Historicitat d’Otger Cataló.

La recerca feta aquests darrers anys ha obligat a replantejar algunes de les opinions habituals sobre el pas del domini musulmà al cristià en la Gòtia dels segles VIII i IX i les primeres nissagues nobles que ho protagonitzaren; entre ells, el primer i més conegut: Otger Cataló, el pater patriae de Catalunya per excel·lència.

En altres apunts hem anat presentant les parts bàsiques (i ja fa gairebé tres anys l’article imprès corresponent[1]), aquí ens centrarem en el conjunt resultant, i lluny del que podria semblar, no calen grans canvis per ajustar les noves aportacions a la opinió acadèmica habitual, de fet, es tracta d’uns ajustos gaire bé quirúrgics. El quid, està en què els seus efectes poden ser d’abast no menor.

El naixement del mite

Segons la historiografia coneguda, Otger Cataló era un personatge real fins el segle XVII, quan amb l’apropament de la Il·lustració i el canvi de situació política a Catalunya apareixerà la noció que havia estat inventat. Potser els millors exemples per copsar les diferències entre la vella i la nova versió siguin Jeroni Pujades i la seva Coronica Universal del Principat de Cathalunya vs. el gairebé contemporani Pierre de Marca i la seva posterior Marca hispanica, sive Limes hispanicvs[2]. A partir d’aquí, la noció de la seva invenció quallà i el País anà pel pedregar. Com que no es tracta ara de repassar aquests més de 300 anys d’historiografia, el que farem serà anar als dos darrers estudiosos que han tractat seriosament el tema: Coll i Alentorn al segle XX i més de retruc, Stefano Cingolani en els nostres dies.

Portada de la versió catalana de la Coronica de 1609.

El primer text narratiu que descriu la història d’Otger és del segle XV i vingué de la mà d’en Pere Tomic (Conquestes e histories dels reys de Arago e comtes de Barcelona). En Coll l’analitzà a mitjans del segle passat a: La llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons, un treball que s’acostuma a descriure com ‘la prova’ de la natura llegendària del de Cataló. Res més fals. Coll en cap moment es pregunta si el personatge tingué una base real o no; parteix de la noció – ja molt prèviament repetida en el seu temps – de la seva invenció, que situa al mateix segle XV. Més modernament, en Cingolani (en l’estudi preliminar de la edició moderna del Libre dels Reis) ha afinat encara més la cerca de dades, cosa que l’ha portat a considerar que fou probablement en el Cuixà del segle XIII on s’inventà la llegenda, i és que com Coll, Cingolani també parteix de la inexistència d’un Otger real al segle VIII.

Marca Hispanica sive limes hispanicus, ed 1688.

Que el relat d’en Tomic és fill del segle XV, fins el punt de poder identificar-hi la noblesa dels suposats nou barons de la fama, és absolutament evident, i en Coll ho documenta perfectament. Com també és perfectament clar que hi han evidències anteriors, tal i com documenta Cingolani, que hi veu dues tradicions diverses al segle XIII, corresponents a les dues evidències textuals rellevants anteriors a Tomic, i que ja hem presentat en aquest bloc en altra ocasió: una làpida d’Otger que estava a Cuixà, encara vista al segle XVI i que segons la tradició local s’havia salvat de la desfeta del monestir d’Eixalada, i el capítol del Libre dels Reis que explica d’on els hi ve el nom als catalans (les repetim en nota)[3]. Resumim les dades que donen aquests dos testimonis.

Les Dades

Segons la làpida, Otger era fill d’un duc bavarès de nom Teodobert que per lluitar contra els ismaelites vingué d’Aquitània amb un exèrcit de nou turmes, travessà els Pirineus per dur la guerra a Pallars, Urgell, Rosselló i deixà la vida a Empúries.

Segons el Libre, l’any 732 un innominat senyor del castell de Cateló a Gascunya, decidí anar a prendre Barcelona perquè hi habitaven gots que no creien Déu. Després d’una gran batalla, els gots de la ciutat es rendiren i els gascons del castell de Cateló poblaren la contrada i amb el temps, es casaren amb les filles dels gots i barrejaren llurs parles i d’aquí, que els de fora els anomenessin catalans, de la parla dels del castell de Cateló.

La làpida és un text molt precís i dóna dades molt específiques, per contra el Libre és un relat estereotipat i superficial que de dades concretes tan sols aporta la data, la provinença de Cateló de les tropes i que fou per la seva parla que la gent del País acabà prenen el nom[4].

Com es pot veure, les dues notícies tot i diverses (no tenen components compartits), no són incompatibles. Si ajuntem les dades, tenim que en la dècada dels 730 – és a dir en temps de Carles Martell- un Otger d’ascendència bavaresa  al capdavant de tropes d’un castell de Cateló, per anar a atacar Empúries entrà a Pallars per el nord – o sigui, provinent del Garona/Tolosa -, passà a Urgell, tornà a travessar al vessant nord dels Pirineus per anar al Rosselló (és a dir, seguint la via Ceretana dels romans que enllaça el Segre i el Tet) i arribar finalment al seu destí en la costa. Allí trobà la mort, i cal pensar que les tropes romanents tornaren amb el seu cos per on havien vingut, tota vegada que l’enterraren en la capçalera del Tet, al mateix lloc on un segle més tard es construirà el monestir d’Eixalada.

Què diu la historiografia moderna de la Cerdanya d’aquests temps[5]? Doncs que amb l’arribada dels musulmans en la segona dècada del segle VIII, tot el Pirineu oriental passà a les seves mans (La S.r.taniya dels texts àrabs[6]), i que no serà fins el final dels 750s quan Pipí aconseguirà la rendició de les ciutats de Septimània, per avançar fins Girona trenta anys més tard en temps de Carlemany. En els inicis de la seva dominació, el 721, els musulmans intentaran prendre Tolosa però no se’n sortiran, i la ciutat formarà el límit cristià per l’oest d’una Septimània sota control sarraí (Carcassona serà presa el 725). En aquesta fase, sabem al 731 de l’episodi de Munussa, el a priori governador berber de Narbona que pactà amb el duc Odó de Tolosa i es casà amb la seva filla Lampègia[7]. Fet que provocà una reacció a gran escala[8] de l’omeia Abd-ar-Rahman que assaltà immediatament la Cerdanya i matà a Munussa a Llívia. A partir d’aquí, aprofitant l’enfrontament d’Odó amb Carles Martell, derrotà al primer, i continuà vers el nord on finalment trobà la mort a Poitiers l’any 732, contra Carles Martell que a resultes de l’episodi havia recuperat la fidelitat del duc Odó. Segons això, doncs, la historiografia moderna considera que a manca de més evidències, la Cerdanya (en sentit ampli), entre el 732 i el 759 quedà en mans musulmanes fins l’arribada de Pipí.

Fixem-nos que l’episodi d’Otger s’escau just en aquest buit documental, buit trencat sols per dues dades considerades menors. Una: el testimoni dels fundadors d’Eixalada, segons els quals les terres que donen al monestir (en la part alta del Tet) havien estat seves, des dels temps d’Aumar ibn Aumar governador de Narbona (a finals dels 740s)[9]. I dos: l’existència a Ribagorça d’un noble Belascuti en la part central del segle VIII, personatge posteriorment localment santificat, que a semblança del cas d’Otger figurava en el registre cristià només en una narració força curiosa del segle XV (en el text, els bisbes de Saragossa fugits dels sarraïns a Sant Pere de Tabernas haurien demanat ajut a un rei Carles – que per context hauria de ser el Martell-), i que havia estat considerat inventat per la historiografia local fins que en una crònica àrab es trobà que l’any 781, la terra d’Aben-Belascot havia estat sotmesa al domini musulmà[10]; un fill a finals del segle, feia bo un pare unes dècades abans i tornava al regne de la realitat a aquell Belasco ribagorçà.

L’actual monestir de Sant Pere de Tabernas, Ribagorça.
Imatge de sipca.es.

Al segle XIX aflorà una nova dada: un príncep Quintilià que començava mandat l’any 736; el testimoni venia d’un còdex del segle VIII, desafortunadament perdut, que veié en Villanueva; però la seva mort en l’exili poc temps després, i la molèstia política que posteriorment causarà el que serà llegit con un Covadonga català, propicià que s’interpretés el testimoni del valencià com una confusió amb el rei Quintilià de l’any 636, tant per la historiografia catalana com per l’estrangera. Ho hem explicat en primera persona en aquest bloc, no sols era una atribució d’error gratuïta (ningú més havia vist el còdex, i l’erudició d’en Villanueva estava fora de tot dubte), és que a més, s’ignorà un article anònim que el propi Villanueva tingué temps de publicar en el seu exili londinenc poc abans de morir, on, molt abans dels seus crítics ja desfeia els seus futurs arguments. Completarà la dada en Pau Parassols, arxiver de Sant Joan de les Abadesses que digué haver vist una còpia del segle XI del còdex d’en Villanueva i afegí un obituari l’any 778 d’un senioris Mocoronio.

Santa Maria de Montgrony, santuari de la Verge de la Llet.
Imatge de wikipedia.org

L’encaix

No és difícil veure que les dades sobre l’Otger de la làpida i el Liber, no sols no contradiuen les informacions conegudes, ans bé s’hi ajusten gairebé com un guà. Anirem peça a peça.

L’objectiu

El Liber, un text del segle XIII, ben genèric i tòpic, en aquest capítol explica com el País passà al segle VIII de la òrbita goda a la franca significat-ho en la presa de la seva capital de llavors, Barcelona. El relat és molt amanerat i revela la idiosincràsia del moment, per exemple: els musulmans ni hi figuren, l’ascendència dels gots com fills d’Hèrcules enllaça amb la mostrada prèviament en l’obra -una dada molt interessant, que no tractarem però aquí, ens portaria massa lluny-, els de Cateló són identificats com gascons, no com francs, etc. Per contra, la làpida s’allunya molt d’explicacions genèriques, i dóna només una sèrie de dades molt concretes que fan de mal digerir si es vol pensar en una autoria molts segles després dels fets. Destaca precisament que l’objectiu final de l’heroi, lluny de ser una fita de primera magnitud, com fa el Liber amb Barcelona, i que bé podria ser una ciutat important de l’època, com Girona o Narbona, esmenta Empúries. Una localitat relativament menor en l’organització militar del territori, excepte com a plaça naval.

Restes del port grec a Empúries.
Imatge de wikipedia.org

I és precisament aquest rol el que permet entendre el que explica la làpida. Carles Martell, immediatament després de Poitiers l’any 732 i abans de morir l’any 741, desplaçarà els enfrontaments a la Septimània tot ocupant Provença i la seva costa, mentre els musulmans  al seu torn, demanaran reforços a Còrdova[11]. I al costat d’incursions per terra des de l’altra banda del Roine fins Narbona, els annals francs registren enfrontaments on participen forces navals, amb episodis registrats en els Annals de Fulda els anys 734 (batalla del riu Berre, modernament datada del 737) i el control de places marítimes provençals el 738[12]. Tot i que la reconstrucció puntual dels fets és confusa per les incongruències entre les fonts, un atac de tropes franques a Empúries la dècada dels 730s, que és el que plantegen les dades sobre Otger, té perfecta lògica ja que descriu una incursió des de la rereguarda a la principal plaça portuària septentrional musulmana del moment, just en els anys que Carles hi està lluitant amb participació d’efectius navals, de forma que podem pensar que la primacia marítima de la zona era també un objectiu estratègic de la confrontació. La finestra temporal d’oportunitat és molt petita, Empúries canviarà de mans a la generació següent, i no sabem de notícies de més enfrontaments navals en aquesta zona abans de la seva caiguda. L’objectiu de la làpida, és per tant perfectament integrable amb la resta de coneixements del context que tenim.

La ruta.

Una altra de les peculiaritats del text lapidari d’Otger és que descriu la ruta que seguí l’exercit que comandava, i aquesta descripció també es força rellevant.

En primer lloc: l’origen. Segons el Liber el castell de Cateló estava a Gascunya; mentre que la làpida parla d’Aquitània i diu que travessaren els Pirineus a l’alçada de Pallars. Ajuntant les dues versions, tenim que la ciutat important més propera i que compleix amb els dos corònims és la capital Tolosa i que la ruta inicial fou pujar per el Garona (la Vall d’Aran).

Ara, un cop al sud dels Pirineus, veiem que de Pallars passen a Urgell, però no continuen en el vessant sud, sinó que tornen al nord per anar al Rosselló. D’entrada, fer notar que tant Pallars com Urgell són els dos llocs on tenim notícies independents de l’existència de nuclis cristians als sud dels Pirineus just en aquest context: Quintilià al Montgrony del 736 i Belascuti a la Ribagorça del bell mig del segle VIII. Aquí ens trobem amb que la manca de detalls no permet saber si primer fou l’ou o la gallina. Passà l’exercit d’Otger per aquí per la presència prèvia de resistència cristiana, o fou el seu pas el que facilità la formació d’aquests nuclis? No cal multiplicar ara les suposicions, el rellevant, és que els dos topònims esmentats per la làpida, Pallars i Urgell, corresponen -aproximadament- a nuclis cristians contemporanis evidenciats en fonts documentals independents.

La ruta però no continua per el sud dels Pirineus en direcció a Girona, sinó que pren l’ancestral strata Ceretana que enllaça el Segre i el Tet per tornar al vessant nord i anar al Rosselló i passa precisament per el territori del llavors recentment traspassat Munussa. Només cal seguir la petja toponímica que deixà el personatge; en la pròpia capçalera del Tet, a pocs kilòmetres de l’emplaçament original d’Eixalada, aigües amunt, amb un ker Monnos esmentat al segle X (recordem que les fonts diuen que morí despenyat)[13] fins el palatio Monosso a prop de Ruscino, al costat de Perpinyà, on el Tet arriba al Mediterrani[14].

Una petita derivació. Resulta notori el fet que no s’esmenti la Cerdanya, tot i ser un terme ben antic i conegut. Hom podria pensar que per el redactor de la làpida, Urgell anés amb el Segre fins Llívia i que el Rosselló comencés amb el Tet. Aquesta singularitat pot ser rellevant per mirar de datar la redacció del text. A manca de localitzar un context més específic on Urgell fes frontera amb Rosselló, l’únic que sembla encaixar és la partició per bisbats. Els d’Urgell i Elna ja consten com a veïns al segle IX, per exemple i ben significativament, en els documents fundacionals d’Eixalada, amb un acord explícit entre els dos bisbats[15], tot i que és ben notori que existeixen ja des del temps dels visigots. Aquesta possible lectura faria pensar que efectivament el text és fill d’un entorn religiós i potencialment contemporani amb els fets (la Cerdanya de llavors pertany als dos bisbats[16]). Adversament, si entenem el Pallars del text també com un bisbat (de Roda), llavors la finestra temporal variaria, a priori entre finals dels 880s i el bell mig del segle XII, tot i que el cert és que tampoc es pot descartar un bisbat anterior ja en temps dels visigots[17]. Ara bé, és evident que aquesta lectura no passa de ser una especulació, ja que el text no ho diu; en tot cas, sí sembla pertinent considerar que els epitafis de grans personatges acostumen a refer-se reflectint les concepcions del moment de les refaccions.

Sigui com sigui, representa que un cop mort Otger a Empúries, els seus, tornant probablement per on havien vingut, l’enterraren en la part alta del Tet, ben probablement en l’actual Banys de Toès, lloc especialment propici per el descans etern d’un heroi per la presència d’unes caldes.

Sant Pere d’Eroles o Eixalada, a 300mts al nord de les caldes (al fons en la imatge) , a l’altra banda del Tet.
Imatge de wikipedia.org

Si hom pretén anar de Tolosa a Empúries, sembla clar que la via més directa seria passant per Carcassona, no pas anant al sud dels Pirineus. En el context del moment i tractant-se d’una expedició militar, l’explicació més lògica és que estaven evitant les grans places fortes musulmanes (a la mateixa Carcassona, es suposa que hi morirà uns pocs anys més tard el valí de Al-Andalus Ocba[18], i la ciutat no tornarà a l’òrbita cristiana fins l’any 759 amb Pipí, de manera que sembla raonable pensar que la ciutat efectivament estava llavors sota control musulmà). Explicació que pot servir també per entendre perquè, un cop a Urgell, s’evita acostar-se a Girona, que també semblaria la ruta terrestre més directa. Així que posada en el context dels 730s la ruta que explica la làpida també és perfectament coherent amb la situació coneguda.

El personatge

Segons la historiografia que negà l’existència d’Otger, el seu nom seria copiat d’un altre Otger famós, preferentment, el Danès, que figurarà a partir del segle XI al cap de tropes bàvares en la Chanson de Roland. Però com ja hem explicat en altre apunt, això és una suposició que ignora el fet que d’Otgers famosos del segle VIII en sabem de no menys de tres, tots ells relacionats amb la cort carolíngia, i amb ascendents com a mínim del segle VII. De nou, el text de la làpida torna a ser molt precís, ja que el fa fill d’un duc bavarès anomenat Teodobert. Tenint en compte que Otger lluita en els 730s, el seu pare hauria de ser d’inicis del segle VIII, i per tant, la pregunta és: existí llavors un ‘duc’ bavarès anomenat Teodobert? I la resposta és: . Just en aquests anys, a cavall entre el segle VII i VIII (685-719), sabem d’un Teodobert fill de Teodo II de Baviera. El que no ens consta és que tingués un fill de nom Otger, això no, però com ja vàrem explicar al parlar dels Otgers famosos del segle VIII, molta de la genealogia bavaresa de llavors és fragmentària i sovint simplement suposada (la manca de dades, fa que moltes vegades sapiguem dels personatges, però no de la seva filiació, i el cas dels Otgers bavaresos, probables antecessors dels Otakare de la Estíria del segle XII, és un exemple paradigmàtic d’aquesta problemàtica en la historiografia europea que l’ha estudiat a fons sense poder arribar a conclusions fermes).

Otger i Albert fundadors de l’abadia de Tegernsee al segle VIII, tot i que els germans enterrats són del segle VII.
Imatge de wikipedia.org

Que la noblesa bavaresa emparentà de bell antuvi tant amb la merovíngia com amb la carolíngia és ben sabut (pensem en la darrera muller del propi Carles Martell, la Swanahilde probable cosina del nostre de Teodober[19], que li donà Grifó, rebutjat per els seus germanastres, a semblança del que passarà cent anys més tard amb Lluís el Pietós i Judit de Baviera i el seu fill Carles el Calb). També està ben documentada la relació entre Pipí i la noblesa bàvara, tant en el registre cronístic, com en el llegendari; en el primer, per exemple amb la presència de noblesa bàvara a Auxerre (Borgonya) precisament per frenar les ànsies expansionistes dels aquitans (Tolosa)[20], i en el segon, en el futur record local de com la nissaga dels Otgers de Tegernsee (Munich) partiren peres amb la dels carolingis en temps de Pipi.

Carles Martell, en miniatura del s. XIV, dividint el regne entre Pipí i Carlomà (abans del maixement de Gripho, el fill de Swanahilde).
Imatge de wikipedia.org

De manera que el pare d’Otger que la làpida esmenta sí és un personatge real i ajustat al context específic que identifica el Liber, i el nom d’Otger existeix certament en la noblesa bavaresa assentada entre Munich i Salzburg parents propers del Teodobert de la làpida i relacionada amb la cort dels carolingis.

Fins al segle XX, l’evidència textual d’aquests Otgers els situava a partir de Pipí, no de Carles Martell, però l’anàlisi per C14 de les restes dels únics Otgers que han arribat als nostres dies, els suposats germans Otgert i Albert fundadors de l’abadia de Tegernsee, ha revelat que sí eren uns germans ‘gegants’[21] però no del segle VIII sinó del VII, i per tant mostra, per una banda que els germans fundadors del monestir un segle més tard es confongueren amb els seus ancestres enterrats allí de vell antuvi fins el punt d’esborrar-ne el record, i per l’altra, que la nissaga era molt anterior a la meitat del segle VIII, i que per tant, l’Otger Cataló del temps de Carles Martell, no seria en cap cas una anomalia, sinó probablement un membre més de la nissaga bavaresa que pactà amb els carolingis – si és que no ho havien fet abans amb els merovingis-.

La data

El Liber situa l’inici de l’acció l’any 732 i és l’única dada concreta que dóna. Al segle XIII podríem pensar que es a tracta d’un cultisme basat en la batalla de Poitiers, però no és un testimoni únic, altres evidències tardanes també ho situen en la dècada dels 730s, (al 733 o al 735)[22]. El que sí és notable, és que a diferència de molts altres relats posteriors on la figura reial de referència acostuma a ser Carlemany, aquestes dates situen l’acció en els temps del fundador de la dinastia carolíngia, que com hem vist, és el que efectivament proporciona el context adequat per interpretar l’episodi de forma congruent amb la resta de dades conegudes.

Els exèrcits

Queda per comentar l’origen de les nou turmes de la làpida, que segons el Liber era d’un Cateló a Gascunya que va acabar donant nom a Catalunya. No ho farem aquí, hi ha massa a dir, aquest post ja és prou llarg, i el tema bé mereix un apunt propi; esperem fer-ho després de presentar l’altra peça rellevant que manca per explicar: la paternitat del Pilós.

Conclusions

Si en comptes de considerar que Otger Cataló era una invenció, hom pren sense apriorismes el que deien els primers testimonis coneguts previs a la seva aparició narrativa al segle XV, no costa comprovar que el que explica la làpida, tot i ser força detallat, té perfecta correspondència amb els fets coneguts en el context temporal que marca el Liber i que per tant, Tomic no s’estava inventant un pater patriae del no res, sinó mirant d’ajuntar les dades que sabia, i de passada, sí, mirar de promoure als seus patrocinadors.

La presència d’un cos de tropes franques a Tolosa després de Poitiers, podria servir inicialment per ajudar a Odó a recordar-se’n de la fidelitat deguda a Carles Martell (en parlarem quant exposem el rol de Cateló). Que el seu cap fos un noble bavarès fill del duc Teodobert, tampoc no té res d’estrany; de fet, els historiadors bavaresos recordaran la presència de tropes ‘austríaques’ per anar contra Odó i els sarrains[23], i a més, Carles es casarà poc anys desprès amb Swanahilde, de la mateixa família de Teodobert (poca broma, un doble enllaç, Odiló es casà amb Hiltrude, la filla de Carles), i els acords entre nobles bavaresos i francs ja venien d’abans (Pipí d’Heristal, sense anar més lluny, es casà amb una Plectruda germànica molt probablement emparentada amb la tieta de Swanahilde).

Però els enfrontaments pocs anys després a Septimània, i probablement el seu factor naval, bé podrien haver recomanat l’expedició que explica la làpida contra Empúries en un atac en pinça des de la rereguarda. La ruta recordada en ella coincideix amb els altres indicis coneguts de presència cristiana i s’ajusta a un escenari on Carcassona i Girona estiguessin en mans musulmanes, com era en la dècada dels 730s. I és que per el que fa a la datació de l’episodi, les dues dates registrades en els Annals de Fulda, 734 i 738, són hàbils, però les incongruències entre les diferents fonts fan de mal encaixar els fets anotats; de manera que sembla preferible deixar-ho de forma genèrica en la dècada anterior a la mort de Carles.

Els Banys de Toès i l’estació de tren a sobre. Possible emplaçament original d’Eixalada i la tomba d’Otger.
Imatge de wikipedia.org

Otger fou enterrat en la part alta del Tet, en un lloc privilegiat amb unes caldes, i que un segle més tard acollirà al monestir d’Eixalada. Com recorden els benefactors inicials, les terres cedides al monestir havien estat seves des de finals dels 740s, una dada que apunta a l’estabilitat de la població, i que per context podem relacionar amb l’assentament en la part alta de Conflent i Cerdanya dels companys d’Otger. Serà Rià el lloc d’origen recordat de la família comtal del Pilós, i Eixalada/Cuixà el seu primer monestir de referència, esmentat en la primera versió de la Gesta Comitum Barquinonensium , i és que no es pot obviar que fou la generació de Guifré d’Arrià la que construí Eixalada sobre la tomba d’Otger, tot i que no s’esmenti així en els documents (probablement per raons ideològiques, una institució cristiana no podia dependre en cap cas d’un passat laic, el mateix ho trobem, per exemple, en els documents sobre els orígens del monestir de Tegernsee). L’assentament del que quedés de les nou turmes en aquest context té un clar valor estratègic de control de la strata Ceretana i permetia tallar o si més no dificultar les comunicacions transpirinenques als musulmans; i en aquest sentit, la part alta del Tet sembla un enclavament certament idoni.

El que descriuen les dades és un cas d’un destacament militar provinent d’una àrea que acabà assentant-se en terres foranes, no és cap cosa extraordinària, la Història en registre casos similars ja des dels temps d’Heròdot[24]. L’únic canvi que cal fer respecte la versió actual dels fets, és incorporar aquest cos militar dirigit per un bavarès a Tolosa després de Poitiers, la seva expedició contra Empúries en els enfrontaments dels 730s, i el seu assentament posterior a la part alta del Tet. És l’explicació més simple i dóna raó de totes les evidencies conegudes sense caure en cap contradicció evident.

El Libre, fet en un context barceloní, es pot datar fiablement a finals del segle XIII, la làpida. no. Coll creia que era una invenció del segle XV (una ‘llegenda erudita’) i Cingolani del Cuixà del XIII, però la correcció i concreció de les dades que presenta no poden ser fruit d’un context tan tardaner. Per poder recordar un trajecte que evitava Carcassona i Girona, el redactor ha de ser molt proper als fets, sinó contemporani. Segons la tradició de Cuixà la làpida s’havia salvat de la rierada que s’emportà Eixalada[25] i per tant la volien original. Costa de creure, com epitafi és força atípic, però potser no tant si estem parlant d’una refacció posterior del monestir on recollir el seu record. Hem apuntat al context del Cuixà de finals del segle X, com un moment òptim per una tal refacció, per una -relativa- proximitat temporal, per l’aproximació als otònides de la família comtal de llavors[26], i els contactes internacionals del monestir[27], i ja posats, tot i que en clau molt menor, per l’existència de bisbats en els llocs esmentats en el periple. Amb tot, també és evident que aquesta possibilitat no deixa  de ser una especulació, ja que també podria ser anterior; el que no té sentit és que sigui molt posterior, una ‘llegenda erudita’, ja que l’erudició que pressuposaria resulta clarament excessiva i l’objecte de la seva invenció encara més inversemblant.

Maqueta del monestir de Cuixà en temps de l’abat Oliba.
Imatge de wikipedia.org.

Coda

Dèiem en començar que els canvis per incorporar Otger Cataló a la historiografia coneguda eren gaire bé quirúrgics (de fet, no cal canviar cap dada coneguda, tan sols afegir-ne unes poques), però que els seus efectes sí poden ser de major magnitud.

La primera reacció en arribar a copsar la versemblança de la noció de l’existència d’Otger, és fer-lo un fenomen local, sense repercussió en àmbits amplis, potser limitat a un context familiar com a molt. L’aversió al canvi busca inconscientment l’ajust amb la versió prèvia, el canvi mínim. Però a mida que un es va exposant a la noció que un contingent de tropes desplaçat a un context aliè (on probablement es convertiren en els senyors del lloc per la seva capacitat militar) bé pot recordar al seu cap, ja que l’havien enterrat allí mateix, i mantenir viu els seus orígens tot i que es barregés amb els locals (tampoc hi hagué cap desconnexió severa ni massa duradora, en la propera generació la frontera cristiana ja els inclourà), hom comença a entendre que estem parlant de fets públics, no pas privats.

Ni la figura d’Otger seria un desconegut per la noblesa si era fill de Teodobert, ni la provinença del seu exercit podia ser cap secret per a ningú. El record del Libre així ho recull: els companys d’Otger eren estrangers i reconeguts per la seva parla, en cap cas ho atribueix a una qüestió entre persones individuals, ni que fossin nobles (no tindria sentit). Si Otger i els de Cateló eren coneguts, si més no en el context de la Cerdanya/Conflent d’aquells temps, la interpretació general de la nissaga del Pilós es veu profundament afectada. Per això dèiem que tot i que les dades a incorporar són puntuals,  les repercussions sí són de gran magnitud.

De fet, havent ja reconstruït els fets i la historicitat de la figura, mentre s’estava posant negre sobre blanc, i havent entès ja inicialment l’existència d’una dimensió pública del record d’Otger, però mirant encara de detectar-ne la seva extensió, la recerca aportà la darrera dada documental. També n’hem parlat en aquest bloc.

Resulta que ja en temps de l’abat Oliba (i fins la primera meitat del segle XIII, com a mínim) la documentació mostra que existia en la muntanya de Montserrat (conquerida per el besavi Pilós) unes roques anomenades Castell Otger amb una serra homònima associada. Al mirar d’identificar aquelles roques, la sorpresa fou majúscula al comprovar que la única identificació positiva eren els quatre grans merlets que coronen la vall del monestir de Montserrat (les Gorres o Tebes), i que la serra associada no era sinó el massís meridional al peu d’aquests merlets sota control dels vescomtes de Barcelona. Inicialment,  incredulitat per la magnitud i rotunditat de la confirmació de la natura pública del record d’Otger, després, per eliminació s’imposa el fet que les evidències són les evidències i no es poden defugir. Cap altre noble anomenat Otger podia haver donat nom a aquells merlets en temps d’Oliba[28]. De manera que efectivament, s’ha de considerar que el record d’Otger no era quelcom privat, relegat a un vell pergamí familiar (a tot estirar), sinó un element del paisatge (mai tan ben dit) del context i dels records dels primers comtes catalans. Records, si es vol, relatius o difuminats per el pas del temps, tot i que en sentit contrari, sí cal remarcar el fet que en cap cas els comtes es diran descendents d’Otger, però sí dels pobladors de la part alta del Tet, o sigui dels descendents dels que l’enterraren allí, aquells homes d’aquelles nou turmes de la làpida, vingudes de Cateló segons el Libre.

El roques anomenades Castell Otger al segle XI.

Si s’entén que un Otger en el cim de la muntanya sagrada, dóna la mida de la importància ja al segle XI del record del fill de Teodebert i de la rellevància per a la noblesa del país (fou el Pilós qui havia recuperat la muntanya als sarraïns, un segle i mig abans d’Oliba, de manera que difícilment el topònim pot ser anterior), llavors desapareixen moltes incongruències artificials i s’entén millor el context en el qual s’han de situar les arrels dels primers comtes de Barcelona. Un context no precisament local[29].

Passar d’una llegenda erudita inventada al segle XV (o al XIII) per ‘explicar’ el nom  de Catalunya, a un Otger, sí, altament mitificat, però ja al segle XI, implica un canvi copernicà. La figura de l’heroi del segle VIII i el seu record a Eixalada passa a situar-se com l’element ràdix a partir del qual s’estructurarà la primera memòria dinàstica dels futurs comtes catalans i permet organitzar coherentment les seves expressions documentals, integrant-hi la procedència familiar de la vila de Rià, al costat del Tet i no lluny de Cuixà (el monestir hereu d’Eixalada, on representa que es salvaguardà la làpida del fill de Teodobert també en temps del Pilós); tal i com consta a l’inici de la primera versió de la Gesta Comitum Barchinonensium[30]:

Ut antiquorum nobis relatione compertum est, fuit miles quidam nomine Guifredus de villa que vocatur Arrianum , que et sita est in territorio Confleunte iuxta amnem Thetim , haut procul a monasterio Sancti Michaelis Coxanensis.

 


Notes

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 636, 731, 732, 733, 734, 735, 738, 741, 759, 778, abat Garí, abbàsides, Abd-ar Rahman, Abelascuti, Abenbelascot, Adosinda, Amambad, Annals de Fulda, Auxerre, Banys de Toès, Barcelona, bavaresos, Belasco, Bilitrude, Cannavelles, Carlomà, castell de Cateló, Còlquida, Covadonga català, Crònica Rotense, Douai, Egipte, Empúries, Fredegar, Galàcia, Galí Belasc, Galindo Belascotones, gascons, gàlates, Gollant, Grifo, Guifré el Pilós, Guifréd'Arrià, Hiltrude, Hincmar de Laon, Jacint, Ker Monnos, làpida d'Otger, Munich, Munussa, Ocba, Odó de Tolosa, Odiló, otònides, Ottó II, Palatio Monosso, Pere Tomic, Pere Ursèol, Perpinyà, Pipí d'Heristal, Plectrude, Poitiers, Protasi, Roda de Isàvena, Roda dels Jueus, Sant Pere d'Eroles, Sant Pere de Tabernas, Serataniyah, Sesostris, Strata Ceretana, Sunyer d'Empúries, Swanahilde, Talló, Teodo II de Baviera, Teodobert de Baviera, Venècia i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s