Digitalització, Universitats i República Catalana.

Aquest és un d’aquells apunts que de tant en tant apareixen en aquest bloc i que no hi haurien de ser. En comptes de mirar al passat i parlar d’història catalana anterior al segle XII és una mirada a un futur no massa llunyà. La idea és molt simple i va aparèixer un dia, tornant de la UAB, després d”haver estat parlant de digitalització i de fonts altmedievals. El pinyol és fàcil d’enunciar:

En la República Catalana caldria que les Universitats prenguessin un rol capdavanter en la difusió Digital de Coneixement.

Ara bé, les raons i conseqüències d’aquesta simple idea necessiten de més paraules per explicar-ho com cal ja que les nocions subjacents no són tan trivials com pot semblar. Per facilitar l’exposició potser sigui millor anar en ordre invers, de lo general a lo particular, d’aquí el títol: Digitalització, Universitats i República Catalana.

Digitalització

Fa uns milers d’anys la humanitat va revolucionar el seu món en inventar l’escriptura. No va ser una revolució ràpida, de fet, va tardar mil·lennis en fer-se hegemònica, però si va ser radical i va comportar la fi d’un món social basat en la oralitat. L’invent era conceptualment simple: cadenes de símbols gràfics representaven paraules i/o sons. El preu que es pagava també era clar; es transmetien les paraules, no els sentits, però en conjunt els beneficis eren superiors als inconvenients[1] i a la llarga, l’escriptura modificà profundament el procés mental de la Humanitat[2].

En el segle XX de l’era cristiana s’inicià una altra revolució de similar envergadura que tot i així, de tant quotidiana que ens resulta en el primer món, pot acabar resultant imperceptible. Si l’escriptura havia relacionat els elements que conformen la realitat percebuda (conceptes) a seqüències de signes finits (paraules escrites), el següent pas ha estat projectar-ho sobre el conjunt dels nombres (actualment els enters/racionals[3]). Una noció platònica d’efectes i abast encara poc comprés, probablement per estar en fase incipient.

En la primera mitat del segle XX, les ments de Gödel i Turing, ja la utilitzaren de forma natural en els seus treballs respectius sobre els límits de la formalitat matemàtica i de la computació. A mitats del segle XX naixia la Teoria de la Informació, que establia una correlació amb la frontera de llavors de la física (la quàntica) definint la unitat mínima d’informació/energia, la base de tota diferenciació, l’expressió formal de la dicotomia: el bit, amb dos únics estats possibles 1 o 0. El paral·lelisme perfecte entre la lògica de primer grau i l’electrònica obria la porta a la informàtica a partir de Turing i la formalització del concepte de calculadora universal (una calculadora capaç de realitzar qualsevol càlcul concebible, entre ells el de qualsevol altra calculadora universal)[4]. La humanitat ja feia milers d’anys que construïa màquines per fer càlculs específics[5], i si anem a lo més simple, fa centenars de milers d’anys que la palanca dels homínids implementa el principi de multiplicació/divisió; de manera que la calculadora universal era una fita previsible, i de fet, ja s’havia intentat mecànicament en la segona mitat del segon mil·lenni, però era un repte llavors encara excessiu[6]. Una calculadora universal llegeix i escrius números (valors/resultats) segons un altre número: les operacions a realitzar (recordem que una pluralitat de nombres enters es pot sempre reduir trivialment a una única quantitat). Dit així, sembla gairebé una noció naïf…

La idea de fons torna a ser simple: assignem a cada element que volguem individualitzar un nombre. Que hi ha un nombre infinit de coses? Cap problema, el nombre d’enters és igualment infinit, i de fet, en la pràctica, l’experiència és finita i no així la matemàtica.

Posem un exemple pràctic per entendre com funciona. Imaginem que escanegem un text, és a dir, creem un conjunt de píxels que dibuixi la imatge de la pàgina. Si la resolució de la imatge és massa pobre (els píxels són massa grossos), no podrem llegir bé el text, de manera que hi ha una mida mínima per aconseguir el nostre propòsit. Però també és evident, que un cop arribats al límit de l’agudesa visual, continuar incrementant la resolució ens acostarà a la realitat física de la pàgina però ja no millorarà la seva legibilitat. Bé, tota imatge no és més que un conjunt de colors, ergo de nombres, i que per tant, pot ser trivialment reduït a una única quantitat, a una única xifra. De fet, qualsevol unitat d’informació digital no és més que això, un número, un nombre enter (un conjunt determinat de 1s i 0s). Per nosaltres, el nombre resultant dels  milions de píxels de la pàgina escanejada pot semblar un nombre gran (a mà no el podem manipular), però en l’infinit, qualsevol quantitat finita és per definició infinitament petita, de manera que el que ens pot semblar gran, en essència és petit, molt petit. Bé, hem escanejat una pàgina i tenim un nombre, diguem-li ’13’ (en realitat és molt més gran, però com hem explicat, això és un efecte de la perspectiva ‘humana’). És evident que el nombre ’13’ no és el mateix que la pàgina que hem escanejat, però ves per on, si agafem una calculadora universal (un ordinador) i disposem d’un altre nombre, el corresponent al programa que imprimeix imatges (diguem-li ’14’), podem aplicar-lo al ’13’ i obtenir una imatge llegible de la nostra pàgina original. Simple, no? Per claredat ens hem deixat de dir que per escanejar la pàgina ja havíem emprat un altre programa/nombre (diguem-li ’12’), però el concepte és el mateix. Amb calculadores universals podem realitzar càlculs que imitin la realitat fins el grau de fidelitat que nosaltres volguem, i per tant, a efectes pràctics, el nombre esdevé la cosa, com en l’escriptura, la paraula representa – també, relativament – a efectes pràctics, el concepte.

Fixem-nos que res relaciona estructuralment el ’13’ amb la pàgina en qüestió. De fet, exactament el mateix número ’13’ pot convertir-se en qualsevol altre contingut si es tractat per un programa diferent al ’14’ (el d’imprimir imatges). I no és un dir, és una realitat objectiva. Podem agafar el ’13’ i treure’n la novena de Beethoven si volem, sols cals processar el ’13’ no amb el ’14’ sinó amb el ’15’ (per dir-ho així). De manera, que l’esquema de codificació digital, la numerització, desconnecta efectivament la realitat digitalitzada de la seva representació numèrica. La pàgina escanejada era un ’13’ per conveniència dels programes que hem emprat per escanejar-la (’12’) i reproduir-la (’14’). De fet, com els suports físics i lògics de la computació (unitats de processament/emmagatzematge i programari)  estan evolucionant de forma constant, els programes per interactuar-hi també ho estant, de manera que es molt probable que demà hagi de processar el ’13’ amb un altre programa i obtenir, diguem-ne, un ’23’ per poder imprimir-ho amb el ‘nou’ programa d’impressió ’24’.

Fins aquí tot sembla prou normal, oi? Ara ve la pregunta clau:

De qui són els números?

De tothom, no? És evident que la numeració és patrimoni de la Humanitat, i que ningú pot tenir cap mena de dret sobre el número ’13’, ni sobre cap concepte matemàtic, així que com és que parlem de coses com: ‘pirateria’ o ‘drets digitals’? Doncs molt senzill, perquè la indústria i la economia, cegades per els guanys que la tecnologia aportava van abraçar el model digital sense avaluar cabalment que estaven deixant anar el geni de la llàntia, obrint la caixa de Pandora, emprenent un viatge sense retorn (digueu-ho com volgueu) al convertir els objectes en nombres, és a dir: en informació! El colofó es resumeix en la frase: La informació vol ser lliure!

Hom, però, podria dir per exemple: si un escriptor té dret a reclamar la propietat d’una seqüència determinada de paraules, perquè no ha de ser així mateix en el mon digital? I la resposta és ben simple, i és que això podria ser així, si efectivament a cada obra i cada ítem component s’assignés un únic i determinat número (tasca per altra banda impossible), però no és això el que la digitalització fa, sinó que la representació numèrica de l’obra, el número que la representarà,  sols funciona en relació als altres números no sols necessaris sinó imprescindibles per poder-la utilitzar, i per més inri, aquests tampoc estan predefinits, ans van canviant de forma constant. De manera que comprar o vendre ítems digitals és literalment: pagar per un número. El DVD d’aquella sèrie favorita? El ’44’. La foto aquella tan guapa? El ’37’.  Aquest SMS? El ’56’. I així anar fent. Com es pot pretendre que no puguis escriure/copiar el nombre ’44’ a on tu vulguis, sols perquè si el posem en el reproductor multimèdia hi podem veure aquella sèrie favorita[7]? De fet, l’avarícia (que deu ser filla de l’estupidesa, atesa la seva magnitud[8]) fa que avui en dia no sols es pagui per un número, sinó fins i tot per cada vegada que llegeixes un mateix número; se’n diu ‘subscripcions’[9], un gran negoci sens dubte! El fet que depengui de violar, volguda, repetida i sistemàticament la lògica més elemental i els principis més bàsics, és un petit inconvenient que sembla millor silenciar…

Espero que es vegi bé el sense sentit de voler tractar com si fossin objectes físics el que efectivament no són sinó nombres enters, informació digital.

Hem passat aproximacions efectives de la realitat al conjunt dels nombres enters, sense prendre gairebé consciència que fent-ho les estem fent passar de facto al patrimoni global de la Humanitat i eliminant d’arrel un element tan rellevant en l’esfera social com és la propietat individualitzada (deixem per altre moment les disquisicions sobre si això és bo o dolent).

Universitats

Ampliant el focus, més enllà de l’exemple comentat del món comercial, penso que tot plegat no són sinó aberracions pròpies d’una fase inicial i símptomes d’una socialització encara imperfecta d’un concepte extremadament potent. No és pas l’únic exemple, ni el pitjor, van un parell de disbarats encara més bèsties i ben reals, actualment.

  1. A inicis del segle XXI, la digitalització ha fet realitat el Big Brother d’Orwell, amb un control exhaustiu de la població per part dels seus governants, fins l’extrem de l’estupidesa màxima de veure com el propis ciutadans regalen idiòticament els detalls de la seva vida i miracles a empreses i governs a canvi d’una conveniència mínima o fins i tot inexistent. No hi ha res de casual en aquest estat de coses.
  2. El grans cercadors i acumuladors d’informació s’han convertit de facto en controladors dels continguts, decidint unilateralment que es localitza i que no. De nou, el fet que siguin corporacions privades lliures de cap control públic i no organismes internacionals els que facin aquest rol, tampoc té res d’ingenu.

En la socialització de l’escriptura també sabem de mostres evidents d’usos ‘impropis’ (el monoteisme no té com a principals representants les tres religions del llibre?, o no s’han creat expressions tant aberrants com: ‘la letra con sangre entra‘?) I és que l’evolució de la Humanitat és més cultural que biològica, però tristament, sembla que això no la lliura d’avançar també a palpentes.

S’han omplert ja molts llibres sobre la ‘societat de la informació‘ però el fet és que ningú està en condicions de preveure la seva evolució. En sentit contrari, una primera constatació si sembla ja factible: la taxa de difusió de la digitalització és un ordre de magnitud, o dos, més ràpida que la de l’escriptura. La lletra va tardar segles i mil·lennis en estendre’s, el bit ho està fent en dècades, potser segles.

Hi ha encara un altre factor ‘accelerador’ en la digitalització. En l’evolució de l’escriptura es pot apreciar una gradació en la perdurabilitat del medis de transmissió. La humanitat ja va ser conscient ben d’hora de la necessitat d’emprar l’escriptura per preservar el coneixement davant les inclemències del destí[10] i els suports han mirat d’equilibrar el cost de factura dels epígrafs amb la durabilitat de l’obra segons les expectatives posades, ja fos en pedra, fang cuit, metall, pergamí, papir, paper, etc. Gutenberg al segle XV va mecanitzar l’escriptura i això va propiciar l’ús de suports cada cop menys resistents. Amb la digitalització, això ha arribat a un extrem.

Certament les informacions digitals tenen un existència física, estable, en els suports d’emmagatzematge, usualment a escala nanomètrica, en agrupacions d’àtoms, en alineaments magnètics moleculars,  en polaritzacions cristallines, i ves a saber en què d’aquí pocs anys[11]. El problema és que si en l’escriptura la perdurabilitat del suport més dèbil, el paper, es pot mesurar en dècades, això no és així en el mon digital, on com a molt tenim durades d’anys. Si mes no en teoria, ja que l’evolució de la tecnologia desfasa els suports previs abans no hagin arribat a la fi de la seva vida útil. I cal entendre que això no canviarà. És a dir, en la informació digital hi ha sempre un consum energètic constant associat a la seva existència. Un llibre, un cop creat pot durar segles, una informació digital, no. No sols és que per poder imprimir en paper la imatge de la nostra pàgina escanejada, haguem de llegir el nombre ’13’  emmagatzemat en uns pocs nanòmetres del nostre disc, i per tant, gastar energia per poder emprar la informació, és que la pròpia existència de la nostra informació té data de caducitat sense un consum energètic per anar-la mantenint. La brevetat en la que això passa és una novetat essencial. Amb l’escriptura, ‘scriptum  scriptum est‘ que deia el legislador romà, no així en la digitalització, on si no hi ha manteniment, la informació deixa d’existir en un plaç breu. Per posar-ho dramàtic: una erupció solar que fregeixi els nostres sistemes electrònics ens envia de pet a l’edat mitjana (anant bé).

Tot això no són conceptes nous, qualsevol persona que hagi estat al dia de com evolucionava la computació aquests darrers decennis pot ser perfectament conscient del que aquí s’està parlant, no és cap mena de secret ni cap coneixement especialment rebuscat. De manera que presenciem com la societat fa el que pot per anar-se adaptant als canvis que la digitalització provoca, que entre altres i en positiu, implica una multiplicació de la quantitat d’informació disponible/manipulable en un moment donat. La computació, mare de la digitalització, ja ha alterat de forma irreversible les Ciències, mentre de moment, les Humanitats miren de fer veure que no va gaire amb elles, (en un auto-engany – diguem-ho suau  – ‘pietós‘). El legislador comença a prendre consciència que cal instaurar el dret al lliure accés a la informació[12], i tractar-la com un altre bé bàsic nou. Els ciutadans reclamen solucions a necessitats reals, com qui ha de poder gestionar post mortem la nostra informació digital[13]. No cal multiplicar els exemples, és evident que la socialització de la digitalització involucrarà cada cop més i més a les institucions socials, i cal aixecar la mirada dels nostres peus i del miòpic dia a dia, i intentar orientar-se bé respecte la onada que està canviant les societats. És aquí que les Universitats entren en consideració.

Sintèticament: simplificant, podem dir que actualment les Universitats compleixen dos rols socials: ensenyament i recerca. El que es proposa és afegir-ne un tercer: difusió de coneixement.

Fixis que parlen de coneixement i no informació, la distinció no és banal. Per a la informació ja tenim les infraestructures de computació/distribució, el que cal és que els governs, s’impliquin no sols en el manteniment i creixement d’aquestes sinó que passin a prendre un paper actiu en la difusió i gestió no sols de la informació en general sinó també del coneixement (és a dir, informació estructurada i validada). L’objectiu és simple: sols amb una millora apreciable i mantinguda de la qualitat de la informació disponible serà possible construir una societat més ben in/formada. Qui millor que les universitats per tenir un rol principal en aquesta tasca?

Es tindria que tractar d’una iniciativa a escala governamental i amb unes directrius bàsiques ben fixades. És a dir, no ens perdem en els detalls de les mil i una actuacions possibles, es tracta de construir grans consens per dissenyar les línies mestres del rol de les Universitats com a emissors de coneixements públics i en format digital, estables al llarg del temps[14]. Els exemples concrets, es poden multiplicar lliurement i en la mesura que dependran sí o sí de les circumstàncies concretes en que s’hagin d’implementar resulta inútil intentar preveure’n els detalls. Posem un quants exemples concrets a tall d’exemple. Les Universitats podrien involucrar-se activament en projectes de coneixement d’abast global com wikipedia.org o archive.org. Podrien gestionar serveis de publicació electrònica de preimpressions d’abast públic seguint el model d’arxiv.org i impulsar altres mètodes d’obertura al públic d’obres i treballs en format electrònic, els drets dels quals avui en dia està en mans de grans empreses (JSTOR, Brill, etc). No cal seguir enumerant exemples, la casuística i els camps on una actuació universitària amb el suport governamental pot ser no sols beneficiosa, sinó estructuralment imprescindible (com ja ho és en els àmbits de l’ensenyament i la recerca) son innombrables. Ara, per això, cal la complicitat del govern i aquí arribem a la República Catalana.

República Catalana.

L’objectiu és el bé públic i la perdurabilitat, per tant, el suport del govern és imprescindible, així que la pregunta és ben simple: pot la universitat catalana actual, amb un dèficit pressupostari crònic dramàtic ampliar les seves funcions per donar compliment a l’objectiu afegit de liderar la difusió digital de coneixement? És evident que no. Un estat espanyol estructuralment contrari als interessos catalans, i fins i tot, desplaent amb la Cultura en general (sols cal observar el pes de la cultura en els pressupostos de l’estat espanyol) de cap manera està en condicions de finançar i donar l’estabilitat necessària a una tal empresa. Sols una República Catalana estaria en condicions d’ampliar en el grau necessari les inversions en un camp estratègic i revolucionari a curt, mig i llarg plaç.

No ens ve de nou, fa més de 2.500 anys els ibers ja teníem una escriptura socialitzada, i ja s’ha dit en aquest bloc en altres apunts: si un tret resulta recurrent en la cultura ‘catalana’, és el de ser una societat de lletraferits (i en això quedi clar que s’està considerant més l’àrea de la Ibèria pre-romana, es a dir, la costa més enllà del Roine, o Països Catalans més Occitània, que no pas els límits de la Catalunya actual). És un fet ben documentat que la potència del català en la xarxa i en iniciatives com la Wikipedia és molt superior al del seu pes demogràfic. El que es ve a proposar aquí és prendre la digitalització com un element estratègicament prioritari en la propera República Catalana. No tenim grans recursos naturals, ni grans poblacions, on sí hem marcat i marquem la diferència és en l’excel·lència i en el coneixement[15] uns camps molt i molt sinèrgics amb el que es proposa. Per altra banda, tenim exemples a seguir en el nostre entorn d’on treure’n les lliçons més pertinents en cada faceta. Els països de l’Europa del nord o Israel en la Mediterrània, per exemple, són interlocutors amb els que caldrà establir aliances a llarg termini. I és que resulta evident que si la implicació del govern de la República és imprescindible per tal que les Universitats puguin endegar la tasca que es proposa, també ho és que sense la coordinació i complementació amb la resta de països del món, no tindrà possibilitats de mantenir-se en el plaç llarg.

La digitalització planteja reptes gegantins que cap País pot aïlladament pretendre solucionar. Més que mai les institucions supra-estatals hauran d’anar prenent consciència de la seva indefugible responsabilitat en una societat on el Coneixement sigui l’eix directriu.

 


Notes

  • [1] Un dels mites que millor explica la tensió entre la oralitat i l’escriptura és potser el del legislador espartà Licurg.
  • [2] És un fet ben conegut, que l’acció modifica l’òrgan. Potser l’expressió clàssica més propera seria el famós Mens sana in corpore sano de Juvenal.
  • [3] Hom es pot preguntar honestament on estarà la Humanitat el dia que projectem els nostres conceptes sobre els nombres irracionals…!? (i no, no és broma…)
  • [4] Concepte que pot semblar una pura especulació mental però que de fet existeix en la natura i és molt més freqüent del que a priori pot semblar. En aquest sentit, els treballs d’en Stephen Wolfram són de referència obligada.
  • [5] Potser l’exemple més clar seria la calculadora astrològica d’Antikitera, de més de 2.000 anys d’antiguitat.
  • [6] Veure, per exemple, les aportacions de: Leibniz, Babbage o Ada Lovelace.
  • [7] L’exemple no és a l’atzar. Els aparells reproductors com DVDs, incorporen xips per no funcionar. En altres termes, una calculadora fabricada per fallar si tecleges en nombre ’33’. En diuen ‘seguretat’ i el principi s’ha anat ampliant i estenent per poder controlar remotament tota mena de computadors, a ser possible sense intervenció del seu propietari, evidentment. Com es pot comprovar, un gran avanç tecnològic, tot plegat!
  • [8] Com deia l’acudit aquell de Einstein sobre la infinitud de l’univers i l’estupidesa humana.
  • [9] Entre altres, són tots els negocis basats en streaming (traduït: no et deixarem ni emmagatzemar el número que t’estem enviant) o pay2play (traduït: pagans cada vegada que miris qualsevol plana d’aquest llibre que no pots ni regalar a ningú mentre nosaltres ens venem la informació a tercers sobre les teves preferències literàries).
  • [10] La vella tradició maçònica d’unes columnes escrites fetes per Enoch pensades per resistir la fi del món, ja fos per foc o per aigua.
  • [11] Un exemple de fa pocs dies: escriptura binària àtom a àtom.
  • [12] Per exemple en sentències recents sobre la neutralitat de la xarxa.
  • [13] A casa nostra, sense anar més lluny, s’ha legislat recentment una tal figura legal, l’hereu digital.
  • [14] Tot just llegia una queixa en aquest sentit en el bloc d’en Jonathan Jarrett fa uns dies.
  • [15] Només cal esmentar els noms de Gaudí, Monturiol o Casals, per exemple.
Aquesta entrada s'ha publicat en Ada Lovelace, Alan Turing, Antikitera, Antoni Gaudí, archive.org, arxiv.org, Babbage, bit, Brill, calculadora universal, Catalunya, Ciències, computació, Coneixement, difusió digital de coneixement, digitalització, drets digitals, DVD, electrònica, Enoch, ensenyament, erupció solar, escriptura, escriptura socialitzada, Europa, fomalitat matemàtica, Gutenberg, hereu digital, Humanitats, Ibèria, Israel, Jonathan Jarrett, JSTOR, Juvenal, Kurt Gödel, lògica de primer grau, Leibniz, Licurg, maçoneria, matemàtica, mecànica quàntica, Mediterrània, mens sana in corpore sano, Narcís Monturiol, neutralitat de la xarxa, nombre irracionals, nombres, nombres enters, Occitània, oralitat, Països Catalans, paraules, Pau Casals, pay2play, pirateria, recerca, República Catalana, Roine, societat de la informació, Stephen Wolfram, streaming, teoria de la informació, UAB, universitats, wikipedia.org i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Digitalització, Universitats i República Catalana.

  1. Retroenllaç: 2016-juliol a cathalaunia.org | Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya

  2. Retroenllaç: Estat actual i projectes a cathalaunia.org. | Cathalaunia. La Catalunya abans de Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s