El castell Otger i la quadra de Sant Miquel de Montserrat.

Tot just era l’any passat, que llegint historiadors passats es van detectar uns esments datats entre el segle XI i el XIII a un Otger mitificat fins el punt de viure en un castell (castro Odgario) bastit pels cims de la muntanya sagrada del país: Montserrat. L’evidència no estava formada pas per documents nous, era simplement que la seva localització i rellevància havien restat ignorades per a la historiografia moderna; no per l’antiga. En aquest cas concret, per a Gregorio Argaiz, autor del segle XVII, que sí el relacionà amb l’únic Otger capaç d’ocupar tal alt lloc simbòlic en el país: Otger Cataló.

El Castell Otger des de la zona de les esglésies de Santa Maria i Sant Iscle.

El resultat en fou un breu article: “El Castell Otger de Montserrat” i posteriorment, un apunt en aquest bloc per explicar-ho. Mesos després, comentant-ho un dia amb en Ramon Martí i Castelló de la UAB, m’indicà que existia una localització alternativa del Castell Otger situada en el Cap de les Canals (la derivació que forma l’extrem sud-oriental de la muntanya). Repassant, però, les delimitacions on figurava l’esment, que són les delimitacions de la quadra de Sant Miquel de Montserrat, aquesta ‘nova’ localització no resultava acceptable. Però en tot cas, era una alternativa que calia valorar a fons per no deixar cap serrell; el resultat, ha estat més que satisfactori i ha propiciat un nou article: Vilaseca i Corbera, Joan : 2015 : “La quadra de Sant Miquel i el Castell Otger de Montserrat entre els segles XI i XIII”. Qui vulgui la formalitat del què comentarem aquí, allà ho trobarà.

Lo primer, va ser cercar la font d’aquesta localització alternativa del Castell Otger, i en això, he d’agrair a en Jordi López Camps i a la gent de totmontserrat.cat la seva generositat en compartir informacions i fins i tot imatges. L’obra era un recull de mapes i plànols de Montserrat fet l’any 1790: Montana, Pedro Pablo i Remart, Francesc Montserrat : 1790 : “Planos y vistas de la montaña de Monserrate levantados de órden de Don Francisco de Zamora”. Obra, com el seu títol indica, feta a rel d’un encàrrec del funcionari borbònic Francisco de Zamora en visita per terres catalanes (si no vaig errat, era un dels que vingué a assegurar-se que s’estava aconseguint ‘el efecto sin que se note el cuidado‘_[1], és a dir, la castellanització de la població de Catalunya); naturalista i il·lustrat que promogué la confecció d’una història de Montserrat en col·laboració amb el millor historiador de la muntanya del segle XVIII, en Benet Ribas i Calaf_[2]. Qui ens ha deixat l’obra més exhaustiva sobre els orígens altmedievals del culte a Montserrat, editada modernament pel malauradament recentment traspassat Francesc Xavier Altés i Aguiló : Ribas Calaf, Benet i Altés Aguiló, Francesc Xavier : 1990 : “Història de Montserrat. 888-1258”.

En els folis 4 i 5 de l’obra d’en Montana i en Remart, efectivament tenim dues vistes de la muntanya, una des del sud-oest i l’altra des del sud-est, on en els cims de l’actual Cap de les Canals es localitza un castell Otger, Auger o Amich. En mostren els fragments rellevants:

El castell Amich, abans Auger, en la vista des del sud-oest.

El castell Otger en la vista des del sud-est.

Localització també compartida per en Ribas_[3]:

En termino de esta Quadra de S. Miguel havia antiguamente un castillo llamado de Ottger; han quedado muy pocos vestigios y, segun los practicos de esta montaña, estaba mas alla de la Cueva de Nuestra Señora en una larga sierra a vista de Collbato. No seria un castillo de jurisdiccion sino de retirada, ò para hacer señal de alarma.

El Cap de les Canals vist des del camí de la Santa Cova a La Fita.

Dibuixos i descripció exactes del contrafort actualment conegut com Cap de les Canals, que dèiem. De manera, que ja teníem plantejat el problema. Com havien arribat a aquesta conclusió els naturalistes del segle XVIII?

Segons Argaiz, un segle abans, els ‘platicos’ (sic) de la muntanya no sabien la localització exacta del ‘castell’ del segle XI_[4]. Sí hi havia l’apunt de l’any 1498, on s’esmentava la reconstrucció total de l’ermita Castelli Sante Magdalene_[5], les restes de la qual existeixen encara avui en dia entre les agulles homònimes en el cims de Les Gorres, però la situació exacta del castell del segle XI era llavors desconeguda. L’obra d’en Montana i en Remart és gràfica i no dóna llum sobre les seves fonts, però sí podem observar que ho fa en Ribas , tot atribuint-ho, ben significativament, a la mateixa font que deia Argaiz cent anys abans: als ‘practicos’ de la muntanya. És a dir, la localització del segle XVIII no venia d’una tradició antiga, ja que en aquest supòsit, Argaiz també l’hagués pogut registrar. De fet, creiem que aquesta localització fou fruit d’una lectura superficial dels documents altmedievals. Entrem en matèria, ja que el què s’ha fet en el nou article, és analitzar els quatre esments originals, un del segle XI i tres del XIII, on s’esmenta el Castell Otger – i amb ell, la quadra de Sant Miquel de Montserrat -, per tal de localitzar els seus termes sobre la orografia del país. El que no s’esperava, era que el camí portés a donar llum a una història tan curiosa com la del Miracle de la Font de Santa Maria de Montserrat…!

La quadra de Sant Miquel del segle XI

Per començar, cal fer notar un parell de matisacions a punts expressats en l’apunt previ sobre el Castell Otger. En ell, es qualificava a Argaiz com el millor historiador de la muntanya del segle XVII, però és el cas que en Ribas afirma que Argaiz havia copiat extensivament els papers del P. Solsona, arxiver de la casa d’inicis del mateix segle (1611), sense donar-li però, el crèdit adient. Observació, que en el curs de la recerca, s’ha vist indirectament confirmada per unes incongruències en el text d’Argaiz que fan aquesta hipòtesi certament versemblant – en parlarem tot seguit -. De manera, que és força probable que Argaiz fes com en Pierre de Marca amb Jeroni Pujades: aprofitar-se del treball i apunts de l’erudit català de torn sense donar-li el just reconeixement. Ja va sent hora, doncs!

L’altre, és un matís més erudit. Es mantenia en l’apunt previ que donat que un dels termes utilitzat per designar el castell Otger era el de ‘penna‘, penyal, el tal castell no havia de ser entès com una obra de la mà humana, un ‘castrum’, un ‘oppidum’. No és exactament així. Cert és que per el terme ‘penna’ el significat orogràfic és el principal, però també ho és que en l’alta edat mitjana es detecta cert un solapament semàntic entre el concepte de prominència rocosa i el de castell o plaça forta. De manera que termes com: ‘castrum’, ‘penna’ i en especial ‘rocha‘, sí poden referir-se a construccions humanes. No és el cas que ens ocupa, ja que la literalitat que examinarem parla en tot moment de realitats orogràfiques, però calia deixar constància d’aquest solapament ja que pot ajudar a entendre com tants historiadors passats cregueren que el castell Otger de Montserrat havia estat en algun moment una edificació.

I un parell de consideracions prèvies generals. Una: les jurisdiccions que anem a comentar, la quadra de Sant Miquel, i superficialment, les dels veïns castells de Marro i Collbató, abasten una part no menor de terra, de forma, que cal considerar que les fites que serveixen per delimitar-les han de ser enteses a priori com elements de mida i/o rellevància òbvia, no pas menors o secundàries. I dos: en els texts, veurem com el terme castell Otger, s’aplica tant en sentit específic, referit a un penyals o roques en concret, com també a una ‘serra’, és a dir, a una porció de muntanya associada; ens caldrà doncs, contemplar i donar raó d’aquesta doble significança.

Dels quatre documents a analitzar, sols els dos primers són descripcions dels termes de la quadra de Sant Miquel: el primer és de l’any 1042 i l’altre del 1211. Els altres dos, parlen de finques relacionades, amb el Castell Otger el de l’any 1215, i amb la quadra de Sant Miquel, l’altre, de 1242. Tots els fragments d’aquests documents que són rellevants per a la nostra tasca, es poden trobar en l’obra d’en Ribas, de manera, que aquesta serà la font que utilitzarem.

El primer que es va fer, fou avaluar la possibilitat que les dues descripcions de la quadra, estiguessin descrivint una mateixa realitat geogràfica amb termes diferents – hagués ajudat molt a localitzar les fites -. Diu la del 1042:

…la que confronta ò linda por la parte de oriente en el alveo del rio Llobregat.
Por la parte del medio dia así como sube a las peñas que llaman de castillo Otgario, y sigue por las mismas peñas y va hasta el fondo del valle que llaman Foradada.
De la parte de poniente sube por el mismo valle, ya dicho, hasta la Palomera y va al Salzil.
De la parte de cierzo vuelve ad ipsa cella (S. Miquel) y desciende al terminio de S. Maria (monestir) y de aquí baxa por el torrente de Vall Mala hasta el albeo del Llobregat.

I la del 1211:

…por la parte de oriente linda con el rio Llobregat;
por la de mediodia con los mojones puestos en el collado de Albareda, subiendo por unas peñas señaladas con cruces y pasando por la sierra que va al castillo Otger hasta el camino que pasa por delante la dicha yglesia de S. Miguel y va a la de Montserrat;
por la de poniente linda con el mismo camino hasta la fuente de S. Maria;
y por la de cierzo con el torrente ò arroyo de Vallemala que baxa hasta el rio Llobregat.

Es pot comprovar que tenen en comú el límit oriental (el Llobregat), i que el del nord va per el Vallmala. La del sud podria arribar a ser dubtosa, ja que ambdues parlen d’un castell Otger, però en la occidental no hi ha manera d’igualar-les. La del segle XI, és una vall – que ha d’anar si fa o no fa de sud a nord – mentre que la del segle XIII, és el camí que va de Sant Miquel al monestir de Santa Maria que no segueix cap vall. Quedava doncs clar, que calia tenir en compte que les dues descripcions ben probablement no estaven parlant exactament del mateix territori.

Com que tractarem força de la orografia de Montserrat, potser que ho il·lustrem amb un plànol anotat amb alguns dels llocs i accidents més rellevants – utilitzarem les vistes aèries de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya , una de les eines indispensables per aquesta mena de tasques -.

En blau clar, d’oest a est: torrents de Migdia, Santa Maria o Vallmala i riu Llobregat. En vermell: camí actual de Collbató a Sant Miquel i Santa Maria. En blau fosc: camí de la Santa Cova al camí de Sant Miquel. En verd clar: camí opcional a Collbató / Santa Maria del Bruc.

En l’apunt previ ja s’havia mirat de delimitar temptativament la quadra del segle XI, és el cas ara de tornar-hi amb més precisió, de completar-ho delimitant també la del segle XIII i d’entendre els sentits aplicats al terme Castell Otger.

El text deixa clar el límit est: el riu Llobregat, des de la desembocadura del Vallmala; estem per tant, en la cota més baixa (110 mts.). El límit sud, presenta una primera dificultat (la parte del medio dia así como sube a las peñas que llaman de castillo Otgario, y sigue por las mismas peñas y va hasta el fondo del valle que llaman Foradada). Queda clar que des del riu puja a la muntanya, i segueix per ella fins tornar a baixar al fons d’una vall, però per quin punt puja des del Llobregat? I per on passa per anar vers ponent per dalt de la muntanya fins el fons de la vall aquella?

El primer dubte el resol el text del segle XIII, ja que diu que del riu va a un coll anomenat d’Albareda on hi ha una fita (por la de mediodia con los mojones puestos en el collado de Albareda, subiendo por unas peñas señaladas con cruces y pasando por la sierra que va al castillo Otger hasta el camino que pasa por delante la dicha yglesia de S. Miguel y va a la de Montserrat). El coll d’Albareda no és conegut actualment, però només hi ha un coll, amb una fita sobre el Llobregat aigües avall del Vallmala, l’actual coll de La Fita. En l’extrem septentrional del Cap de les Canals.

La fita -moderna- del coll de La Fita, mirant al sud, vers el Cap de les Canals.

I és el text del segle XIII, el que permet entendre potser la localització dels naturalistes del XVIII posterior del Castell Otger en el Cap de les Canals. El coll del la Fita (cota 647) està en el mateix estrat que la Santa Cova, i per ell passa el camí que d’ella va fins a Sant Miquel (cota 830) i per el qual la tradició pensarà que es dugué la imatge de la Verge. És aquest text el que associa explícitament el coll de la Fita amb la serra del castell Otger, i per tant, es possible que en una lectura superficial, veiessin en el Cap de les Canals, que certament arranca del coll en direcció sud, aquella serra que anava al Castell Otger, i de retruc, el propi ‘castell‘ en algun dels seus merlets, tal i com així ho dibuixaren dibuixaran finalment al segle XVIII.

Podria a més, haver completat la identificació el fet que el camí que des del coll baixa per la canal a l’oest del Cap de les Canals (el clot d’en Casanelles), en la part baixa, per salvar una de les cingleres, té un pas anomenat avui en dia ‘El Forat‘ de manera que potser, si ja rebia aquest nom al segle XVIII, hi podrien haver vist els naturalistes aquella vall ‘Foradada’ del segle XI, certament a l’oest. que també se’n deia igual ja al segle XV (veure Act. 2022-II-12).

Ara, és això així? Podem donar per bona aquesta localització? La resposta creiem ha de ser un no rotund. Com a mínim per quatre raons:

1. No té en compte l’església de Santa Magdalena, la del ‘castell’ anterior al segle XV, a les Gorres.
2. No compleix la literalitat del text, ja que la delimitació del segle XIII diu que la serra de Castell Otger va de La Fita al camí que va a Sant Miquel, que està al nord del coll, serra Llarga amunt, no al sud, cap a Cap de les Canals.
3. Si el castell estigués al sud de la Fita, estaria fora de la demarcació de la quadra, i si es pensés que d’alguna manera aquesta abastava tot el Cap de les Canals, caldria fer notar que això deixaria sense espai per el septentrió al terme del castell de Collbató que està situat just als peus dels contraforts meridionals de la muntanya, Cap de les Canals inclòs.
4. Tampoc el Clot d’en Casanelles compleix la resta de restriccions per ser la Vall Foradada. Ni es coneix en ell cap Palomera, ni cap Salzil, i el que és encara més definitiu, no hi ha manera de passar, com ho fa el text del segle XI, de la seva capçalera al Vallmala, situat a l’altra banda del massís.

El límit meridional del segle XIII, explica com del coll de La Fita passa fins el camí de Sant Miquel pujant per unes roques amb creus. Les creus ja no hi són, però el camí sí. – Un comentari personal: voldria aprofitar per agrair al patronat de la muntanya les tasques de neteja de camins que van fent. En concret la feta a finals d’octubre d’aquest any en el camí que estem comentant, el de la Santa Cova a La Fita (actualment senyalitzat com camí de la Cova a Collbató). S’agraeix molt tenir els camins nets i polits! Quina diferència!-.

De manera que continuant la descripció del segle XI, tenim que probablement, el seu límit sud, seguia el mateix que seguirà encara al segle XIII, és a dir: des del Llobregat pujava per les canals que porten al coll de La Fita, i d’aquí amunt, fins el camí que de Collbató porta a Sant Miquel i al monestir de Santa Maria en el Vallmala o torrent de Santa Maria; camí aquest actualment conegut com el camí vell de Collbató. No és un camí qualsevol, tot el contrari, es tracta de la principal via d’accés a la part alta de la muntanya, on hi han les esglésies principals, gràcies a que evita les inclinacions excessives a base d’anar resseguint els estrats propis del terreny, i a que és l’única via que garanteix l’accés amb animals de càrrega. Així podem entendre el text del segle XI (y sigue por las mismas peñas y va hasta el fondo del valle que llaman Foradada), ja que el camí, a ponent, porta fins al peu de la muntanya. Actualment, la ruta baixa a mig quilòmetre a l’oest de Collbató, però creiem que en origen, la delimitació anava més a l’oest, més aprop de Santa Maria del Bruc, els camins, de fet, existeixen encara. I la raó per pensar tal cosa, és la identificació del límit oest, és a dir, de la Vall Foradada.

L’Ajaguda, a l’est de la Palomera. Origen del nom de Vall de Foradada?

Segons el text (De la parte de poniente sube por el mismo valle (Foradada), ya dicho, hasta la Palomera y va al Salzil) a l’oest hi ha d’haver-hi una vall que anant de sud a nord passi per una Palomera i arribi a un Salzil. La Palomera encara existeix, i efectivament, al seu peu oriental tenim la canal de Migdia, que com el seu nom indica, segueix – més o menys – el meridià pujant fins el sud de Sant Jeroni. A l’est de la Palomera, en la part baixa de la canal, es troben una Roca Mur i una Ajaguda ja a l’altra banda de la canal que presenta una diàclasi en un estrat horitzontal que la forada de part a part, de manera, que potser fins i tot podríem proposar-la per batejar la canal del segle XI. El que no s’ha localitzat fins ara és el Salzil aquell. L’etimologia sí apunta al sentit de salze, i és fàcil documentar variants altmedievals com: saucedo, salzeto, saucil, etc, però no sembla gaire versemblant que hi hagués una salzeda en la part alta del vessant sud de la muntanya, el més sec. I si es tractés d’una roca, en aquest cas no falten candidats com: l’Albarda Castellana, els Plecs del Llibre o el Camell de Sant Jeroni. No cal multiplicar les hipòtesis; aquest Salzil encara queda pendent d’identificació positiva.

El que sí tenim, és que a partir d’aquell Salzil, comença el límit nord (De la parte de cierzo vuelve ad ipsa cella (S. Miquel) y desciende al terminio de S. Maria (monestir) y de aquí baxa por el torrente de Vall Mala hasta el albeo del Llobregat). Si la canal de Migdia ens ha deixat al sud de Sant Jeroni, a l’est, tenim la capçalera del torrent de Santa Maria o Vallmala, que efectivament, podem baixar per tornar fins les Gorres tot seguint el camí de ferradura que anava fins a Sant Jeroni i que segons Argaiz/Solsona era anomenat La Parra, per tombar a l’esquerra un cop allí, i continuar baixant fins el Llobregat seguint la canal, ara ja entre Sant Miquel i el monestir de Santa Maria. Posem sobre el mapa la delimitació resultant.

La quadra de Sant Miquel al segle XI.

Fixem-nos en què el castell Otger de Santa Magdalena, és a dir, les Gorres, o zona eremítica de Tebes, conforma la part més alta al sud del Vallmala, i que el massís situat al seu migjorn, és el que els texts identifiquen com la ‘serra del Castell Otger’, seguint l’habitual lògica toponímica que identifica un cos de muntanya, una serra, per el seu element més elevat. I que a l’hora, complim el requisit afegit de ser tots els elements delimitadors de mida convenientment gran.

Fins aquí la localització de les delimitacions de la quadra de Sant Miquel del segle XI. Però un cop fixat el seu perímetre, podem mirar de verificar si es correspon amb els de les jurisdiccions veïnes. No sabem les del segle XI, però sí tenim descripcions dels termes de Castell de Marro al nord i del de Collbató al sud del segle següent, el XII.

No seguirem aquí a ple detall les seves delimitacions, seria massa llarg, i qui ho vulgui, ho té en l’article, sinó que ho farem de forma succinta. Gràficament:

En blau: els límits del Castell de Marro. En blanc: els de la quadra de Sant Miquel. En groc els del Castell de Collbató.

La part que ens interessa aquí, és que el límit del castell Marro, complementa per el nord el de la quadra de Sant Miquel. Arriba fins la desembocadura del Vallmala al Llobregat i puja per la seva riba esquerra, per anar per els cims de les parets septentrionals de Montserrat, sense creuar mai a la riba dreta i envair els termes de la quadra. El punt on abandona les alçades per tornar a la plana i al Llobregat depèn de la identificació d’una roca anomenada Corbero, i no sembla estar clar, per això el límit s’ha deixat obert en el dibuix; en tot cas, sigui quina sigui aquesta roca, ja no afecta a la complementarietat amb els límits de la quadra de Sant Miquel.

Per el que fa al Castell de Collbató, al sud, trobem més o menys el mateix. L’est, arranca del Llobregat i passa per Esparreguera, el sud gira fins Pierola_[6], i per l’oest passa per l’església de Santa Maria del Bruc, aproximadament al sud de la Palomera, encaixant doncs el terme, tant per l’est com per l’oest. El ‘marro’ – mai tan ben dit – però, està en el límit nord, que s’ha dibuixat a propòsit sols parcialment coincident. I és que el problema d’aquest límit està en què el document original on es descriu el terme del castell de Collbató del segle XII, ja no existeix; desaparegué en la destrucció de l’any 1811, i els testimonis que en tenim, no són, just en aquest punt, completament coincidents.

Segons Argaiz/Solsona, en el text hi posava:

A parte Orientis in medio fluminis Lubricati, & in terminio Espargarie. A Meri­die in terminio a Pyrola. De Occiduo in termino Sancta Maria del Bruch. Et de Circio cum ipsa Vgosa, vel in fonte Sancta Maria.

Peró en el regest que en feu Ribas, hi consta:

Que termina por la parte de oriente en medio del rio Llobregat y en el termino de Esparraguera, de mediodia en el termino Apiarola, de poniente en el termino de santa Maria del Bruch, de parte de cierzo en la Ugosa o in fronte de santa Maria.

Una r de diferència. Si Argaiz tenia raó, i el terme passava per la font de Santa Maria, la coincidència seria completa, ja que en el camí de Collbató a Sant Miquel, és a dir en el límit meridional de la quadra, a l’alçada del torrent de Santa Caterina, s’hi trobava la font de Santa Maria, l’actual Font Seca. Però si hem d’entendre que passava per el front de Santa Maria, llavors, tenim un problema, ja que el monestir de Santa Maria està a l’altra banda del Vallmala, i per tant, tenim una diferència molt important ja que envairia plenament el terme de la quadra de Sant Miquel del segle XI. I el que acaba de complicar el panorama, és que si aquesta r de diferència entre trasllats tardaners tal vegada ens podria suggerir un canvi de delimitacions al segle XII, resulta que independentment, tot fa pensar que, efectivament, sí tingué lloc tal canvi, encara que potser fos més endavant en el temps. Aquí tenim que passar a la delimitació de la quadra del segle XIII, i de retruc, a parlar del Miracle de la Font o la Font de Miracle o de Santa Maria.

La quadra de Sant Miquel del segle XIII

Arribats a aquest punt, i com ja hem comentat abans les delimitacions est i sud de la quadra del segle XIII, ho tenim força fàcil. L’est anava aigües avall des de la desembocadura del Vallmala en el Llobregat. El sud, deixava el riu per seguir les canals que pujaven al coll de La Fita i d’allí per la serra del Castell Otger fins el camí a Sant Miquel i al monestir. Sols falten el límit oest i el nord (por la de poniente linda con el mismo camino hasta la fuente de S. Maria; y por la de cierzo con el torrente ò arroyo de Vallemala que baxa hasta el rio Llobregat), que resulten francament obvis. El límit per ponent és el propi camí de Sant Miquel al monestir, encara existent avui en dia, i aquí, molt significativament indicat per el que comentarem tot seguit, com el que va a la font de Santa Maria. El de septentrió també és evident, de la font del monestir, baixa per la canal del Vallmala fins el Llobregat, tancant el perímetre. Gràficament:

La quadra de Sant Miquel al segle XIII.

Quina diferència amb la del segle XI! La quadra del XIII sols manté el vesant oriental i ha perdut tot el massis a l’oest de Sant Miquel, incloent el propi Castell Otger, i per tant, s’obre la pregunta si no passà tota aquesta hisenda a la jurisdicció del castell de Collbató, ja que tots els elements, com veurem, apunten en aquesta direcció. La quadra de Sant Miquel del segle XIII, havia quedat reduïda a la terra entre Sant Miquel i el Llobregat i entre la Fita i el Vallmala. Una finca majoritàriament formada per espadats i que sols en la part baixa, al costat del riu, tindria terrenys més o menys aptes per el cultiu – i encara, certament, de forma relativa, ja que la rugositat del terrenys arriba fins molt a prop de les aigües-.

El propi document del segle XIII, explica un xic el context; es tracta d’una cessió del matrimoni de Guillem de Montserrat i la seva muller Beatriu que després de vàries disputes amb el monestir per la quadra, s’avenen a fer-ne donació. Ara, fixem-nos en què el text parla de la font de Santa Maria, i vèiem que en el camí de Collbató, en el límit vell de la quadra, hi havia també una font de Santa Maria, l’actual Font Seca. I el que acaba de brodar el dibuix, és que un dels primers miracles registrats en la tradició montserratina, el del miracle de la Font, parla precisament d’aquestes dues fonts.

Cantiga 48. El miracle de la Font en sis vinyetes.

La fama miraculosa de Santa Maria de Montserrat, es suposa iniciada a finals del segle XII, moment en què apareix en els documents la tradició de les llànties perpètues_[7], però és en el segle XIII que adquireix màxima notorietat. El miracle de la Font, el trobem reproduit per primer cop en el mateix segle, per el rei Alfons X, en les seves famoses “Cantigas de Santa Maria“. Explica el text, que un cavaller s’havia apropiat de la font que estava en el camí al monestir i imposava tribut a qui volgués treure’n aigua. L’avarícia del cavaller el dugué fins i tot a taxar monjos i romeus, els quals, angoixats, demanaren a la Verge ajut davant una tal estretor. La Verge els escoltà i dirigí miraculosament l’aigua de la font a l’entrada del monestir, de tal manera que la font vella s’assecà i el cavaller acabà demanant perdó als peus de la Verge. Amb el temps, les versions del miracle, acabaran identificant al cavaller aquest com el senyor de Collbató_[8]. De manera, que tenim una concordança completa entre el canvi de delimitació de la quadra i l’episodi de l’assecament de la Font Seca i el Miracle de la Font. Altra cosa és precisar en quin moment en l’interval 1042-1211 tingué lloc aquest ‘episodi’. Una mirada superficial sembla afavorir una datació tardana, ja que resulta evident la semblança entre les disputes del monestir amb la noblesa local que trobem en els documents, amb el litigi del mateix amb el cavaller de la Font del relat pietós; però en tot cas, caldria un coneixement cabal del context i de la seva evolució per donar per bona aquesta lectura, i això, està fora dels marges i sabers d’aquest bloc i de qui això escriu.

Sí però comentar un darrer aspecte. Aquest relat del miracle relaciona dos torrents ben separats: el de Santa Caterina, en el vessant sud, i el de Santa Maria / Vallmala que de Sant Jeroni desaigua al Llobregat, a l’est. Dèiem en començar que segons Ribas, Argaiz havia copiat al pare Solsona. Un dels detalls que fa pensar que així fou, es troba en les descripcions que dóna de les ermites de la muntanya, que són molt de primera mà, molt detallades i exactes, però en el cas de l’ermita de Santa Caterina, que es troba en el cap de la mateixa canal on hi ha la Font Seca, la del cavaller de la llegenda, després de localitzar-la i descriure-la perfectament, diu incoherentment, que es troba en la canal que desaigua des de Sant Jeroni! Confonent les canals de la tradició del Miracle de la Font_[9]. Confusió que ningú que hagi estat en el lloc pot fer, ja que no tenen res a veure – més enllà del nom i el relat-.

Hisendes

Vistes les delimitacions de la quadra del segle XI i la del XIII, queden dos esments a comentar. El primer està fet sols quatre anys després de la donació de Guilllem i Beatriu. Es tracta d’un altre litigi amb el monestir, de l’any 1215, on, en aquest cas, Raimon i Berenguera de Salfores cedeixen al monestir, a canvi de diners, una finca:

…alodio y hacienda de Valle mala y de Rubirola, que tiene sus límites en la montaña de Montserrat desde Castell Otger hasta el monasterio de Sta. Maria y torrente de Valle mala…

En aquest cas, el termes estan en la muntanya, i no es parla de la quadra, per tant, hem de pensar que el Castell Otger aquest no pot ser una referència genèrica a la serra homònima, sinó que ha de ser les pròpies ‘pennas‘ del Castell Otger, les Gorres, i que la finca aquesta estava entre aquelles i el monestir – potser en l’àrea actual de la cova de Santa Anna? – una finca abrupta però de situació estratègica(hi passava el camí de ferradura que duia a Sant Jeroni).

El darrer esment és de 1242 quan Guillem, prior de Santa Maria, cedeix llavors a un tal Bernat Fermos…

…unas tierras en la quadra de Sn Miguel, que de oriente afrentan con el rio Llobregat y de poniente con la cierra de Castell Otger, à tasca y diezmo conforme al estilo de la parroquia è yglesia de Monistrol.

Cas complementari de l’anterior, ja que aquest cop sí esmenta que les terres estan en la quadra, i concorda perfectament amb la delimitació del segle XIII que la havia limitat a la porció entre Sant Miquel i el Llobregat. Les terres aquestes, són doncs, les que hi han entre el riu i la muntanya – una finca també, tot sigui dit, força abrupta -. En aquest cas, veiem com la ‘serra del Castell Otger’ s’aplica als espadats que des del riu pugen fins la Santa Cova i Sant Miquel. Sobre el mapa:

Les hisendes dels anys 1215 i 1242.

Aquest dos documents resulten especialment rellevants per mostrar que en la primera meitat del segle XIII, la denominació de Castell Otger encara era vigent, quelcom que variarà, sembla ser, en un futur proper – potser per la construcció de la primera ermita de Santa Magdalena? -. El nom d’Otger sembla que s’esborrà, el que sí En tot cas, sí es pot afirmar que restà la noció que la figura del de Cataló anava associada a un Castell; si més no, així el retratarà el “Libre del Reis”, fet a finals del mateix segle XIII en cercles propers al comtat de Barcelona , es a dir, als propis rectors d’aquesta part de la muntanya, en el què és el primer esment literari conegut d’Otger Cataló, on l’identificarà com un innominat senyor del castell de Cataló_[10].

Conclusions

Tot apunta a que hem de pensar que els naturalistes del segle XVIII, tal vegada guiats per una lectura superficial de les delimitacions de la quadra imaginaren la serra del Castell Otger com el Cap de les Canals i el propi ‘castell’, com els rocams que el coronen.

En algun moment entre el segle XIII i el XV la localització del Castell Otger es desplaçà al Cap de les Canals.

Gràficament, mirant-ho des de Sant Llorenç:

El Castell Otger entre els segles XV i XVIII del segle XVIII.

Una localització molt menor i diferent de la que els texts descriuen, ja que la serra del Castell Otger, hem vist que es relaciona amb contexts força més amplis. Concretament, l’esmenten en tres ocasions:

1. En el tram entre La Fita i el camí de Sant Miquel, en l’actual Serra Llarga,
2. Com les parets que des del Llobregat pugen a la Santa Cova i Sant Miquel.
3. I com les terres per on passa el camí de Sant Miquel a Collbató.

Ajuntant les tres referències, tenim que la ‘serra de Castell Otger’ no és altra cosa que el massís meridional als peus de les Gorres i al sud del tram final del Vallmala. Sobre el mapa:

El Castell Otger i la seva serra en temps medievals.

Hom podria dir, que la localització del Castell Otger com les roques que formen les Gorres, descansa sobre una evidència documental minsa, És cert. Sols l’apunt del “Liber Reformationis” de l’any 1498 sobre la nova ermita del Castell de Santa Magdalena més els comentaris de Argaiz/Solsona sobre la vella – que diuen que estava a menys de sis-centes passes en la mateixa regió de Tebes_[11] – permeten localitzar el dit Castell documentalment. La resta, hem vist que són esments o genèrics o a la ‘serra’ del Castell Otger. Però és aquí, que cal recordar la importància del dit ‘castell‘. El torrent de Santa Maria o Vallmala, no separa dos parts d’una muntanya qualsevol. És un tall major en la muntanya fàl·lica per excel·lència del País, el lloc més sagrat del territori i visible des de bona part d’ell. No sols estem parlant d’una importància simbòlica, que ja seria més que suficient; també ho fou administrativament.

Serà el Vallmala el què separarà fins el segle XIX els bisbats de Vic i Barcelona – i recordem que en les dotalies de Santa Maria de Ripoll suposadament de l’any 888, en temps del Pilós, ja se li adjudicaren, coherentment amb aquesta divisió, les esglésies de Sant Maria i Sant Iscle, en la riba esquerra del Vallmala, des del primers temps del recobrat bisbat d’Osona -. Les roques de Les Gorres, el Castell Otger original, conforma un element idiosincràtic del paisatge català de tots els temps. Si sabem que la serra del Castell Otger era el massís meridional de la muntanya, és lògic pensar que la surgència rocosa que el culmina li hagués donat el nom. L’esment de les ermites del Castelli Sancte Magdalene en elles, no fa, sinó confirmar el què el sentit comú hagués pogut suggerir si entenem la mentalitat clàssica que fa necessàriament viure en les alçades els éssers ‘superiors‘, entre els mortals que descansen en la terra i els divins que davallen dels cels. Gràficament:

El castell Otger del segle XI.

Hi hauria certament moltíssimes coses més a comentar, algunes estan en l’article, altres, tot i així, han de quedar tan sols, apuntades. La cerca inicial era per fer un treball purament toponímic però ha acabat duent inesperadament a un episodi històric, i fins i tot, mirificat. L’evolució de la quadra de Sant Miquel que s’ha documentat fa pensar conseqüentment en les què també tingueren els termes castlans veïns. Tot lo comentat en aquest article no seria sinó una part d’un capítol d’un treball que contemplés globalment l’evolució medieval dels castells de Montserrat. Treball que em diuen els erudits de la UAB que no existeix, i que, afegiria, caldria que algú fes. Tampoc el tema de l’evolució del record d’aquell Otger, heroi del segle VIII, mitificat ja al XI, i que va acabant donant nom al País i la seva gent a partir del XII, per, -sembla- passar a ser ja mig oblidat a finals del XIII, queda tancat. Més que mai convé que els experts en aquells temps – més enllà de l’àmbit cronològic d’aquest bloc i de les evidents limitacions de qui això escriu – posin fil a l’agulla i ens expliquin els perquès d’aquesta evolució.

És la nostra història, qui millor per fer-ho?

 

– Actualització 2105-XI-10 –

La frase de tancament de l’apunt sembla haver estat profètica. Sobre les inconsistències en l’obra d’Argaiz, llegeixo en la pàgina 8 de: Buch i Parera, Josep : 1986 : “Els castells de Montserrat (precisions)”, una obra molt bonica, feta però poc abans de l’aparició del treball d’en Ribas editat per en Altés, que el “Cronista de la Religion de San Benito”, Argaiz, de fet, escrigué la seva obra sense moure’s de Madrid.

 

– Actualització 2019-II-10 –

Dues dades toponímiques:

El nom del camí que anava a Sant Jeroni que dóna Argaiz : La Parra, ben probablement fou una altra mala lectura seva dels papers d’en Solsona, tota vegada que encara ara es conserva en el camí el nom de serra i/o alzina de Paparres.

Una imatge actual de la Font Seca, la del cavaller del miracle de la Font.

Actual Font Seca, en el camí vell de Collbató a Sant Miquel i el monestir de Santa Maria.

– Actualització 2022-II-12 –

Un comentari de la doctora Assumpta Muset i Pons ha aportat dues dades rellevants que han permès corregir un error no menor, i en el procès de reavaluació se n’ha detectat un altre. Ho expliquen tot seguit, però el resultat, és que aprofitant que l’article formal encara no havia estat imprès en paper, s’ha refet per incorporar-hi les noves dades, i s’han ratllat i/o refet els paràgrafs afectats en aquest apunt.

La primera dada, és que en un capbreu fet l’any 1496 a Collbató, en les afrontacions d’una finca ja s’esmenta un ‘pujol Leuger‘ com límit occidental (en nota la traducció del fragment_[12]), i tenint en compte que el límit oriental és el Llobregat i el meridional un mas de Celfós que correspon als actuals Ca n’Astruch, en la zona del Cairat, s’ha d’atribuir al contrafort més meridional de la muntanya, o sigui, el Cap de les Canals. Cal doncs pujar la data de la localització del Castell Otger en el Cap de les Canals del XVIII al XV com a mínim, ja que com bé apunta la doctora Muset els capbreus recullen usualment informacions anteriors.

I la segona, és que en aquest mateix capbreu s’esmenten també unes ‘costes del Forat‘, coincidents també amb la localització del pas del Forat actual en la part baixa del Clot d’en Casanelles, en el camí – certament costerut – que de Collbató va directament al coll de la Fita.

De fet, la pluralitat de denominacions que recollien Montana i Remart al XVIII (Euger, Otger, Amich), ja feia pensar en una tradició perllongada, però en ser una dada tan apartada de l’alta edat mitjana, es va subestimar. Error!

Ara, si a finals del XV el castell Otger era els cims del Cap de les Canals, veiem també que en el registre d’obres del monestir, fet només dos anys més tard (1498), al Castell Otger del segle XI ja se l’anomenava Castelli Sanctae Magdalenae. I recordem que l’advocació és anterior, ja que la nova ermita en substituïa una d’anterior situada molt a prop. Tot plegat, fa pensar que en algun moment entre el segle XIII i el XV es canvià la localització del Castell Otger, tal vegada per la construcció de la primera ermita de Santa Magdalena?

Els historiadors posteriors recolliran la nova situació, Argaiz inclòs (que en realitat seguia els papers del pare Solsona del monestir). I aquí hi ha l’altre error de concepte en el que s’havia presentat en aquest apunt. Un error estrictament personal. Passem a la primera persona.

En mirar d’entendre els esments del Castell Otger i de retruc de la quadra de Sant Miquel, vaig adquirir infundadament la noció que Argaiz va ser el primer historiador ‘modern’ a situar el Castell Otger a les Gorres. Error. El primer va ser en Carreras Candi. El que sí feu Argaiz va ser associar-lo a la figura d’Otger Cataló. Una relectura dels texts revela que efectivament, com era d’esperar, si al segle XV Castell Otger era el Cap de les Canals, Argaiz/Solsona també ho recolliren així.

Bé doncs, on ens deixa el fet de pujar la localització del Castell Otger al Cap de les Canals en algun moment anterior als finals del segle XV?

Una mirada simplificant, potser voldria eliminar la localització a les Gorres i pensar que ja al segle XI, els cims de Cap de les Canals eren el Castell Otger. Però el problema roman, tota vegada que no es possible reconciliar la descripció dels termes de la quadra de Sant Miquel del segle XI (que és on es descriu la localització del Castell Otger) amb el Cap de les Canals, mentre que sí ho és per les Gorres (a mes de la lògica toponímica que identifica un cos de muntanya per el seu cim, no per el darrer contrafort i de l’esment a l’ermita del ‘Castell de Santa Magdalena’ a les Gorres). Cal doncs entendre que ens trobem davant d’un cas de desplaçament toponímic que tingué lloc entre el segles XIII i XV. I com acostuma a passar en la investigació, cada nova dada, cada nova resposta, obra nous interrogants (Quan? Perquè? Perquè allí?).

Però aquests són contexts aliens a aquest bloc que només intenta parlar de la nostra història anterior a l’aparició escrita del nom de ‘Catalunya’, i molt lluny dels pocs coneixements de qui això escriu. Correspondrà als experts en aquests períodes aportar les dades i l’anàlisi històrica pertinent. I en aquest sentit entenc que la doctora Assumpta Muset i Pons coneix especialment bé aquest context montserratí.

De fet, es possible que noves informacions facin refinar encara més la descripció de la quadra de Sant Miquel del segle XI que s’ha descrit aquí. però això encara està al forn, i en tot cas, bé mereixerà un apunt propi, que aquest ja està prou masegat!

Només una darrera hipòtesi o intent d’aportació novella.

Hem vist abans que la finca que l’any 1242 passà a mans d’un Bernat Fermós estava situada en la quadra, entre el Llobregat i la muntanya (la serra del castell Otger). Doncs bé, en la finca que en el capbreu de Collbató de 1496 té com a limit occidental el Castell Leuger, àlies Cap de les Canals, té l’afrontació nord en un Mas de l’Espluga, denominació que evidentment fa pensar en la Santa Cova. I resulta que encara ara, just en aquest indret, en la vertical entre el riu i la cova, a no massa alçada, en el camí que anava de Monistrol a Collbató i a prop de la Font de la Cova, s’hi troben unes restes no menors (planta biquadrada de 5×5 metres) avui en dia conegudes com la Barraca o Corral d’en Baldiri.

Barraca d’en Baldiri, paret exterior

Edifici de factura simple i actualment en mal estat de conservació.

Barraca d’en Baldiri entrada.

Suma d’indicis que fa que sembli raonable proposar-les com el Mas de l’Espluga del segle XV, i de retruc, pensar que la finca del XIII d’en Bernat Fermós serà el futur Mas de l’Espluga del XV. Propietat que hauria canviat de mans en alguna data intermedia, ja que segons el capbreu de 1496, llavors era d’un Jaume de Muntfaí de Monistrol. Si més no, en el capbreu també hi consta encara una família de propietaris de nom Fermós…

– Actualització 2022-III-10

La temàtica d’aquest apunt s’ha continuat a: El Castell Otger de Montserrat del segle XI al XIV.

 

---

Notes

• [1] Veure per exemple: Barniol Boixader, Florenci : 2014 : “‘Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’ La castellanització del bisbat de Vic al segle XVIII” : Ausa : 174 p.1061-1092.
• [2] Veure: Altés Aguiló, Francec Xavier i Galobart Soler, Josep : 1088 : “Un ambiciós projecte d’història eclesiàstica i natural de Montserrat” : Revista catalana de teología : 13.1 p.205-242.
• [3] “Història de Montserrat. 888-1258” p.128.
• [4] (Argaiz 1670,20) “El auer sido infrequente, le ha hecho tan incognito, que aun los platicos de la tierra no saben señalar el sitio.”
• [5] Altés i Aguiló, Francesc Xavier : 1990 : “Els abats montserratins del segle XVI al Liber Reformationis Montserrati” : Studia monastica : 32.1 p.177
• [6] A fer una visita a la Laia una espècie joveneta, la Pliobates Cataloniae, de fa només 11.6 milions d’anys.
• [7] Laplana, Josep de C. : 1995 : “La imatge de la Mare de Déu de Montserrat al llarg dels segles” : Nigra sum. Iconografia de Santa Maria de Montserrat : p.15-39 p.17
• [8] Al segle XIX, en una narració ja plenament teatral, fins i tot li posaran nom: Beremundo el Rojo (Balaguer, Victor : 1850 : “Monserrate. Su historia, sus tradiciones, sus alrededores” p.55-58).
• [9] Es diria que Argaiz considerà que el miracle havia estat assecar la font en un punt d’una canal per fer-la brollar en un altre punt de la mateixa canal, ignorant que el miracle, representa que era haver traslladat les aigües d’una banda a l’altra de la muntanya.
• [10] Cingolani, Stefano Maria : 2008 : “Libre dels Reis” : Monuments d’Història de la Corona d’Aragó V.2 : p.125-126.
• [11] De les construccions actualment conegudes, sols l’ermita de Sant Martí s’avé amb la localització i descripció d’Argaiz/Solson.de l’ermita original de Santa Magdalena. Si aquesta hipòtesi fos bona, aquí podríem tenir una altra incongruència d’Argaiz, tota vegada que tot i que descriu les restes força bé (a Tebes, entre unes roques, amb una cisterna excavada, en un lloc amb poca vista i a sis-centes passes de la nova ermita) ho fa parlant del camí de La Parra, que passava per el vessant est de Les Gorres, quan l’ermita de Sant Martí, es troba en el vessant oest, en una balma obrada en la base de la paret sud del Gorro Frigi.
  

  Era l’ermita de Santa Magdalena original, la actualment coneguda com: Sant Martí?

  Per mirar de mesurar aquestes sis-centes passes, podem utilitzar una altra cita de la mateixa obra, on entre l’ermita de Santa Caterina i la de Sant Joan, ambdues en les parets meridionals de Tebes, és a dir, del Castell Otger (just al sud de la imatge), i separades per uns cent-cinquanta metres en línia recta, diu que hi havien vuit-centes passes. El camí entre Santa Magdalena i Sant Martí, és adientment curt, però també ben difícil, i certament no pas apte per a tothom…
  Per altra banda, fins on sabem, tampoc es coneixen altres restes en el vessant est de les Gorres que compleixin la descripció d’Argaiz/Solsona.

• [12] De: Capbreu de Montserrat 1496 p. 104
  

  “… algunes tinences que foren del mas Vilardell, les quals limitaven a l’est amb el riu Llobregat, al sud amb honors del mas de Celfós, que és de Jaume Tomàs de dita vila de Monistrol, a l’oest amb el pujol del castell Leuger, i al nord en part amb honors del mas de l’Espluga que és de Jaume de Muntfaí, de dita vila, i en part amb la font del Fonoll…

  “.