpida de Witiza, i que més aviat faria pensar que en entorns barcelonins hi hagué a finals del segle IX – inicis del X, una certa tradició de computar l’era hispànica en 48 anys (no és l’única tradició testimoniada, les eres de 39 i 40 globalment són encara més freqüents). En tot cas, i per desgràcia, no ens ha arribat el motiu d’aquesta pluralitat de mètodes de càlcul; de fet, com dèiem, ni tan sols ens ha arribat a quin fet o moment rellevant es relacionava l’inici del còmput.

I així tenim que el que inicialment semblava una errada, es transforma en una evidència de difícil interpretació, ja que sumada al testimoni dels documents de Sant Cugat obliguen a plantejar-se la possibilitat que efectivament l’any 888, quan en el regne franc el comte Odó pujava al tron, a Barcelona, no se’l reconegués i s’optés per reconèixer com a successor legítim a la corona al llavors infant i certament encara per coronar Carles, el que serà conegut posteriorment com el Simple.

No vol dir això que Odó no acabés sent reconegut, ja que tenim força proves i documents datats per el seu regnat (tot i que fins on sabem, està encara per fer l’estudi sistemàtic per mirar d’escatir a partir de quines dates i en quins llocs), sinó que la nissaga del Pilós, que havia estat tradicionalment fidel a la dinastia carolíngia_[7], i en clar contrast amb la branca emporitana de Sunyer, es demorà o potser mai acceptà plenament la potestat d’un rei d’una nissaga aliena als seus pactes. O en altres paraules, que la mort del Gras, deixà un panorama local en franca discòrdia per el que fa a l’acceptació del nou monarca; quelcom que ja sabíem, però no fins a quin punt havia això pogut afectar a les pràctiques locals.

Un rei Carles, reconegut localment i en cercles propers a la nissaga del Pilós (l’evidència es concentra fins el moment en entorns barcelonins), permetria explicar també la fins ara ‘curiosa’ manca local de datacions per Carles a partir de la seva primera coronació oficial l’any 893, que era sorprenent precisament per la proverbial fidelitat que els guifredians mostraren vers els carolingis.

De manera que així tenim com de l’anàlisi global de l’anomalia d’un rei Carles l’any 888, es desprenen tota una sèrie de conseqüències que ens permeten millorar el nostre coneixement i superar les posicions prèvies, que nascudes d’anàlisis fragmentàries, no podien sinó pressuposar error o ignorància – tot i que la rellevància dels testimonis ja alertava de la implausibililitat de tal posicionament – , on en realitat, podem trobar intel·ligència i coneixement.

Altra cosa, són les conseqüències historiogràfiques de les datacions dels documents de Sant Cugat, que tal i com ja hem dit prèviament, es detallen en el nou article, i que aquí i ara no en parlarem, tota vegada que ens duria molt més lluny i per terrenys força més enlairats.

---

Notes

• [1] Sí, així serà recordat en el Liber Iudicum Popularis del jutge Bonsom a inicis del segle XI (p.300 de la transcripció en el volum 23 de la sèrie Textos Jurídics Catalans).
• [2] De carall.
• [3] Una millor imatge es pot trobar en el Museu de Història de Barcelona.
• [4] He d’agrair a en Stefano Cingolani l’apreciació sobre la grafia de les D de les datacions.
• [5] Cordoliani, A. : 1954 : “Les textes et figures de comput de l’Antiphonaire de Leon” : Archivos leoneses : N.8 p. 258-287
• [6] Llobet i Vallllosera dóna una versió lleugerament diferent a: Observaciones sobre una inscripción del siglo décimo encontrada en Barcelona
  

  + CESP_ITE SVB DURO
  VBI CVbA_T COR_PS GESCA
  FREDI MONACHI· F_IL_IUM
  C_ODA· SEN_IOFR_EDI· ET FRI
  R_AIMONI B_OR_L QOB_IIT UI ID IÑI
  ER DCCC_CLXXXUII· DÑI A_NO
  DC_CC_CXXXUIIII· AN III R_EG
  NANTE L_OD_OIC_I R_EGI· INTER
  CEDE P_R EU C_UC_UE_AS BEATE AE

  La diferència més gran amb les transcripcions d’altres autors, és en que en Llobet interpretà l’abreviatura de Presbyteri com un BoRl, i per tant, pensà que Gescafredi fou germà d’un Ramon Borrell. Sense haver tingut accés directe a la inscripció o una reproducció fotogràfica, no sembla possible decantar-se per cap de les dues lectures proposades. En tot cas, això no afecta al tema tractat aquí, tota vegada que en Llobet també expressa ser de l’opinió que l’autor errà en una X en alguna de les xifres de la làpida.

• [7] Veure per exemple: Vilaseca i Corbera, Joan : 2012 : “Onze de setembre de 878” : Recerques sobre l’Alta Edat Mitjana Catalana (II) : p.97-118