2019-febrer a cathalaunia.org

Febrer, a cathalaunia.org, acaba com va començar: liat. L’allau de lectures i els lligams entre els temes que s’estan mirant d’estudiar han dut de nou a un mes sense activitat web aparent. Ni aquest bloc, ni els reculls documentals del Fons Cathalaunia ni del Corpus Iberika han tingut incorporacions noves. Això no vol dir un mes passiu, tot el contrari, ha estat un mes farcit temes i tòpics interessants però que no estan en el punt que es puguin comentar o presentar.

De manera que una altra vegada la Bibliografia torna a ser l’única secció que ha reflecteix l’activitat del mes. Aprofitem per comentar-ne tres títols: un de vell i dos de nous.

El primer és : Salrach i Marès, Josep Maria + Montagut i Estragués, Tomàs : 2018 : “Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval. Col·lecció diplomàtica segles IX_XI” : Textos Jurídics Catalans : 37  i no és nou, ja va ser comentat en aquest bloc el maig passat, és però el cas de parlar-ne aquí per consignar que ha estat aquest més, el passat dia 5, que el Departament de Justícia de Generalitat de Catalunya en feu la presentació oficial del volum, i havent tingut oportunitat d’assistir-hi, just és fer-ne cinc cèntims.

Va ser a les a les sis i mitja de la tarda que al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada a Barcelona tingué lloc l’acte en una sala a rebentar (van tenir que posar cadires extres per mirar d’acomodar l’escreix d’assistents) presidida per una taula amb tres ponents: Xavier Bernadí i Gil (en excusació de la consellera), Tomàs de Montagut i Estragués (com director actual de la col·lecció Textos Jurídics Catalans) i Josep Maria Salrach i Marès com encarregat del volum en qüestió.

Com és costum, cada un d’ells glosà el seu camp d’acció propi sent lògicament en Salrach el més proper al motiu de la reunió. El volum presenta més de 500 documents anteriors al segle XII relatius a l’administració de justícia i/o la resolució de conflictes, una categoria, que com en Salrach s’encarregà de deixar clar, és força difícil de delimitar amb precisió. Fins a quin punt un document ha d’estar en un recull que neix amb la voluntat que els experts en la història de la justícia altmedieval catalana tinguin tots els documents rellevants al seu estudi en una sola obra? La riquíssima casuística que els texts presenten fa de mal sistematitzar i les fronteres entre tipologies són sovint en bona mesura arbitràries. Una obra feta doncs des del coneixement de la complexitat real de tema a estudiar. Comentaris i consideracions certament ben rebudes per els presents.

Ja en un to més anecdòtic, només dir que el representant de la Generalitat aprofità el greu context polític per tornar a recordar allò del tradicional pactisme català (observació que aixecà lleugerament les comissures labials d’alguns dels assistents) i que es regalà a qui ho volgué un exemplar de l’obra (un massiu volum de més de 1.000 pàgines, afortunadament disponible en format electrònic des de fa mesos). El comentari que permet donar-hi a tot plegat un angle més tristament proper a la realitat fou que en esmentar el regal que es feia als experts assistents, es pregà de recollir-ne també per les institucions properes a cadascú i estalviar així el cost dels enviaments…

No cal dir res més, oi?

El segon volum a comentar, és: Martí i Castelló, Ramon + Viladrich i Grau, M. Mercè : 2018 : “Les primeres fortificacions medievals, dades arqueològiques i tècniques constructives” : TREBALLS d’ARQUEOLOGIA : 22. Un volum monogràfic amb set articles on recollir alguns dels treballs arqueològics recents sobres les fortificacions altmedievals a casa nostra i tota la seva problemàtica associada (datació, caracterització, evolució, etc) i que com l’anterior, es pot descarregar lliurement a Internet. Fruit majoritàriament del treball incansable del grup d’en Ramon Martí Castelló a la UAB segueix lògicament els seus plantejaments anteriors mentre el camp d’estudi es desplaça vers els territoris limítrofs amb el veí musulmà altmedieval, és a dir, l’oest del País i el sud del comtat de Barcelona.

En primera persona. No sent coneixedor de la disciplina arqueològica, poca cosa puc afegir a la important aportació de dades que els treballs presentats en el volum aporten ni a la problemàtica relació de les tesis dels arqueòlegs amb la historiografia més tradicional respecte les fortificacions altmedievals catalanes. , Un tema que fa anys que dura i que resumeix una cloenda magistral de la presentació del volum:

De fet, el medievalisme ha edificat muralles gairebé insalvables, bastides amb cadenes d’autoritats sobre amalgames d’hipòtesis.

Expressió a la que no puc sinó  sumar-m’hi, i que continua i acaba amb un concís:

L’arqueologia del segle XXI prova abastament que també és capaç de superar aquestes barreres.

Personalment, i en concret sobre els temes dels palatia, havent-ne ja parlat en aquest bloc en altres entrades només dir que continuo trobant a faltar en l’anàlisi dues aportacions: l’etimologia altmedieval de palau com lloc amb restes de construccions antigues, i el rol de la Gòtia a l’hora de mirar d’intentar caracteritzar i entendre aquell context.

El darrer treball a comentar és: Bycroft, Clare + Fernandez-Rozadilla, Ceres + Ruiz-Ponte, Clara+ Quintela, Inés + Carracedo, Ángel + Donnelly, Peter + Myers, Simon : 2019 : “Patterns of genetic differentiation and the footprints of historical migrations in the Iberian Peninsula” : Nature Communitacions : 10 art.551. Un article que ha tingut un cert ressò i que com els altres dos treballs comentats aquí es pot trobar lliurement a Internet (obligatori recordar que per una correcta avaluació del treball cal tenir en compte les informacions suplementàries que no van incloses en el PDF de l’article). El motiu del seu ressò mediàtic probablement sigui per que ve a fer, indirectament, bona la noció de la Reconquista, un tòpic de nou tristament políticament carregat.

Per resumir-ho en un paràgraf, seria que la distribució genètica dels habitants de la península Ibèrica segueix un patró que cal relacionar amb els moviments de poblacions deguts a l’arribada dels musulmans al segle VIII i el reflux cristià que s’anà operant en els segles següents (particularment amb aportacions europees més intenses entre els segles IX i XII) de tal manera que segons els autors, el mapa resultant presenta una correlació estadística rellevant amb el mapa de les llegues de la península del segle XIV fet l’any 1963 per en Kurt Baldinger a : Baldinger, Kurt : 1963 : “La formación de los dominios lingüísticos en la Península Ibérica” !?

No me’n puc estar. En llegir en un diari el comentari sobre l’article em vingué al cap allò de: “hi ha mentides, mentides podrides, i estadístiques” (o la versió que més us soni). Un cop llegit el treball, es manté. No és la primera vegada que barrejant peres amb pomes algú acaba trobant l’elixir del llarg somriure. Recordo fa uns anys un altre treball genòmic que entre altres, mirava de detectar una impronta jueva en la població de la península, en aquell cas, si no m’erro, a partir dels fills dels sefardites expulsats d’Espanya (alguna de les nocions errònies implícitament acceptades allí eren que els sefardites podien tenir un perfil genètic identificable i que a havien vingut a la península en únic període – un error sistèmic probablement repetit en el nou treball -). No cal ser gaire espavilat per veure que voler correlacionar elements  genòmics amb culturals és com voler fer-ho entre els components dels cotxes i els llocs on hagin estat alguns d’ells: un absurd.

De nou, cal recordar allò de: “correlació no és causalitat”. Com tampoc és casual el fet que sovint no costa veure l’oportunitat dels grups de pressió a qui afavoreixen uns resultats determinats. Cada vegada que es miren de barrejar categories disjuntes, com la genètica i la cultura, el resultat no pot ser cap altre. En el cas de la genètica, el tema és complicat perquè els professionals que fan el treball realitzen una tasca a priori tècnicament correcte, és en la barreja de camps d’estudi que es cola el diable.

La estadística permet crear miratges numèrics amb una certa facilitat, i la genòmica computacional, basada en ella no fa sinó multiplicar les possibilitats d’error (tan sistèmic com interpretatiu). Les dades, els mètodes, les eines i els resultats obtinguts en el treball mereixerien un comentari crític més detallat, però quedaria clarament fora de l’àmbit d’aquest bloc i no seria precisament curt (cada aspecte presenta múltiples possibilitats i avaluacions ponderables que no estan presents en l’article – en nota unes quantes de tècniques –[1]). Amb tot, sí que potser cal fer-ne una breu repassada…

El treball es pot dividir en dos experiments i una correlació històrica. El primer experiment analitza la genètica de més d’un miler de casos geolocalitzats de càncer colorectal examinats en l’Espanya del segle XX i en calcula per cada un d’ells dos factors de semblança amb cada un de la resta. Aquest càlcul proporciona dues matrius triangulars que es combinen en una de quadrada i a la que se li aplica un algoritme de detecció de grups que en deriva 135 de diferents que en segona fase l’algoritme va agrupant jeràrquicament successivament fins reduir el nombre de grups al total inicial. En tractar-se de mostres geolocalitzades, aquests resultats dibuixen un mapa que mostra una doble gradació est-oest i nord-sud (menor), que ha causat una certa sorpresa en la premsa.

Que la població de la península presenti una doble component de barreja genòmica: una anant d’est a oest i l’altra de nord a sud no hauria d’estranyar a qui conegui mínimament els clàssics i la geografia mes elemental. Ja els grecs van diferenciar, fa més de 2.500, anys tres pobles diferents en les costes de l’occident europeu (abans fins i tot de prendre consciència que tenia la forma de península, i pensem que el seu coneixement era gairebé exclusivament periegètic,  desconeixien l’interior): una costa mediterrània ibèrica, una atlàntica celta, i la part de l’estret turdetana (amb una component fenici-semita diferenciadora).

Les mesures calculades en l’estudi comparant els genomes dels participants entre ells són sensibles al grau d’endogàmia del passat dels subjectes i al seu context geogràfic (de fet, un dels resultats que remarquen els autors és la capacitat de detectar diferències entre grups separats per a penes una desena de kilòmetres – evidentment en contexts on la endogàmia era estructural: concretament en l’extrem sud-occidental de Galícia i en part del País Basc -). Sabent adversament que usualment la probabilitat de lligam matrimonial va correlacionat amb  la distància entre on viuen els cònjuges, no costa entendre que les dues poblacions situades a les costes, celtes i ibers, s’hagin anat mesclant a mig camí. De fet, no cal especular, és un fet que el propis romans anomenaran a alguns dels pobles situats geogràficament a l’interior de la península, entre el Mediterrani i l’Atlàntic, com celtibèrics (denominació que serà un parell de segles més endavant assumida per els propis habitants, en un exemple meridià per l’estudi de l’etnogènesi).

Tampoc el gradient nord-sud és cap misteri. Sent la península el punt de contacte entre Europa i Àfrica és evident que hi haurà aportació genètica tant del nord com del sud, i que és així mateix evident que l’aportació via terrestre i per tant del nord serà quantitativament més important que la el sud que ha de salvar l’escull d’un traspàs marítim.

Ara, això són factors estructurals, evidenciats repetidament al llarg del temps i certament molt anteriors a l’episodi de la invasió musulmana del segle VIII. Per exemple, l’Al-Andalus musulmà tenia un passat romà ben propi, i aquest, un encara més reculat i idiosincràtic passat tartessià (els turdetans dels grecs, ben probablement la Tarsis bíblica). Com sabem també tan de rutes terrestres de peregrinació com d’evidències de contactes transmediterranis prehistòrics.

El segon experiment és més complex i està menys explicat. En lloc de partir només de mostres hispàniques es crea un grup de gairebé 3.000 individus (també suposadament del segle XX) però de contexts hispànics, europeus i africans (estranyament el treball no sembla especificar si la mostra hispànica és la mateixa del primer experiment, o no…?). Dades a les que s’aplica una metodologia similar a la emprada abans i de la que se’n deriva també un mapa peninsular, però força diferent (a grosso modo més proper a les agrupacions històriques conegudes, propiciades en bona mesura per la orografia, com per exemple, la Tarraconensis/vall de l’Ebre, Celtibèria, Galícia, etc, però amb lògiques imprecisions) i amb un nombre de grups resultants molt més reduït, només 6. El mateix procés defineix fins a 29 grups de mostres no hispàniques que es faran servir en el proper pas per mirar de calcular, aplicant un algoritme determinat (GLOBETTROTER), si els seus avantpassats van poder intervenir en la formació de la població hispànica actual i en aquest cas, quins i quan (admixture events en la terminologia genòmica).

El resultat és que el programa calcula per a cada un dels sis grups hispànics detectats, un rang temporal de possible fusió situat entre els segles IX-XI i a partir d’aportacions d’avantpassats de francesos, italians i irlandesos de la mostra. Són aquests resultats els que són interpretats històricament com atribuïbles als moviments de les fronteres entre els regnes musulmans i els cristians medievals (la Reconquista que dèiem).

Aquest procediment planteja ja d’entrada algun dubte metodològic. Per una banda, res assegura que la població aliena de llavors fos la que s’hagués mesclat, podent-se potencialment plantejar alternativament una pluralitat d’alternatives de fusió que evidentment l’estudi no contempla, és a dir, com a mínim caldria matissar els resultats segons la representativitat de les mostres emprades (per exemple, sobta que el treball ignori les evidències documentals d’aportacions europees posteriors o pretèrites -sense anar més lluny, les del segle V, o la pròpia invasió sarraïna/berber-). Per una altra, si bé les mostres genòmiques són del segle XX i per tant la seva localització és en aquest context, si el moment de fusió va ser fa un miler d’anys (aproximadament) sembla evident que els ancestres de les mostres no tenien perquè estar llavors en el mateix marc geogràfic, i per tant la interpretació dels resultats es veu probablement compromesa. I finalment, el càlcul no contempla un escenari d’aportacions genòmiques més o menys continuat en el temps que és el més lògic; les eines emprades miren de calcular en quin moment un conjunt específic de donants s’haurien d’haver incorporat per arribar a l’objectiu desitjat (com a molt sembla que l’eina contempla que els moments de fusió puguin ser dos) i per això es contempla un únic període de contacte o fusió per cada grup objectiu. És a dir, no sembla que el càlcul que fa l’eina sigui l’adequat per l’escenari més probable de contactes continuats i variats.

La darrera part és la interpretació històrica, certament poc fonamentada, que es fa de les datacions del segon experiment i correlacionant els resultats genòmics del primer experiment amb un mapa de la distribució de les parles de la península del segle XIV fet fa més de 50 anys. Tot i que metodològicament és la part més simple (en essència compara dos mapes, dues distribucions espacials) la importància que se li dóna al resultat és evident quan de fet, dóna el títol al treball.

Si el pas anterior ja presentava dubtes (naturals tenint en compta l’amplitud del subjecte analitzat, la subtilitat dels indicis trobats i la aparent inadequació del mètode emprat), aquest darrer pas ja resulta completament espuri. L’atribució és explícita:

Overall, the patterns of genetic differentation we observe in Spain reflects the linguistic and geopolitical boundaries present around the end of the time of Muslim rule in Spain, suggesting this period has had a significant and long-term impact on the genetic structure observed in modern Spain, over 500 years later.

De fet, són mes aviat 1.000 anys respecte al suposat moment de ‘fusió’ genòmica.  Correlacionar la genètica del segle XX amb un suposat mapa lingüístic del segle XIV (a l’espera de poder llegir el treball original, els mapes que figuren en el treball barregen criteris polítics i lingüístics i presenten dades clarament errònies – per exemple, una parla mossaràbica predominant al segle X al nord del Tajo??? -). Però és que és més bàsic: només des de l’apriorisme d’interpretar els resultats del segon experiment com un efecte de la variació de les fronteres entre cristians i musulmans es pot mirar de correlacionar els resultats del primer experiment amb una característica cultural com és la parla. Per simplificar-ho, si en lloc d’un mapa de parles es tractes d’un mapa d’hàbits gastronòmics, difícilment l’haguessin presentat i menys considerat rellevant.

Comparar un mapa de llengües del segle XIV amb un de la genètica dels habitants del mateix territori 600 anys més tard i considerar-ne rellevant la seva semblança no crec que pugui qualificar-se sinó com: error metodològic.

No és cap novetat, les eines d’estadística genòmica permeten crear hipòtesis amb una certa facilitat, especialment quan intersecten amb altres àmbits del coneixement (com passa sovint). Cal aplicar una mesura extra de rigor cada vegada que es mira de correlacionar dades genòmiques i dades culturals. L’estudi de la Història és especialment indicada per detectar aquesta mena d’errors metodològics, ja que no és pas desconegut que sempre hi ha qui pot tenir interès (conscient o inconscient) en trobar uns determinats resultats o interpretacions. I això no vol dir en cap cas que aquesta mena de treballs no siguin interessants, tot el contrari, aporten dades objectives noves i per tant són de gran valor, el problema està més aviat en saber entendre que és el què s’està realment mesurant[2] (un tema recurrent propiciat per la difusió d’eines tecnològiques -penso per exemple, en les tecnologies d’intel·ligència artificial-). L’anàlisi de dades, per sí sola, sense un criteri director adient sovint duu a miratges, una queixa que he sentit expressar públicament per experts en altres àmbits.

Com és habitual, llistem les incorporacions bibliogràfiques del mes, per seccions[3].

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta un total de 27.918 pàgines consultables.

 

Notes

  • [1] Enumerem però alguns dels aspectes dubtosos en una primera lectura.
    1) La representativitat de la mostra (1.400 malalts espanyols de càncer colorectal del segle XX) amb la meitat d’ells amb els avis nascuts a prop del seus nets (80km).
    2) La segmentació de les dades. Es fa servir només un algoritme de detecció de grups (de semblances genòmiques dels participants de la mostra – la majoria dels programes emprats en l’estudi a paintmychromosomes.com). Atès el rol capital que els grups detectats tenen en el treball, cal remarcar que cada algoritme (amb les seves variables associades) aplica una abstracció matemàtica concreta a les dades, diferents algoritmes produeixen diferents resultats i per tant, podrien desvirtuar tot l’anàlisi construïda sobre un d’ells; si més no, a falta d’uns criteris d’idoneïtat que avalin l’algoritme emprat per a la tasca que s’està tractant.
    3) La idoneïtat de les dades a l’hora de cercar antecedents externs i la interpretació dels resultats de les datacions calculades de la seva fusió amb els locals. Si en els grups detectats es calcula que la fusió s’hauria produït entre el segle IX i el XII, és a dir, en un interval de varis segles, no sembla raonable atribuir-ho a la conquesta àrab del segle VIII. Com tampoc s’avalua l’impacte que tindria variar els paràmetres sota els què s’ha fet el càlcul per poder-ne estimar la seva fiabilitat. La interpretació dels resultats inesperats que es detecten en aquest àmbit (com un pic d’influència de població africana fa 300 o 400 anys) tampoc propicien un dubte als mètodes emprats i/o a la seva interpretació en l’article.
    4) Sobre el treball lingüístic d’en Baldinger, i a l’espera de poder consultar la seva literalitat, sembla presentar biaixos sistèmics propis de la historiografia espanyola de mitjans del segle XX.
    5) La historiografia citada sobre una aportació genòmica europea durant l’edat mitjana espanyola és limitada i genèrica (dos títols).
  • [2] Per exemple, el treball presenta algunes dades de difícil interpretació, com la concentració d’aportació genòmica externa en els dos nuclis que presenten la major acumulació de varietat genètica (suposadament deguda a una major endogàmia), una de marroquina en el sud-oest de Galícia i una francesa en el País Basc. No sembla raonable considerar aquestes superposicions com a coincidències, i tal vegada entendre el seu motiu pugui ajudar a avaluar més cabalment l’experiment i els seus resultats?
  • [3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.
Aquesta entrada s'ha publicat en Al-Andalus, Bibliografia, cathalaunia.org, Celtibèria, estadística, etnogènesi, Galícia, genòmica computacional, Tarraconense, Tarsis i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.