Una de “tombes”.

Una de les novetats del mes passat que no trobà ressò en aquest bloc, fou que per fi es localitzà la versió electrònica d’un llibre, personalment,  llargament esperat: Griffe, Élie : 1933 : “Histoire religieuse des anciens pays de l’Aude”[1]. Una obra certament interessant si es vol mirar d’entendre l’evolució del sud de la Septimània entre l’edat antiga i la mitjana, la lectura de la qual ha relligat inesperadament amb altres lectures prèvies d’aquest mateix mes; en aquest cas, sobre imatgeria funerària. El que fa, crec, lo prou interessant el tema com per parlar-ne aquí, és que relaciona les dues tombes sagrades més importants del cristianisme: el Sant Sepulcre de Jerusalem i la tomba de Sant Pere a Roma, amb la tradició jueva i per si fos poc, té a veure amb casa nostra. Anem a pams.

La tomba de Sant Pere

Una de les lectures del mes passat (inclosa en l’apunt mensual) fou : Ferber, Stanley : 1971 : “The Pre-Constantinian Shrine of St. Peter. Jewish Sources and Christian Aftermath” : Gesta : 10.2 p.2-32, un article molt entenedor que planteja una reconstrucció del santuari  pre-constantinià de la tomba de Sant Pere a partir dels paral·lelismes amb la tradició jueva dels receptacles on es guarda la Torah en les sinagogues.

Els elements arqueològics que han sobreviscut al pas del temps només permeten una reconstrucció molt bàsica:

Elements preconstantinians (~ a. 160) de la tomba de Sant Pere. (imatge Ferber).

Tres cavitats excavades en l’anomenat Mur Vermell, una (N1), sota la part dibuixada, la que està a nivell del terra (N2) , i la superior (N3) amb una obertura o finestrella a l’altra banda del mur de propòsit desconegut. Atenent a la iconografia jueva d’aquesta mena de templets, la reconstrucció proposada seria quelcom semblant a:

Reconstrucció aedícula preconstantinaina proposada per Stanley Ferber, l’any 1971.

El camí que segueix Ferber per arribar a aquesta disposició són els precedents precristians en  iconografia sagrada, que apunten per una banda, com no pot ser d’altra manera, als templets funeraris de tradició romana, que ja presenten el portal amb arc més o menys semicircular i entre columnes, a voltes, amb un espai per l’urna i en certs casos fins i tot amb una superfície on deixar les ofrenes al difunt (no en la imatge d’exemple).

Tomba de Sabinus Taurius a Isola Sacra a Ostia, època imperial.

I la tradició jueva, de la qual el cristianisme no serà sinó una evolució. I en aquest cas, el símbol en forma d’edifici simbòlic més freqüent és sens dubte, els templets on guardar la Torah, coneguts com l’arca sagrada o de al Llei, que tindran un lloc preeminent en totes les sinagogues. Aquí també tenim de nou, el motiu del portal columnat amb timpà semicircular, en aquest cas, usualment adornat per el símbol de la petxina [2] i amb columnes d’estries ondulades.

Imatge de la paret oest de la sinagoga de Cafarnaum.

Símbol que també serà utilitzat per la mateixa tradició en contexts funeraris [3].

Bet-Shearim, Catacomba 3 Habitació VII.

Posteriorment, la tomba de Sant Pere serà refeta per Constantí, a partir de la dècada dels 320,  i un bon punt de partida per saber com era podria ser la imatge més antiga que es coneix d’ella que està en la decoració de la coneguda com Urna de Pola d’inicis del segle V.

Urna de Pola, imatge de la tomba de Sant Pere a Roma a inicis del segle V.

On es pot entreveure un edicle amb una estructura externa de columnes ondulades[4] i una d’interna amb un portal també columnat i un timpà semicircular.

Retinguem doncs els elements bàsics de tal proposta. Un mausoleu amb façana columnada (sovint amb estries ondulades) i un timpà semicircular, o de quart d’esfera si fem la projecció estereogràfica, amb decoració de petxina.

La tomba de Jesucrist

El Sant Sepulcre a Jerusalem és el lloc de pelegrinatge per excel·lència del cristianisme. La basílica o martyrium que el concentra, té en el seu interior  l’Anàstasi o Rotunda (resurrecció)  que conté el mausoleu o Edicle que originalment cobrí la cova tallada en la roca.

L’Edicle de l’Anàstasi. Imatge de wikipedia.org.

La primera versió del qual fou construït també per Constantí entre l’any 325 i el 335, quan es consagrà. L’edifici constava de dues sales: l’exterior dedicada a la pedra de tancament que remogué l’àngel segons els evangelis[5], i la interior, al sepulcre en sí, que no és més que un esglaó tallat en la pedra on es suposa que reposà i ressuscità el cos difunt del natzarè. La primera destrucció/reconstrucció tingué lloc l’any 614 i posteriorment una altra l’any 1009, i entre elles tenim molt pocs testimonis. La versió actual, de forma aproximadament quadrangular és la suma del treball del croats i la restauració feta a inicis del segle XIX, quan un incendi destruí part del conjunt arquitectònic, però en origen l’Edicle era força diferent, la versió moderna en manté l’estructura interior i la planta semicircular posterior, però de l’exterior tot just en recorda la portalada columnada i amb estries ondulades.

Sumant els pocs testimonis antics, els anteriors a l’any 614, i els de abans i després del 1009 tenim que la forma original probablement era més o menys així[6]:

Reconstrucció aproximada de la forma original de l’Edicle segons els diferents testimonis.

Un templet columnat[7], amb una primera estança semicircular i una segona amb el replà de pedra excavat en la paret. Els dos darrers testimonis literaris medievals, el patriarca Foci al segle IX, i l’abat rus Daniel al segle XII, la descriuen com una ‘petita casa’ (aedicula/tugurium) rodejada de columnes, (tot i que el nombre i disposició varien entre ells) de forma aproximadament rodona. Per el que ens pertoca aquí, remarcar que els testimonis més antics presenten columnes en espiral i la petxina a l’entrada, tot i que aquesta desapareix després de la destrucció del segle VII.

Narbona s. V

I és aquí que tornem a on haviem començat, amb el treball d’Èlie Griffe sobre l’Aude, i és que en parlar dels inicis del bisbat de Narbona (documentalment, al segle V[8]), mostra una peça escultòrica ben notable, de més de 1.20 mt. d’alçada feta en un monòlit de marbre dels Pirineus[9], actualment – si no vaig errat – en el Museu Lapidari de la ciutat, i en origen, situada suposadament en la basílica del segle V del bisbe Rústic, que ha estat objecte de variades interpretacions:

El ‘sepulcre’ de Narbona, en imatge d’inicis del segle XX.

Un templet de pedra a escala reduïda on s’aprecien perfectament encara les columnes i la forma de petxina de l’entrada, tal i com Ferber ho havia proposat per la tomba de Sant Pere preconstantiniana, però aquí associat al que la majoria d’experts (Griffe entre ells) han identificat com una Memoria Sancti Sepulchri. La semblança amb la reconstrucció de l’Edicle constantinià és evident; fins i tot l’esglaó mortuori de la sala interior hi està reproduït.

Varien el nombre de columnes. Segons Foci al segle IX eren 11, mentre que la Memoria en presenta 9 – un nombre per altra banda ben significatiu – però cal recordar que Foci descriu la versió posterior a la destrucció del 614. Potser en origen sí eren 9 les columnes?

També resulta curiós com la Memoria reprodueix l’estructura bicameral del Sant Sepulcre, però al tenir una obertura posterior s’assembla a la finestrella de la part superior de la tomba de Sant Pere (tot i que probablement aquesta semblança sigui circumstancial ja que cal suposar que usualment estaria tancada). El que potser permet entendre millor l’ús del monument, és precisament aquesta obertura, tota vegada que en la part inferior es pot veure un rebaix que forma un canal per on s’hi escolaria alguna mena de líquid (olis sants o aigua consagrada). I que permeten entendre la seva funció,  ja fos com a reliquiari, o com lloc de sacralització per ‘contacte’ amb la representació simbòlica del Sant Sepulcre o amb les relíquies dipositades en el seu interior.

Detall del canal de desaigüe.

Si comparem aquesta imatge moderna amb la del llibre de Griffe, podrem comprovar que l’obra patí desperfectes i reparacions durant el segle XX[10]. El panell lateral apareix trencat i les tres columnes posteriors restaurades (potser per assegurar l’estabilitat del conjunt?).

Imatge recent de la Memoria Sancti Sepulchri de Narbona.

No sabem si en origen les columnes (en especial les dues parelles del frontispici) eren llises o tenien estries en espiral com les de les Arques de la Torah. De fet, potser les semblances entre la versió constantiniana del Sant Sepulcre i la proposada reconstrucció de la tomba original de Sant Pere, retratades en la ‘Memoria‘ de la Narbona del bisbe Rústic, siguin casuals i amb explicacions ben allunyades de les exposades aquí. No sent pas expert en iconografia funerària antiga, si no hagués llegit el treball d’en Ferber poc abans del de Griffe, probablement no hagués fet la connexió. Però és un fet que fou el mateix Constantí qui ordenà en paral·lel tant les obres de la tomba de Sant Pere a Roma com les del Sant Sepulcre a Jerusalem (i recordem el paper de la seva mare Helena i la invenció de la Veracreu) [11].

Com també sembla evident que el tema del Sant Sepulcre havia de tenir màxima prioritat en l’imaginari cristià dels segles IV-V, com prova la mateixa existència d’una peça tant excepcional com aquesta Memoria Sancti Sepulchri feta a penes un segle després, en un lloc tan allunyat con Narbona.

No em direu pas que les concordances (tan formals com de context),  no són notables.

 

– Actualització 2017-VI-26

Houston, we have a problem.

En l’apunt original es deixà de comentar una dada que resultava de difícil interpretació. La casualitat ha volgut però, que llegint: Nees, Lawrence : 2001 : “On Carolingian Book Painter. The Ottoboni Gospels and Its Transfiguration Master” : The Art Bulletin : 83.2 p.209-239 (un treball magnífic sobre autories múltiples en còdexs altmedievals) tornés a aparèixer i resultés inevitable mirar d’entendre-la millor. Una tasca que està resultant difícil.

Hi ha un famós gravat en marfil que mostra la tomba de Jesucrist i que també és aparentment del segle V. El problema és que presenta una imatge ben diferent de la proposada més amunt.

L’Ascensió/Resurrecció de Crist.
Fet a Roma o Milà, a inicis del segle V.
Imatge de wikipedia.org.

D’entrada, sembla clar que el model que presenta té molt poques possibilitats de ser una reproducció fidel de l’Edicle del segle V (per exemple, estàtues en un context anicònic?), sinó que és més aviat una representació idealitzada o simbòlica, però és ben evident que sí mostra un cimbori força semblant al que encara hores d’ara existeix i que a priori mancava en la construcció feta per Constantí. Què està passant?

En el treball de Jelena Bogdanovic que hem seguit per entendre l’evolució arquitectònica del Sant Sepulcre (veure nota 6) la peça es comenta de passada, sense entrar en la contradicció implícita amb la reconstrucció prèvia, remarcant-ne només el caràcter bizantí del motiu de columna doble i el fet que serà reprès en la reconstrucció posterior dels croats (tal i com es pot veure en gravats del segle XIV). Però de fet, és entre la primera destrucció i la segona, entre els segles VII i XI,  que l’Edicle serà refet per els bizantins i és en aquest context on a priori caldria esperar l’aparició d’aquest element arquitectònic. Recordem que la versió prèvia, la de Constantí, s’havia fet bàsicament a base de rebaixar la roca on s’excavà la cova mortuòria, i per tant, un cimbori construït rematant el mausoleu difícilment hagués estat furtat en les descripcions més antigues, com així és.

Hom podria pensar que potser és la datació d’aquest gravat el que falla, però això tampoc és massa probable, ja que la peça es relaciona amb un seguit d’obres semblants i amb motius propers (reutilització de patrons clàssics en la imatgeria cristiana primerenca, etc)[12]. Com també resulta coherent amb aquesta datació el fet que la festa de l’Ascensió s’incorporà en el calendari cristià entre finals del segle IV i inicis del V (380-430).

En sentit contrari, és a dir, a favor del plantejament que efectivament el cimbori aquest és posterior a l’obra constantiniana, tenim la tradició de la Santa Llum, que vol que cada any, el dia abans de la Pasqua ortodoxa, una llum sagrada entri fins l’interior de la tomba i encengui miraculosament les 33 espelmes que el patriarca hi ha dut personalment. La imatge del segle XIV (Bib. Vat. Urb. Lat. 1352 f. 1v) és força clara[13]:

La Santa Llum o Foc Sagrat, entrant per l’obertura superior de la Rotunda o Anàstasi i el cimbori que remata l’Edicle.

Que un lloc tan sagrat (la tomba de Déu) vagi associat amb tradicions miraculoses és gairebé consubstancial, però com el dibuix mostra, i el sentit comú indica, si per un lloc ha d’entrar aquesta llum o aquest foc sagrat, ha de ser per la part superior (tot i que recordem que la sala sepulcral era en origen una cova i per tant sense cap obertura zenital), de manera que la datació d’aquesta tradició pot ser rellevant en el nostre cas, si pensem que probablement fou posterior a la construcció del cimbori bizantí.

De miracles relacionats amb llànties del Sant Sepulcre, ja la Vita Constantini d’Eusebi en  descriu un on l’aigua feu funcions d’oli en acabar-se’n el subministre, i a finals del mateix segle IV, la peregrina Egeria en relata en el seu Itinerarium un altre on una llum sortí de l’edicle i il·luminà tota l’església amb una llum infinita (un altre topos literari recurrent dels contexts sagrats, com les fragàncies santes o els cants celestials[14]). Però no serà fins el segle IX, l’any 867, on tindrem el primer testimoni del miracle més o menys tal i com es coneixerà posteriorment (es diria que en origen, encenia les llànties que penjaven sobre el replà del sepulcre tot i que també es podria referir a llànties penjades en el cimbori, el text és poc precís[15]), en la persona d’un peregrí cristià anomenat Bernat el Savi [16]. De manera que tot i tenir precedents en temps pre-musulmans, probablement no serà fins després de la reconstrucció bizantina del segle VII que apareixerà aquesta tradició mirífica.

Tampoc una descripció del Sant Sepulcre, de finals del segle VII, molt propera per tant a la primera reconstrucció, relatada per un bisbe Arculf i registrada en el De Locis Sanctis de Sant Adamnà (Patrologia S. Latina 88 c.779-812) ens treu de dubtes, tota vegada que es limita a confirmar la forma rodona de l’edicle interior.

De manera que tornem a l’inici d’aquest afegitó. Tenim un problema[17]. Estem atrapats entre dues improbabilitats. O el gravat no és del segle V sinó del VII, o estem davant d’una casualitat notable, ja que tot fa pensar que el cimbori que coronarà l’Edicle no formava part de l’obra de Constantí, sinó de la reconstrucció bizantina del segle VII.

Houston… Alguna idea?

– Actualització 2017-VI-28

Encara més casualitats.

El tema de la Santa Llum ha portat el dubte de si hi havia o no una obertura superior que connectés l’exterior amb la sala mortuòria interior. La versió actual certament presenta una obertura…

La part superior de l’Edicle (imatge prèvia a la restauració de 2016-2017).

Doncs resulta que just l’any passat, es decidí restaurar l’Edicle, (es veu que ja era urgent),  i que els treballs, que s’han acabat el març passat,  han comportat un estudi tridimensional de l’estat de la construcció i de la seva estructura interna. De manera que s’ha pogut fins i tot precisar que en queda de la roca original de la tomba.

L’article (breu, però interessantíssim) que descriu l’anàlisi de l’estructura interna feta amb radar de penetració terrestre és d’aquest mateix any: Agrafiotis, P. + Lampropoulos, K. + Georgopoulos, A. + Moropoulou, A. : 2017 : “3D Modelling the invisble using ground penetrating radar” : International archives of the photogrammetry, remote sensing and spatial information sciences : V.XLII-2/W3 p.33-37 , i en dóna els detalls, una planta força exacte de l’interior i la seva estructura interna, i fins i tot una secció vertical de l’Edicle.

Secció interna de l’Edicle.
En gris, el model 3D escanejat.
En blau, la roca original de la tomba.

Segons el text, l’estructura cilíndrica és del temps de croats, i com es pot observar, no preservà la cobertura de roca original, tan sols els laterals. Queda el dubte de si la versió del segle VII ho feia…

Houston…

 


Notes

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en abat Daniel, Anàstasi, Arculf, Ascensió, Cesari d'Arle, De Locis Sanctis, Edicle, Egèria, finestrella, Foci, Giovanni Paolo Panini, Helena, Houston, Llum Santa, martyrium, Memoria Sancti Sepulchri, olis sants, Panteó de Roma, Rústic de Narbona, reliquiari, Resurrecció de Crist, Rotunda, Sant Adamnà, Sant Tròfim d'Arle, Temple de Salomó, Urna de Pola, Vita Constantini i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s